Suposo que cada generació deu pensar que hi ha una dècada que ha deixat més petja en la societat que cap altra, però jo diria que els anys vuitanta no s'han quedat gens curts. No parlo de coses històriques, sinó de l'impacte que algunes xorrades van exercir en els llavors tendres (jo tenia uns deu anys) cervellets. Aquests dies que fan a la tele l'anunci del "cristal gratuito" de no sé quina marca d'ulleres (quan estudiava Periodisme, a l'assignatura de publicitat ens deien que un anunci genial, tan genial que la gent no recorda la marca que s'anuncia, és un mal anunci) he vist clar que al darrere hi ha un publicista que ronda la meva edat i que va quedar impactat pels Enrique y Ana. Si no, a què treu cap, vint anys i escaig després, recórrer a ells per vendre el que sigui?
Per a la jovenalla que no tingueu el referent de l'anunci i no li trobeu la gràcia, la lletra real de la tornada que hi surt (i cito de memòria, això no sé si m'honora o què) és "Disco, disco, disco, disco, chino, chino, chino, chino, finooo, filipinooo".
Una lletra curradíssima, super expressiva, segurament amb missatge ocult, vaja. Doncs jo la tinc gravadeta amb foc al cervell.
Tenia un caset dels Enrique y Ana (que, vistos ara, com a duet fan una mica d'angúnia, un noi granadet amb una nena petita…?!) a ca la iaia i durant una època li demanava que me'l posés sempre que hi anava. En recordo una altra cançó, "Caca, culo, pedo, pis" (no és conya). En realitat em sabia més aquesta (cosa dels pets i les criatures de deu anys), però no coneixia el poder d'una cançó enganxadissa amagada en un raconet del cervell, preparada per sortir en qualsevol moment, dècades després, a partir de la mínima evocació.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Records. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Records. Mostrar tots els missatges
divendres, de març 30, 2012
dijous, d’abril 14, 2011
Bumerang
http://www.youtube.com/watch?v=sOjMDxX44o4
Aquesta cançó em porta directa al Montseny, on ma mare ens duia de tant en tant, alguna tarda de primavera, a escampar la boira. Ens endúiem una pilota o un freesbee (aix, que moderns que érem!), però un dia va aparèixer a casa amb un bumerang i ens va faltar temps per anar a provar-lo a camp obert. Em sembla recordar que era de color blau. No sé per què el va comprar, perquè un bumerang, fa 20 anys (o més) era, i continua sent, una cosa una mica estranya a les nostres latituds… No era una cosa que veiessis habitualment a la plaça Rius i Taulet o a la del Sol just quan sorties del cole…
En fi, la història és que, a casa, tot i tenir un passadís de 14 metres (sí, ho vaig mesurar de petita i se'm va gravar a la memòria), no hi havia prou espai per fer-lo volar, així que ens va dur en aquella esplanada de gespa verda on de tant en tant anàvem per fer la croqueta. Acabàvem amb la roba plena de clorofil·la, però rèiem com uns bojos. També ens fotíem algun tanto amb una pedra amagada entre la gespa, però això era secundari.
Total, que arribem, fem algun llançament de prova del bumerang (no recordo que ens tornés ni una sola vegada) i, quan en fem un amb més força, va directe cap a una zona de matolls. Vam veure perfectament per on va entrar, i teòricament, per tant, no havia de ser difícil trobar-lo. Doncs mai més. Encara hi deu ser. Vam estar almenys una hora buscant-lo. Però no hi va haver res a fer. Vam tornar a casa ben moixos. No m'estranyaria que hagués fet arrels i ara hi hagi un arbre blau enmig d'una esplanada del Montseny. Que ho sapigueu, és el nostre bumerang.
Aquesta cançó em porta directa al Montseny, on ma mare ens duia de tant en tant, alguna tarda de primavera, a escampar la boira. Ens endúiem una pilota o un freesbee (aix, que moderns que érem!), però un dia va aparèixer a casa amb un bumerang i ens va faltar temps per anar a provar-lo a camp obert. Em sembla recordar que era de color blau. No sé per què el va comprar, perquè un bumerang, fa 20 anys (o més) era, i continua sent, una cosa una mica estranya a les nostres latituds… No era una cosa que veiessis habitualment a la plaça Rius i Taulet o a la del Sol just quan sorties del cole…
En fi, la història és que, a casa, tot i tenir un passadís de 14 metres (sí, ho vaig mesurar de petita i se'm va gravar a la memòria), no hi havia prou espai per fer-lo volar, així que ens va dur en aquella esplanada de gespa verda on de tant en tant anàvem per fer la croqueta. Acabàvem amb la roba plena de clorofil·la, però rèiem com uns bojos. També ens fotíem algun tanto amb una pedra amagada entre la gespa, però això era secundari.
Total, que arribem, fem algun llançament de prova del bumerang (no recordo que ens tornés ni una sola vegada) i, quan en fem un amb més força, va directe cap a una zona de matolls. Vam veure perfectament per on va entrar, i teòricament, per tant, no havia de ser difícil trobar-lo. Doncs mai més. Encara hi deu ser. Vam estar almenys una hora buscant-lo. Però no hi va haver res a fer. Vam tornar a casa ben moixos. No m'estranyaria que hagués fet arrels i ara hi hagi un arbre blau enmig d'una esplanada del Montseny. Que ho sapigueu, és el nostre bumerang.
divendres, d’abril 08, 2011
Cacaolat
Diuen que el Cacaolat va de mal borràs. "No és possible!"
No el podem deixar perdre! És gairebé una part de la nostra cultura, com la crema catalana i la mel i mató!
A mi un Cacaolat ben fred a l'estiu o un de calentó a l'hivern em semblen una cosa única, i a més em remet directament a les vacances a Formentera. Allà, però, si demanaves un Cacaolat et miraven amb cara estranya. Bé, almenys quan jo era petita, quan encara no hi havia italians a l'illa, quan el carril bici no estava pintat però tothom anava en bici i tothom respectava les bicis, i quan les platges realment eren solitàries. En aquella època, el Cacaolat de Formentera era el Kaiku. Tot i que és —o era— una marca de llet, "un kaiku" era un Cacaolat. I en alguns llocs en realitat t'acabaven portant un Lacao. Kaiku i Lacao eren sinònims, però el Cacaolat ni sabien què era i corries el risc que et portessin una llet amb Colacao.
És clar que llavors també havies de demanar un "suc de melicotó" si en volies un de préssec. Ara ja s'han esvaït els dialectalismes illencs, i de fet ben pocs cambrers parlen formenterenc o català.
Heus aquí com he passat de parlar del Cacaolat al català. Miracles de la retòrica.
No el podem deixar perdre! És gairebé una part de la nostra cultura, com la crema catalana i la mel i mató!
A mi un Cacaolat ben fred a l'estiu o un de calentó a l'hivern em semblen una cosa única, i a més em remet directament a les vacances a Formentera. Allà, però, si demanaves un Cacaolat et miraven amb cara estranya. Bé, almenys quan jo era petita, quan encara no hi havia italians a l'illa, quan el carril bici no estava pintat però tothom anava en bici i tothom respectava les bicis, i quan les platges realment eren solitàries. En aquella època, el Cacaolat de Formentera era el Kaiku. Tot i que és —o era— una marca de llet, "un kaiku" era un Cacaolat. I en alguns llocs en realitat t'acabaven portant un Lacao. Kaiku i Lacao eren sinònims, però el Cacaolat ni sabien què era i corries el risc que et portessin una llet amb Colacao.
És clar que llavors també havies de demanar un "suc de melicotó" si en volies un de préssec. Ara ja s'han esvaït els dialectalismes illencs, i de fet ben pocs cambrers parlen formenterenc o català.
Heus aquí com he passat de parlar del Cacaolat al català. Miracles de la retòrica.
dijous, de desembre 23, 2010
Color carn
Fa uns dies vaig anar a berenar amb una amiga i la seva filla de quatre anys, que al cap d'uns moments va treure l'estoig i paper per entretenir-se dibuixant. Quan va obrir l'estoig vaig descobrir-hi un tresor de plastidecors i em va venir automàticament a la memòria el famós "color carn".
Jo, de petita, tenia estoig de llapis de colors, diria que no vaig tenir mai plastidecors, però pintéssim amb el que pintéssim, a escola sempre ens demanàvem mútuament el color carn. Si no, no podies dibuixar persones. El substitut era el color "rosa clar" —ara en diem "salmó"—, però, on vas a parar!, del rosa clar al color carn hi ha tot un món! És clar que quan jo era petita al cole tots teníem la pell més o menys del mateix color i tampoc no érem políticament correctes. Ara això del color carn deu ser un merder…
Jo, de petita, tenia estoig de llapis de colors, diria que no vaig tenir mai plastidecors, però pintéssim amb el que pintéssim, a escola sempre ens demanàvem mútuament el color carn. Si no, no podies dibuixar persones. El substitut era el color "rosa clar" —ara en diem "salmó"—, però, on vas a parar!, del rosa clar al color carn hi ha tot un món! És clar que quan jo era petita al cole tots teníem la pell més o menys del mateix color i tampoc no érem políticament correctes. Ara això del color carn deu ser un merder…
dijous, de gener 28, 2010
Chorizontes lejanos
Fa un moment he vist a la tele un anunci de no sé quin diari que regala la pel·li Horizontes de grandeza, i automàticament m'ha vingut al cap "Chorizontes lejanos". És una d'aquelles coses inútils que tinc emmagatzemades al cap des de sempre, preparades per sortir quan reben l'estímul adequat, i sé perfectament d'on ve: d'un Mortadelo y Filemón que, com tots els altres, devia llegir o en un aeroport o un avió camí d'Eivissa, algun estiu, o a casa la iaia Pilar, a Roda de Berà, algun altre estiu. Em sembla que era el títol d'una historieta. —Incís: profe de Teoria de la Traducció, puc pujar algun punt si dic que és una intertextualitat no marcada pel fet d'esmentar dins d'una obra —el Mortadelo— una altra —Horizontes lejanos—?— (coi, quants guions, no?)
Del Mortadelo tinc un munt de frases al subconscient però, en canvi, no hi ha manera humana que se'm quedi allò de les fricatives palatals oclusives sonores aproximants glutals nosequemés. Una sirve pa lo que sirve.
Del Mortadelo tinc un munt de frases al subconscient però, en canvi, no hi ha manera humana que se'm quedi allò de les fricatives palatals oclusives sonores aproximants glutals nosequemés. Una sirve pa lo que sirve.
dilluns, de juny 15, 2009
M'han canviat Formentera!
Quina ràbia em fa aquest anunci de Formentera! Fa 20 anys era una illa deserta, amb condicions de vida dures i amb quatre turistes respectuosos que la descobrien de casualitat buscant nous horitzons a Eivissa, i ara l'han convertida en el paradís dels mudernillus de Mehari (gairebé impossibles de veure, ja), festes a la platja, chill-out i pelegrinatges per veure la posta de sol en massa.
També és veritat que els que fa tants anys que hi anem ens pensem que tenim més dret que els mudernus de ser-hi, quan no és el lloc on vivim i hi anem només per "desconnectar", paraula esnob que fa rujar.
Però és que abans a Formentera només hi anaven els que estaven disposats a fer una hora o hora i mitja de barca (i no els 20 minuts d'ara); a moure-s'hi en bici de punta a punta (no és tan plana com sembla); a torrar-se al sol omnipresent i despietat; a córrer el risc de ser picat per meduses i només tenir com a cura el vinagre de l'improbable xiringuito; a anar a la platja amb només un cabàs amb un pareo, l'ampolla d'aigua, les ulleres de submarinisme (ni tub, no dúiem) i les sandàlies per a les roques, i no l'armament d'ara de para-sol, tuppers, ràdio, tovalloles amb butxaques, neoprens i tota la pesca.
A les platges hi havia persones solitàries, parelles o alguna família com la nostra, sense l'arsenal de pales de tennis i de galledes i rasclets i matalassos i flotadors, i que es banyaven en pilotes. No com ara, que sembla que un corrent de recatisme recorre l'illa, que abans no és que fos nudista, sinó que no hi havia prou gent com per plantejar-se la necessitat del banyador.
Quan érem petits anàvem a la platja cap a mig matí, amb un entrepà fet per la senyora del Colmado Rafalet de pa morè deliciós, rodanxes de tomàquet i sobrassada d'ells, una ampolla d'aigua i força fruita, i ens hi tiràvem tantes hores que vèiem pondre's el sol davant nostre. Si no hem tingut càncer de pell ja no el tindrem mai. I després de sopar peixet fresc a la fonda Rafalet estàvem tan cansats que només teníem ganes de dormir. Nosaltres i tothom que feia com nosaltres. A Formentera no hi anaves per anar de festa. Hi anaves per fer vacances de debò, de no fer res més que platja, i procurant no deixar petja del teu pas ni emmerdant ni fent soroll. Se t'encomanaven el silenci i la pau de l'illa i de la gent, habituada a viure entre quatre gats (silenciosos), i procuraves fer com ells.
Era una illa on només senties la remor de la brisa passant entre les branques retorçades de les savines; amb una olor calenta (olor de pa amb oli, dèiem mon germà i jo); sense festes mudernes als xiringuitos, perquè amb prou feines hi havia xiringuitos. Això era patrimoni d'Eivissa, i per això a Formentera podies anar en bici fins al far de cap de Barbaria (desgraciadament conegut ara pel "far de Lucía y el sexo") sense que una banda d'italians en moto et tiressin a la cuneta i sense haver de veure la posta de sol entre els caps de la gent.
La meva pobreta illa, que no és meva ni és, ja, pobreta. Què t'han fet?! Què t'hem fet?!
També és veritat que els que fa tants anys que hi anem ens pensem que tenim més dret que els mudernus de ser-hi, quan no és el lloc on vivim i hi anem només per "desconnectar", paraula esnob que fa rujar.
Però és que abans a Formentera només hi anaven els que estaven disposats a fer una hora o hora i mitja de barca (i no els 20 minuts d'ara); a moure-s'hi en bici de punta a punta (no és tan plana com sembla); a torrar-se al sol omnipresent i despietat; a córrer el risc de ser picat per meduses i només tenir com a cura el vinagre de l'improbable xiringuito; a anar a la platja amb només un cabàs amb un pareo, l'ampolla d'aigua, les ulleres de submarinisme (ni tub, no dúiem) i les sandàlies per a les roques, i no l'armament d'ara de para-sol, tuppers, ràdio, tovalloles amb butxaques, neoprens i tota la pesca.
A les platges hi havia persones solitàries, parelles o alguna família com la nostra, sense l'arsenal de pales de tennis i de galledes i rasclets i matalassos i flotadors, i que es banyaven en pilotes. No com ara, que sembla que un corrent de recatisme recorre l'illa, que abans no és que fos nudista, sinó que no hi havia prou gent com per plantejar-se la necessitat del banyador.
Quan érem petits anàvem a la platja cap a mig matí, amb un entrepà fet per la senyora del Colmado Rafalet de pa morè deliciós, rodanxes de tomàquet i sobrassada d'ells, una ampolla d'aigua i força fruita, i ens hi tiràvem tantes hores que vèiem pondre's el sol davant nostre. Si no hem tingut càncer de pell ja no el tindrem mai. I després de sopar peixet fresc a la fonda Rafalet estàvem tan cansats que només teníem ganes de dormir. Nosaltres i tothom que feia com nosaltres. A Formentera no hi anaves per anar de festa. Hi anaves per fer vacances de debò, de no fer res més que platja, i procurant no deixar petja del teu pas ni emmerdant ni fent soroll. Se t'encomanaven el silenci i la pau de l'illa i de la gent, habituada a viure entre quatre gats (silenciosos), i procuraves fer com ells.
Era una illa on només senties la remor de la brisa passant entre les branques retorçades de les savines; amb una olor calenta (olor de pa amb oli, dèiem mon germà i jo); sense festes mudernes als xiringuitos, perquè amb prou feines hi havia xiringuitos. Això era patrimoni d'Eivissa, i per això a Formentera podies anar en bici fins al far de cap de Barbaria (desgraciadament conegut ara pel "far de Lucía y el sexo") sense que una banda d'italians en moto et tiressin a la cuneta i sense haver de veure la posta de sol entre els caps de la gent.
La meva pobreta illa, que no és meva ni és, ja, pobreta. Què t'han fet?! Què t'hem fet?!
dijous, de maig 28, 2009
Barça, és clar
Quan me'n vaig anar a Escòcia d'Erasmus em vaig endur un mocador de roba del Barça que tinc des de petita. No recordo qui me'l va regalar i ara hauria de buscar-lo per calaixos i caixes, però segur que el tinc. Està ribetejat en groc i les ratlles blaugrana estan al biaix. No m'hi he mocat mai, és clar, i de petita el tenia lligat al pom de la finestra de l'habitació.
Me'l vaig endur a l'Erasmus, deia, com un element de connexió amb casa meva. O perquè em feia il·lusió i prou, ves.
Un dia, en un seminari d'una assignatura que fèiem amb el professor i poquets alumnes, el profe va dir-nos que per a la següent classe duguéssim alguna cosa que representés alguna història de pertinença nacional, o alguna cosa així, i jo ho vaig tenir clar: el mocador.
Tota orgullosa, quan em va tocar fer la xerrada vaig dir que el Barça significava per als catalans més que un equip de futbol, que era la representació d'un país amb una problemàtica concreta, i blablabla. Tot fantàstic si no fos perquè els companys i el mateix profe no havien sentit mai parlar de Catalunya, i fora del Barça, no sabien de què els parlava.
Algun altre company també va dur un símbol futboleruo i ara no ho recordo però no descartaria que fos del Manchester. Ara que potser també podria ser del Glasgow Rangers, essent on érem. O del Totenham.
I jo què sé!
Si no em sé ni els noms dels jugadors! Perquè jo no sóc futbolera, sóc culer, però culer de barces-madrits i poc més. El que es diu "culer interessada", vaja.
Me'l vaig endur a l'Erasmus, deia, com un element de connexió amb casa meva. O perquè em feia il·lusió i prou, ves.
Un dia, en un seminari d'una assignatura que fèiem amb el professor i poquets alumnes, el profe va dir-nos que per a la següent classe duguéssim alguna cosa que representés alguna història de pertinença nacional, o alguna cosa així, i jo ho vaig tenir clar: el mocador.
Tota orgullosa, quan em va tocar fer la xerrada vaig dir que el Barça significava per als catalans més que un equip de futbol, que era la representació d'un país amb una problemàtica concreta, i blablabla. Tot fantàstic si no fos perquè els companys i el mateix profe no havien sentit mai parlar de Catalunya, i fora del Barça, no sabien de què els parlava.
Algun altre company també va dur un símbol futboleruo i ara no ho recordo però no descartaria que fos del Manchester. Ara que potser també podria ser del Glasgow Rangers, essent on érem. O del Totenham.
I jo què sé!
Si no em sé ni els noms dels jugadors! Perquè jo no sóc futbolera, sóc culer, però culer de barces-madrits i poc més. El que es diu "culer interessada", vaja.
dilluns, de maig 25, 2009
Missatge en una ampolla (o similar)
Ahir vam tenir berenar familiar a casa de ma mare per presentar la Martina a la part de la família que encara no la coneixia, i estant al menjador vam sentir un sorollet que venia del passadís. Mon germà va aixecar-se per mirar què era, i és que una mena de porteta molt petita (d'uns 15 per 10 cm) que hi ha al passadís per accedir a les claus de pas d'aigua i gas havia caigut. Fa anys que les frontisses es van trencar i quan fa una mica de corrent d'aire, la porteta cau. Des del passadís, el Llorenç va cridar la Vívian per ensenyar-li el "tresor" que des de petit tenia amagat en la mena de caixó que es fa entre la paret de casa i la del forat de l'ascensor. Hi té coses seves, però alguna de meva, i entre elles, una nota que vam escriure tots dos, en un paper doblegat moltes vegades i lligat amb un fil, en plan mapa dels pirates. A la nota (que no vaig llegir sencera, de vergonya que em feia) hi deia que jo, aquell dia, acabava de saber que entrava a Periodisme (la meva 1a opció de la Selectivitat) i que estaven a punt de començar els Jocs Olímpics (era l'any 92). Tot això amb una lletra que ara no reconec gens. A sota, el Llorenç, amb una lletra preciosa (ell tampoc no se la va reconèixer) deia que era molt feliç vivint allà i que esperava seguir sent-ho. Que profund per a un nano de 13 anys!
Llavors vaig recordar que jo n'havia posat més, de notetes, en els forats dels panys de les portes-vidriera del passadís. Tot això ho fèiem "per si algú ho troba d'aquí a 30 anys", perquè sabés qui havia viscut en aquella casa, una mica com la capseta de records que troba l'Amélie darrere una rajola desenganxada a casa seva (escena que m'encanta perquè m'és molt familiar). Vam buscar les altres notes i les vam trobar, i en totes hi havia una obssessió recurrent: posar els nostres noms complets, la data de naixement i el dia que érem.
Les vam tornar a plegar i deixar al seu lloc, "per si algú les troba d'aquí a 30 anys".
Llavors vaig recordar que jo n'havia posat més, de notetes, en els forats dels panys de les portes-vidriera del passadís. Tot això ho fèiem "per si algú ho troba d'aquí a 30 anys", perquè sabés qui havia viscut en aquella casa, una mica com la capseta de records que troba l'Amélie darrere una rajola desenganxada a casa seva (escena que m'encanta perquè m'és molt familiar). Vam buscar les altres notes i les vam trobar, i en totes hi havia una obssessió recurrent: posar els nostres noms complets, la data de naixement i el dia que érem.
Les vam tornar a plegar i deixar al seu lloc, "per si algú les troba d'aquí a 30 anys".
dimecres, d’abril 08, 2009
Supermirafiori
Mira, estava escrivint al bloc d'un amic i m'han vingut ganes d'explicar-ho més detalladament.
Quan era petita passava alguns dies de vacances a Vilafranca, a casa d'uns cosins. Eren (són) dos nens una mica més grans que jo i em duien amb la seva colla a jugar al carrer, al pati de casa... Ens passàvem el dia a l'aire lliure. Vivien -els pares encara hi viuen ara- en un conjunt de carrers peatonals i jugàvem a caniques amb els amics i els veïns, i recordo molt el terra de ciment amb esquerdes que el partien d'un costat a l'altre.
[Sa mare, la tieta Pilar, aprofitava quan em tenia per buidar-me un litre de colònia als cabells i pentinar-me i repentinar-me davant del mirall del lavabo, d'aquells que són la porta d'un armariet. Me'n recordo com si fos ara.]
Molts dies ens n'anàvem a jugar a futbol a un descampat que estava a uns quants carrers i pel camí miràvem els cotxes aparcats, i el millor que et podia passar era trobar-te un Seat Supermirafiori. Era el cotxe del moment. Suposo que el devien anunciar a la tele, perquè si no no sé d'on ens venia, i sempre que algú en veia un exclamava "Miiiiraaa, un Supermirafioriii!" i tots corrent cap allà per admirar les lletres amb relleu a la porta del maleter que deien Supermirafiori. Potser ens agradava pel nom tan rimbombant, no ho sé, perquè veient el cotxe ara no s'entén gaire aquesta obsessió...
Quan era petita passava alguns dies de vacances a Vilafranca, a casa d'uns cosins. Eren (són) dos nens una mica més grans que jo i em duien amb la seva colla a jugar al carrer, al pati de casa... Ens passàvem el dia a l'aire lliure. Vivien -els pares encara hi viuen ara- en un conjunt de carrers peatonals i jugàvem a caniques amb els amics i els veïns, i recordo molt el terra de ciment amb esquerdes que el partien d'un costat a l'altre.
[Sa mare, la tieta Pilar, aprofitava quan em tenia per buidar-me un litre de colònia als cabells i pentinar-me i repentinar-me davant del mirall del lavabo, d'aquells que són la porta d'un armariet. Me'n recordo com si fos ara.]
Molts dies ens n'anàvem a jugar a futbol a un descampat que estava a uns quants carrers i pel camí miràvem els cotxes aparcats, i el millor que et podia passar era trobar-te un Seat Supermirafiori. Era el cotxe del moment. Suposo que el devien anunciar a la tele, perquè si no no sé d'on ens venia, i sempre que algú en veia un exclamava "Miiiiraaa, un Supermirafioriii!" i tots corrent cap allà per admirar les lletres amb relleu a la porta del maleter que deien Supermirafiori. Potser ens agradava pel nom tan rimbombant, no ho sé, perquè veient el cotxe ara no s'entén gaire aquesta obsessió...
dilluns, d’abril 06, 2009
Vida de còmic
Cada vegada que sento algú que diu que ja ve la primavera recordo una historieta dels Zipi i Zape que començava amb son pare dient-los que en uns dies arribava la primavera, i continuava fins al final amb ells molt enfeinats preparant la benvinguda de la "prima Vera" (els llegia en castellà, és clar). Es passaven tota la historieta pensant-se que rebrien una cosina desconeguda anomenada Vera.
També recordo molt dues històries de Mortadelo y Filemón: en una, el "jefe" els diu que tindran un cotxe Mercedes per treballar. Ells fan bots d'alegria, no es poden creure la sort que han tingut. A la vinyeta següent, estan ells dos en un carro de cavall i el Filemón diu que "no era un Mercedes, sinó un Me Cedes... el paso".
En una altra historieta els dos detectius s'emborratxaven i el Filemón deia "la chevecha que che chube a la cabecha".
Mon germà i jo ens fèiem uns tips de llegir Mortadelos i Zipizapes en èpoques concretes. Els tinc molt associats a les esperes als aeroports anant o tornant d'Eivissa, a l'estiu, i a la casa de Roda de Barà de l'àvia paterna, on sempre hi havia les mateixes historietes però tot i això les rellegíem sempre que hi anàvem. Deu ser per això que m'han quedat gravats aquests records tan poc útils. En canvi, de fer arrels quadrades i equacions no me'n recordo gens. Mira, se m'acut que potser unes historietes que ensenyessin matemàtiques entre acudit i acudit farien que els nens les aprenguessin de debò... Per si és una idea revolucionària, demano al qui la dugui a terme que em doni royalties de tant en tant.
També recordo molt dues històries de Mortadelo y Filemón: en una, el "jefe" els diu que tindran un cotxe Mercedes per treballar. Ells fan bots d'alegria, no es poden creure la sort que han tingut. A la vinyeta següent, estan ells dos en un carro de cavall i el Filemón diu que "no era un Mercedes, sinó un Me Cedes... el paso".
En una altra historieta els dos detectius s'emborratxaven i el Filemón deia "la chevecha que che chube a la cabecha".
Mon germà i jo ens fèiem uns tips de llegir Mortadelos i Zipizapes en èpoques concretes. Els tinc molt associats a les esperes als aeroports anant o tornant d'Eivissa, a l'estiu, i a la casa de Roda de Barà de l'àvia paterna, on sempre hi havia les mateixes historietes però tot i això les rellegíem sempre que hi anàvem. Deu ser per això que m'han quedat gravats aquests records tan poc útils. En canvi, de fer arrels quadrades i equacions no me'n recordo gens. Mira, se m'acut que potser unes historietes que ensenyessin matemàtiques entre acudit i acudit farien que els nens les aprenguessin de debò... Per si és una idea revolucionària, demano al qui la dugui a terme que em doni royalties de tant en tant.
dimarts, de març 03, 2009
Sant Medir, again
Només hi ha un dia de l'any que lamento no viure a Barcelona, i concretament, a Gràcia: avui, 3 de març, sant Medir.
A les 8 del matí ja llencen una traca i de seguida sents els timbals i les trompetes de les bandes de música, que escalfen l'ambient mentre les colles guarneixen els camions i els cavalls i els carreguen de sacs de caramels.
Baixes al carrer i davant de casa tens la colla d'Els Tivats, em sembla que són, que van amb jersei lila i amb els fermalls enganxats al pit fets amb faves, violetes i llaçades amb la senyera. No sé si és per l'època, però per sant Medir la violeta és la flor "oficial", tots els romeus en duen així, en forma de fermall, i se'n poden comprar ramets. Fins i tot hi ha una colla que es diu La violeta. Cosa que a mi em fa molta gràcia, ves.
Cap a les 10 o les 11, les colles es comencen a moure. Cadascuna va pel seu cantó; desfilen a cavall o amb camió entre el trànsit normal d'un dia laborable i van llençant caramels, la gent surt de les botigues amb bosses de plàstic encara buides, els nens surten de les escoles tots junts amb els mestres i esperen que les colles vagin passant davant seu...
Al migdia fan un descans i els carrers ja són plens de caramels aixafats i barreja d'olor de sucre i caca de cavall. És el perfum que acompanyarà ben bé una setmana o dues tot el barri.
Quan s'acosta el vespre, el carrer principal de Gràcia, el carrer Gran, queda tallat al trànsit i la gent l'envaeix a peu, pel mig, com si recuperessin un espai que els ha estat robat. Cap a les 8 ja t'impacientes i surts a la terrassa i mires cap amunt, cap a Lesseps. Encara no es veuen! És que la romeria, al vespre baixa tota junta, totes les colles, i ho fan en sentit contrari, de muntanya a mar.
Cap a quarts de nou... sí, ja se senten els timbals, allà lluny!
Corres escales avall i al carrer et trobes tots els veïns, i els fills dels veïns, que ja fa anys que no hi viuen, i els fills d'aquests fills, que només veus un cop l'any, per sant Medir. Ja els arribarà l'edat antitot en què trobaran que sant Medir és una xorrada infantil, i també els arribarà l'edat, un temps després, en què trobaran que és una tradició entranyable i que cal mantenir, i tornaran a venir, després d'uns anys de no fer-ho, a casa els avis o els tiets i al principi no s'ajupiran per arreplegar caramels, una mica avergonyits, però al cap d'una estona estaran agenollats a terra com tothom, nens, iaies, avis, papes i mames, recollint uns caramels que en realitat són el menys important de la festa, i l'endemà tindran agulletes a les cuixes i al cul i un somriure als llavis.
A les 8 del matí ja llencen una traca i de seguida sents els timbals i les trompetes de les bandes de música, que escalfen l'ambient mentre les colles guarneixen els camions i els cavalls i els carreguen de sacs de caramels.
Baixes al carrer i davant de casa tens la colla d'Els Tivats, em sembla que són, que van amb jersei lila i amb els fermalls enganxats al pit fets amb faves, violetes i llaçades amb la senyera. No sé si és per l'època, però per sant Medir la violeta és la flor "oficial", tots els romeus en duen així, en forma de fermall, i se'n poden comprar ramets. Fins i tot hi ha una colla que es diu La violeta. Cosa que a mi em fa molta gràcia, ves.
Cap a les 10 o les 11, les colles es comencen a moure. Cadascuna va pel seu cantó; desfilen a cavall o amb camió entre el trànsit normal d'un dia laborable i van llençant caramels, la gent surt de les botigues amb bosses de plàstic encara buides, els nens surten de les escoles tots junts amb els mestres i esperen que les colles vagin passant davant seu...
Al migdia fan un descans i els carrers ja són plens de caramels aixafats i barreja d'olor de sucre i caca de cavall. És el perfum que acompanyarà ben bé una setmana o dues tot el barri.
Quan s'acosta el vespre, el carrer principal de Gràcia, el carrer Gran, queda tallat al trànsit i la gent l'envaeix a peu, pel mig, com si recuperessin un espai que els ha estat robat. Cap a les 8 ja t'impacientes i surts a la terrassa i mires cap amunt, cap a Lesseps. Encara no es veuen! És que la romeria, al vespre baixa tota junta, totes les colles, i ho fan en sentit contrari, de muntanya a mar.
Cap a quarts de nou... sí, ja se senten els timbals, allà lluny!
Corres escales avall i al carrer et trobes tots els veïns, i els fills dels veïns, que ja fa anys que no hi viuen, i els fills d'aquests fills, que només veus un cop l'any, per sant Medir. Ja els arribarà l'edat antitot en què trobaran que sant Medir és una xorrada infantil, i també els arribarà l'edat, un temps després, en què trobaran que és una tradició entranyable i que cal mantenir, i tornaran a venir, després d'uns anys de no fer-ho, a casa els avis o els tiets i al principi no s'ajupiran per arreplegar caramels, una mica avergonyits, però al cap d'una estona estaran agenollats a terra com tothom, nens, iaies, avis, papes i mames, recollint uns caramels que en realitat són el menys important de la festa, i l'endemà tindran agulletes a les cuixes i al cul i un somriure als llavis.
diumenge, de febrer 08, 2009
Curtcircuits neuronals
Dic que vinc de la pel·li de tallar-me el cabell (per sort, encara no vaig al cine a veure una pelu) i que duc la moto al veterinari (en canvi, no dic tant que duc el gos al mecànic).
Veig un videclub d'un grup de música per la tele i passo per davant d'un videoclip on la gent deixa la pel·li que havia llogat.
Dic impulsivament "faves tendres" si sento a dir "divendres", "cada dia un raig" si sento "maig" i recito d'una tirada "plátanobalún, dos, tres" quan llegeixo o sento "plàtan" (i a més em ve la imatge de la porta de la meva guarderia, la Kasperle. Devia ser un anunci dels plàtans de Canàries amb els personatges del Llibre de la selva de Disney. O si no era un anunci, jo ho he arxivat així, i ho devia cantar anant a la guarderia).
Veig un videclub d'un grup de música per la tele i passo per davant d'un videoclip on la gent deixa la pel·li que havia llogat.
Dic impulsivament "faves tendres" si sento a dir "divendres", "cada dia un raig" si sento "maig" i recito d'una tirada "plátanobalún, dos, tres" quan llegeixo o sento "plàtan" (i a més em ve la imatge de la porta de la meva guarderia, la Kasperle. Devia ser un anunci dels plàtans de Canàries amb els personatges del Llibre de la selva de Disney. O si no era un anunci, jo ho he arxivat així, i ho devia cantar anant a la guarderia).
dimarts, de desembre 30, 2008
Embolicada
Aquests dies de Nadal feien per la tele un anunci d'El Corte Inglés centrat en una noia que embolicava els regals dels clients, i m'ha recordat molt a mi. Excepte en el gos que es converteix en carrossa a la sortida, que això no em passava.
Fa molts anys, durant 5 temporades de Nadal vaig treballar al Corte de plaça Catalunya embolicant regals, i m'ho passava pipa. Des del pont de la Puríssima fins al 5 de gener embolicant amb aquell paper blanc amb dibuixets nadalencs, o amb aquelles capsetes verdes horroroses; enganxant llacets prefabricats, i de tant en tant algun repte sucós com ara embolicar una pilota, una paella o un carro de la compra ("el vol amb les rodes a fora o embolicades? amb l'ansa a fora o a dins?").
Algunes companyes em canviaven el repte sucós que els havia tocat per una cosa més senzilla, perquè no se'n sortien. També em demanaven que fes jo les anses de corda dels paquets que pesaven molt o que no cabien a les bosses.
Un any va venir un senyor vellet que duia mitja dotzena de tasses i platets de cafè, i em va demanar que emboliqués cada joc per separat, perquè regalava una tassa amb plat a cada nét. Pobret, em va demanar disculpes perquè va pensar que em donava una feinada i quan ho vaig tenir tot fet em va dir que vindria un dia a dur-me bombons. Dit i fet, va aparèixer al cap d'uns dies (i va coincidir amb el meu aniversari) amb una capsa de trufes per agrair-me la feina. Que mono! Les companyes van quedar parades.
A casa el que més m'agrada dels regals és embolicar-los. Fa anys que no compro paper ni cintes, i faig servir robes, cordills, betes, bosses de plàstic i de paper que tallo a trossos, palets xinesos... I després tot torna al seu lloc, és clar; no es llença res.
Aquest any les etiquetes dels regals les he fet amb tapes de pots de conserva, foradant-les amb un clau i un martell.
Fa molts anys, durant 5 temporades de Nadal vaig treballar al Corte de plaça Catalunya embolicant regals, i m'ho passava pipa. Des del pont de la Puríssima fins al 5 de gener embolicant amb aquell paper blanc amb dibuixets nadalencs, o amb aquelles capsetes verdes horroroses; enganxant llacets prefabricats, i de tant en tant algun repte sucós com ara embolicar una pilota, una paella o un carro de la compra ("el vol amb les rodes a fora o embolicades? amb l'ansa a fora o a dins?").
Algunes companyes em canviaven el repte sucós que els havia tocat per una cosa més senzilla, perquè no se'n sortien. També em demanaven que fes jo les anses de corda dels paquets que pesaven molt o que no cabien a les bosses.
Un any va venir un senyor vellet que duia mitja dotzena de tasses i platets de cafè, i em va demanar que emboliqués cada joc per separat, perquè regalava una tassa amb plat a cada nét. Pobret, em va demanar disculpes perquè va pensar que em donava una feinada i quan ho vaig tenir tot fet em va dir que vindria un dia a dur-me bombons. Dit i fet, va aparèixer al cap d'uns dies (i va coincidir amb el meu aniversari) amb una capsa de trufes per agrair-me la feina. Que mono! Les companyes van quedar parades.
A casa el que més m'agrada dels regals és embolicar-los. Fa anys que no compro paper ni cintes, i faig servir robes, cordills, betes, bosses de plàstic i de paper que tallo a trossos, palets xinesos... I després tot torna al seu lloc, és clar; no es llença res.
Aquest any les etiquetes dels regals les he fet amb tapes de pots de conserva, foradant-les amb un clau i un martell.
dilluns, de desembre 01, 2008
El Poli
De tant en tant penso en el Poli, un cap d'elèctrics de cinema amb qui vaig treballar molt i que es va morir a principis d'aquest estiu, amb quaranta i pocs anys, dona i dues nenes petites, d'un càncer de pulmó fulminant.
El Poli era un paio alt i quadrat. Treballava molt perquè era bo i molts directors de fotografia el demanaven. El seu equip eren (són) una colla entranyable i ell era, sobretot, bona persona.
Amb el Poli vam coincidir a moltes feines, i entre elles, a la meva primera pel·li, El zoo d'en Pitus, i l'última, Animals ferits, en la que feia de cap de producció per primer cop, i ell va ser el primer que em va fer una abraçada en acabar-se el rodatge.
A la primera pel·li, ell i el seu equip em van intentar fer la novatada de rigor, però jo, que ni me n'havia adonat, li vaig passar al meritori, i el pobre Guille va anar a no sé quantes benzineres perquè li omplissin un pot d'aire comprimit (que no es pot reomplir).
El Poli tenia un Nissan Patrol 4x4 llarg que l'identificava de lluny. Era dels pocs que no es posen pesats per tenir un lloc d'aparcament al rodatge. Si quan arribava podia aparcar, bé; si no, es buscava la vida. A Barcelona, l'ajuntament no deixa aparcar cotxes particulars de la gent de rodatge en la zona que tens reservada, però n'hi ha que pensen que el seu cotxe és més important que el camió de càmera.
El Poli carregava tot els seus elèctrics a L'Hospitalet, d'on eren la majoria, i arribaven tots junts. Gràcies al Patrol (i a ell) vam poder treure del fang una vegada la furgoneta de càtering, que s'havia quedat encallada. A l'última pel·li jo vaig conduir-lo, perquè ell havia pujat al càmera car i em va demanar si li podia acostar el cotxe, per no haver de tornar a travessar Barcelona després de plegar. Se'm va fer estrany, perquè entrar en un cotxe que no és teu sense el propietari al davant és com violar un espai protegit.
El Poli treballava tant com els seus ajudants; carregava aquells aparells de ferro que només de veure'ls ja pesen, pujava a escales que feien patir, amb aquell paio tan gran a dalt...
Gràcies a ell vaig saber justificar per què jo prefereixo l'aigua natural i no la freda: "El agua fría no quita la sed", em va dir una vegada, i tenia raó. Per a l'equip d'elèctrics sempre guardàvem una caixa d'ampolletes d'aigua que no posàvem a la nevera, quan la resta de l'equip es queixaven si no estaven prou glaçades. També em va fer descobrir els Edding 10, uns retoladors permanents de punta gruixuda però molt curtets, de 7 o 8 centímetres, perquè així "se'ls podia guardar a la butxaca i no li molestaven". Els feia servir per a marcar les gelatines (una mena de làmines de cel·lofana de tons concrets que donen un toc càlid o fred a la llum). I la feinada que teníem per a trobar-los, perquè no eren gens habituals. Els que treballàvem amb ell ja ens havíem convertit en experts i sabíem les papereries on els tenien (jo no, perquè no em tocava anar a fer les compres, però els meritoris se les saben de memòria). En tinc un per casa que era seu, que vaig trobar un dia recollint després d'un rodatge.
Encara el recordo amb els pantalons aquells desmuntables, que quan els duia curts (a l'estiu, sempre) li quedaven força més amunt del genoll i li donaven un aspecte de nen dels escoltes, però de gairebé dos metres.
El Poli era un paio alt i quadrat. Treballava molt perquè era bo i molts directors de fotografia el demanaven. El seu equip eren (són) una colla entranyable i ell era, sobretot, bona persona.
Amb el Poli vam coincidir a moltes feines, i entre elles, a la meva primera pel·li, El zoo d'en Pitus, i l'última, Animals ferits, en la que feia de cap de producció per primer cop, i ell va ser el primer que em va fer una abraçada en acabar-se el rodatge.
A la primera pel·li, ell i el seu equip em van intentar fer la novatada de rigor, però jo, que ni me n'havia adonat, li vaig passar al meritori, i el pobre Guille va anar a no sé quantes benzineres perquè li omplissin un pot d'aire comprimit (que no es pot reomplir).
El Poli tenia un Nissan Patrol 4x4 llarg que l'identificava de lluny. Era dels pocs que no es posen pesats per tenir un lloc d'aparcament al rodatge. Si quan arribava podia aparcar, bé; si no, es buscava la vida. A Barcelona, l'ajuntament no deixa aparcar cotxes particulars de la gent de rodatge en la zona que tens reservada, però n'hi ha que pensen que el seu cotxe és més important que el camió de càmera.
El Poli carregava tot els seus elèctrics a L'Hospitalet, d'on eren la majoria, i arribaven tots junts. Gràcies al Patrol (i a ell) vam poder treure del fang una vegada la furgoneta de càtering, que s'havia quedat encallada. A l'última pel·li jo vaig conduir-lo, perquè ell havia pujat al càmera car i em va demanar si li podia acostar el cotxe, per no haver de tornar a travessar Barcelona després de plegar. Se'm va fer estrany, perquè entrar en un cotxe que no és teu sense el propietari al davant és com violar un espai protegit.
El Poli treballava tant com els seus ajudants; carregava aquells aparells de ferro que només de veure'ls ja pesen, pujava a escales que feien patir, amb aquell paio tan gran a dalt...
Gràcies a ell vaig saber justificar per què jo prefereixo l'aigua natural i no la freda: "El agua fría no quita la sed", em va dir una vegada, i tenia raó. Per a l'equip d'elèctrics sempre guardàvem una caixa d'ampolletes d'aigua que no posàvem a la nevera, quan la resta de l'equip es queixaven si no estaven prou glaçades. També em va fer descobrir els Edding 10, uns retoladors permanents de punta gruixuda però molt curtets, de 7 o 8 centímetres, perquè així "se'ls podia guardar a la butxaca i no li molestaven". Els feia servir per a marcar les gelatines (una mena de làmines de cel·lofana de tons concrets que donen un toc càlid o fred a la llum). I la feinada que teníem per a trobar-los, perquè no eren gens habituals. Els que treballàvem amb ell ja ens havíem convertit en experts i sabíem les papereries on els tenien (jo no, perquè no em tocava anar a fer les compres, però els meritoris se les saben de memòria). En tinc un per casa que era seu, que vaig trobar un dia recollint després d'un rodatge.
Encara el recordo amb els pantalons aquells desmuntables, que quan els duia curts (a l'estiu, sempre) li quedaven força més amunt del genoll i li donaven un aspecte de nen dels escoltes, però de gairebé dos metres.
dilluns, de novembre 17, 2008
As-cen-soooor!
Últimament, sempre que vaig a Barcelona, a casa ma mare, almenys un dels dies que hi sóc l'ascensor no funciona.
És molt antic, d'aquells de caixa de fusta i vidre, que veus què hi ha a fora (l'escala) i que pots saludar els veïns que s'esperen al replà o que baixen a peu.
Quan era petita, l'ascensor només era de pujada. No és pugés a un pis i no en baixés mai més de la vida, sinó que només es podia fer servir per pujar, i baixàvem a peu. A cada replà hi havia un botó per enviar-lo avall, i a dins de l'ascensor hi havia una botonera preciosa de llautó (que la portera netejava fervorosament amb aquell producte que feia relluir els daurats... el Netol! ara m'ha sortit).
Baixàvem a peu i pujàvem amb l'ascensor, i cap problema. S'espatllava poc perquè tenia la meitat d'ús que ara, i tot i això, com que vivíem en un 5è (que és un 6è), quan no funcionava ens en recordàvem molt.
Fa força anys van "modernitzar-lo", li van canviar el motor i el van convertir en ascensor de pujada i de baixada. Van canviar la botonera preciosa per una d'absolutament anodina, amb els números del pis dins de botons de metacril·lat, que no van gens amb la decoració de fusta. I des de llavors, s'espatlla molt, cada vegada més.
L'últim any està sent d'avaria cada quinze dies, diria jo. Vénen els tècnics d'urgència, treuen el veí que s'ha quedat a dins (la majoria de vegades), l'arreglen i marxen. I al cap de dues hores torna a estar espatllat.
La setmana passada li van fer una repassada a fons i el van tenir aturat tres dies sencers. Dissabte, dos dies després d'haver acabat la reparació, un veí s'hi va quedar tancat i el tècnic d'urgència que el va treure no el va poder arreglar.
No m'estranyaria que a la propera avaria, la propietària de l'edifici el farà canviar per un ascensor modern horrible.
És molt antic, d'aquells de caixa de fusta i vidre, que veus què hi ha a fora (l'escala) i que pots saludar els veïns que s'esperen al replà o que baixen a peu.
Quan era petita, l'ascensor només era de pujada. No és pugés a un pis i no en baixés mai més de la vida, sinó que només es podia fer servir per pujar, i baixàvem a peu. A cada replà hi havia un botó per enviar-lo avall, i a dins de l'ascensor hi havia una botonera preciosa de llautó (que la portera netejava fervorosament amb aquell producte que feia relluir els daurats... el Netol! ara m'ha sortit).
Baixàvem a peu i pujàvem amb l'ascensor, i cap problema. S'espatllava poc perquè tenia la meitat d'ús que ara, i tot i això, com que vivíem en un 5è (que és un 6è), quan no funcionava ens en recordàvem molt.
Fa força anys van "modernitzar-lo", li van canviar el motor i el van convertir en ascensor de pujada i de baixada. Van canviar la botonera preciosa per una d'absolutament anodina, amb els números del pis dins de botons de metacril·lat, que no van gens amb la decoració de fusta. I des de llavors, s'espatlla molt, cada vegada més.
L'últim any està sent d'avaria cada quinze dies, diria jo. Vénen els tècnics d'urgència, treuen el veí que s'ha quedat a dins (la majoria de vegades), l'arreglen i marxen. I al cap de dues hores torna a estar espatllat.
La setmana passada li van fer una repassada a fons i el van tenir aturat tres dies sencers. Dissabte, dos dies després d'haver acabat la reparació, un veí s'hi va quedar tancat i el tècnic d'urgència que el va treure no el va poder arreglar.
No m'estranyaria que a la propera avaria, la propietària de l'edifici el farà canviar per un ascensor modern horrible.
dilluns, de novembre 03, 2008
Clicks
Dimecres passat ma mare va fer 60 anys (ufff, això vol dir que jo també em faig gran! y con estos pelos!).
Vam sopar a casa el Llorenç i la Vívian i ens van regalar a cadascuna una capsa de Playmobil Special, que són la bomba.
Quants records! Quin fart de jugar ens fèiem el Llorenç i jo amb els clicks!
El dissabte al matí muntàvem tota la parada al menjador: la granja, el zoo, el fort de l'Oest, el col·legi, la benzinera, el vaixell patrullera, el vaixell pirata, l'helicòpter de salvament, l'ambulància, l'autocaravana...
Fèiem una petita ciutat i era igual que hi hagués un fort dels ianquis al costat d'una pista d'aterratge de l'helicòpter i que un vaixell pirata navegués a un pam. Un soldat anava a cavall a buscar el seu fill al col·legi; un animal del zoo passava per davant la benzinera... Jo feia un dúplex amb un calaix i una safata de la cuina, i hi vivia una família nombrosa de clicks.
Vam enganxar l'època del canvi dels de les mans fixes i el cabell punxegut i que es desmuntaven si queien de gaire amunt, pels clicks que movien la mà 90 graus (això ho he hagut de pensar molt, sóc de lletres) i que ja no es desmuntaven si queien o si n'estiraves el cap (cosa que va fer-los perdre una mica de gràcia).
En els primers clicks, que per cert, eren de Famobil, l'única diferència entre homes i dones era que aquestes tenien el cos amb forma de camisa, suposo, i el cabell diferent. I els nens, els clicks petits, van trigar molt a arribar.
Ara sí que són diferents. Tenen estampats, colors i formes de cabell molt variats, màniga curta o llarga, pantaló curt o llarg, els peus diferenciats (aquesta meva va descalça)...
Buff, quan tingui fills tornaré a jugar a clicks!
Vam sopar a casa el Llorenç i la Vívian i ens van regalar a cadascuna una capsa de Playmobil Special, que són la bomba.
Quants records! Quin fart de jugar ens fèiem el Llorenç i jo amb els clicks!
El dissabte al matí muntàvem tota la parada al menjador: la granja, el zoo, el fort de l'Oest, el col·legi, la benzinera, el vaixell patrullera, el vaixell pirata, l'helicòpter de salvament, l'ambulància, l'autocaravana...
Fèiem una petita ciutat i era igual que hi hagués un fort dels ianquis al costat d'una pista d'aterratge de l'helicòpter i que un vaixell pirata navegués a un pam. Un soldat anava a cavall a buscar el seu fill al col·legi; un animal del zoo passava per davant la benzinera... Jo feia un dúplex amb un calaix i una safata de la cuina, i hi vivia una família nombrosa de clicks.
Vam enganxar l'època del canvi dels de les mans fixes i el cabell punxegut i que es desmuntaven si queien de gaire amunt, pels clicks que movien la mà 90 graus (això ho he hagut de pensar molt, sóc de lletres) i que ja no es desmuntaven si queien o si n'estiraves el cap (cosa que va fer-los perdre una mica de gràcia).
En els primers clicks, que per cert, eren de Famobil, l'única diferència entre homes i dones era que aquestes tenien el cos amb forma de camisa, suposo, i el cabell diferent. I els nens, els clicks petits, van trigar molt a arribar.
Ara sí que són diferents. Tenen estampats, colors i formes de cabell molt variats, màniga curta o llarga, pantaló curt o llarg, els peus diferenciats (aquesta meva va descalça)...
Buff, quan tingui fills tornaré a jugar a clicks!
dimecres, de setembre 10, 2008
Embolica que fa Tort
Divendres 5 de setembre, 23h i escaig, cruïlla de Còrsega amb Diagonal i Pg. de Gràcia:
Jo: -...doncs ma mare viu aquí, una mica més amunt, és on em quedo a dormir quan vinc a Barcelona.
Operador de càmera que fa 3 anys que conec: -ta mare com es diu? A què es dedica? Ara et diré una cosa molt rara: jo t'he fet de cangur, a tu.
Jo (amb care d'al·lucinada, i lligant caps en dècimes de segon): -Que ets fill de la Conxa?
Operador (Jordi Tort): -Sóc fill de la Conxa.
Tatxaaaaaaan!
Resulta que el Jordi Tort, a qui jo no recordava de petita, és germà del Xavier Tort, que sí que el recordo i que anava al meu col·le.
La Conxa era venedora dels dibuixos de l'estudi de ma mare i vivien a la plaça Alfons el Savi. Jo havia anat alguna vegada a jugar a casa d'ells, i en recordo concretament el Tragabolas, aquell joc amb un taulell que tenia quatre hipopòtams amb una boca enorme que accionaves amb una palanca perquè s'empassés quantes més boles millors.
El Jordi té 9 anys més que jo, així que havia vingut a fer els seus primers cangurs a casa. El Xavier en té 4 més que jo, però com que anàvem al mateix col·le coincidíem més.
I com a carambola, resulta que els cangurs que jo sí que recordo, els quatre germans Calavera (sí, és de debò), són cosins segons dels Tort i és a través d'ells que van venir a casa. L'Anna Calavera, la que més sovint venia, era ja en aquella època nòvia del Víctor Amela, de La Vanguardia, amb qui es va casar anys més tard (això era per donar un toc xafarderil a la cosa).
Quines coses...
Jo: -...doncs ma mare viu aquí, una mica més amunt, és on em quedo a dormir quan vinc a Barcelona.
Operador de càmera que fa 3 anys que conec: -ta mare com es diu? A què es dedica? Ara et diré una cosa molt rara: jo t'he fet de cangur, a tu.
Jo (amb care d'al·lucinada, i lligant caps en dècimes de segon): -Que ets fill de la Conxa?
Operador (Jordi Tort): -Sóc fill de la Conxa.
Tatxaaaaaaan!
Resulta que el Jordi Tort, a qui jo no recordava de petita, és germà del Xavier Tort, que sí que el recordo i que anava al meu col·le.
La Conxa era venedora dels dibuixos de l'estudi de ma mare i vivien a la plaça Alfons el Savi. Jo havia anat alguna vegada a jugar a casa d'ells, i en recordo concretament el Tragabolas, aquell joc amb un taulell que tenia quatre hipopòtams amb una boca enorme que accionaves amb una palanca perquè s'empassés quantes més boles millors.
El Jordi té 9 anys més que jo, així que havia vingut a fer els seus primers cangurs a casa. El Xavier en té 4 més que jo, però com que anàvem al mateix col·le coincidíem més.
I com a carambola, resulta que els cangurs que jo sí que recordo, els quatre germans Calavera (sí, és de debò), són cosins segons dels Tort i és a través d'ells que van venir a casa. L'Anna Calavera, la que més sovint venia, era ja en aquella època nòvia del Víctor Amela, de La Vanguardia, amb qui es va casar anys més tard (això era per donar un toc xafarderil a la cosa).
Quines coses...
dimarts, de setembre 09, 2008
Secrets & Lies
Ufff, per fi ja ho puc dir.
Divendres marxem a Formentera tota la família (ma mare, el Llorenç, la Vívian i jo). No ho podia dir perquè les parets parlen i era un regal sorpresa que li fem a ma mare perquè aquest any en fa 60, i en fa molts que no hi anem tots junts.
Diumenge passat per fi li vam dir, amb l'excusa de que anàvem a veure la casa de colònies on el Llorenç i la Vívian faran la festa del casament, havíem redactat un "menú de cap de setmana" que vam fer passar per una proposta del càtering.
Quan ho va començar a llegir (a la primera línia deia: De primer plat, Avió Bcn-Eivissa i ferri Eivissa-Formentera) no entenia res, i de mica en mica va anar canviant la cara i no s'ho creia.
Fa gairebé un mes que vam comprar els bitllets i jo ja no m'atrevia a parlar amb ella per por de que se m'escapessin coses. M'he tret un bon pes de sobre!
I tinc unes ganes de marxar! Espero que l'anunciat mal temps no arribi allà.
Divendres marxem a Formentera tota la família (ma mare, el Llorenç, la Vívian i jo). No ho podia dir perquè les parets parlen i era un regal sorpresa que li fem a ma mare perquè aquest any en fa 60, i en fa molts que no hi anem tots junts.
Diumenge passat per fi li vam dir, amb l'excusa de que anàvem a veure la casa de colònies on el Llorenç i la Vívian faran la festa del casament, havíem redactat un "menú de cap de setmana" que vam fer passar per una proposta del càtering.
Quan ho va començar a llegir (a la primera línia deia: De primer plat, Avió Bcn-Eivissa i ferri Eivissa-Formentera) no entenia res, i de mica en mica va anar canviant la cara i no s'ho creia.
Fa gairebé un mes que vam comprar els bitllets i jo ja no m'atrevia a parlar amb ella per por de que se m'escapessin coses. M'he tret un bon pes de sobre!
I tinc unes ganes de marxar! Espero que l'anunciat mal temps no arribi allà.
dimarts, de juliol 29, 2008
De morros per terra
Aquest matí, mentre corria, he fet un mal pas pujant una vorera i he caigut de quatre grapes a terra. La Leia sí que hi ha anat, de morros per terra, sense entendre res perquè la que ha ensopegat he estat jo.
No m'he fet mal però entre les pelades als genolls (i una coïssor esmorteïda però contínua al genoll esquerre) i els pantalons texans curts que duc, m'ha retornat una imatge d'infantesa, de l'època del col·legi i dels estius a Roda de Barà aprenent a anar en bici. Una mica Verano Azul, que hem d'admetre que per a la meva generació va establir un punt de referència.
No m'he fet mal però entre les pelades als genolls (i una coïssor esmorteïda però contínua al genoll esquerre) i els pantalons texans curts que duc, m'ha retornat una imatge d'infantesa, de l'època del col·legi i dels estius a Roda de Barà aprenent a anar en bici. Una mica Verano Azul, que hem d'admetre que per a la meva generació va establir un punt de referència.
dilluns, de juliol 07, 2008
Miembras
L'article d'ahir de la Maruja Torres al País Semanal, entorn del "miembras" que va pronunciar la ministra aquesta nova (que no sé com es diu), em va fer riure força. Em va recordar aquelles cançons que de petits cantàvem amb només una vocal.
I aprofito aquest apunt sobre l'ús de la llengua per anunciar que m'he matriculat a Filologia Catalana de la UOC. Començo amb 3 assignatures i ja veurem com ho porto... Tenint en compte que fins fa ben poc era de les que deia que mai no tornaria a estudiar, és un bon pas!
I el que no ha quedat desmembrat per ben poc ha estat un pardal que la Leia avui ha caçat i matat mentre li llençava la pilota al parc. L'instint caçador que sempre li surt perseguint els ocells avui l'ha portat al límit... i ella mateixa s'ha quedat ben parada, quan ha vist que la bestiola estava a terra sense moure's. L'ha caçat amb la boca i l'ha deixat anar, però l'ocellet era massa petit i s'ha mort al moment. Potser de l'ensurt!
I aprofito aquest apunt sobre l'ús de la llengua per anunciar que m'he matriculat a Filologia Catalana de la UOC. Començo amb 3 assignatures i ja veurem com ho porto... Tenint en compte que fins fa ben poc era de les que deia que mai no tornaria a estudiar, és un bon pas!
I el que no ha quedat desmembrat per ben poc ha estat un pardal que la Leia avui ha caçat i matat mentre li llençava la pilota al parc. L'instint caçador que sempre li surt perseguint els ocells avui l'ha portat al límit... i ella mateixa s'ha quedat ben parada, quan ha vist que la bestiola estava a terra sense moure's. L'ha caçat amb la boca i l'ha deixat anar, però l'ocellet era massa petit i s'ha mort al moment. Potser de l'ensurt!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)