Que amb 35 anys se't clavi una espina de la sardina que menges et fa pensar que encara et queden moltes coses per fer, a la vida. I avui, de cop, n'he fet unes quantes: és la primera vegada que vaig a urgències i dic "Tinc una espina de sardina clavada al coll"; és la primera vegada que em posen un aparell d'aquells d'intubar a la boca per fer-me baixar la llengua; és la primera vegada que un metge em diu que no col·laboro, jo, que em prenc els metges com déus a qui cal obeir (la que no col·laborava era la meva llengua, que barrava el pas pel seu compte), i és la primera vegada que em posen un pal amb una llumeta pel nas i me'l fan baixar per la gola. Espectacular, tu.
Tot plegat, per no trobar res. Sembla que l'amígdala ha absorbit l'espina i l'està desfent a foc lent. Que li aprofiti. Jo no vull veure cap sardina en molt de temps.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salut. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salut. Mostrar tots els missatges
dimarts, de juny 22, 2010
dilluns, de gener 18, 2010
Pixera
—Empixoempixoempixo!
Dius això mentre corres cap al lavabo, tot i que no fa ni deu minuts que ja hi has anat.
—…i només era això? —per les tres gotetes de líquid que han sortit del teu cos, que a sobre semblava que t'esquincessin les entranyes.
Unes quantes corredisses més tard decideixes passar aquest bonic matí —24 hores abans d'un examen per al qual ni t'has mirat encara els apunts— a la sala d'espera del CAP. Així que hi arribes dius a l'administrativa que si et pot atendre el metge d'urgències perquè et sembla que tens una infecció d'orina, per si et vol donar ja el potet i guanyar temps —previsora com sempre. No et dóna el potet i et diu que t'hauràs d'esperar una mica.
Dues hores exactes més tard, la doctora diu per fi el teu nom. Entres, li dius els símptomes i el primer que et diu és: —Ai, ho hauries d'haver dit en arribar perquè et donessin el potet!
Però deixa passar el teu descuit imperdonable i te'n dóna un. Surts de la consulta i totes les mirades i els pensaments es claven en tu: —Ja surt? Que ràpida!; —Però surt sense la jaqueta; —Què duu a la mà?; —Que bé, ja em toca a mi!
Acceleres el pas cap al lavabo i de tornada gairebé bats el rècord dels cent metres llisos, però això no evita que les mateixes mirades es fixin en el potet ple. Ara ja tothom sap per què has vingut al metge.
—Tens nitrits, leucòcits i (paraules inintel·ligibles).
Antibiòtic i a tornar a pixar en un potet dilluns que ve.
Dius això mentre corres cap al lavabo, tot i que no fa ni deu minuts que ja hi has anat.
—…i només era això? —per les tres gotetes de líquid que han sortit del teu cos, que a sobre semblava que t'esquincessin les entranyes.
Unes quantes corredisses més tard decideixes passar aquest bonic matí —24 hores abans d'un examen per al qual ni t'has mirat encara els apunts— a la sala d'espera del CAP. Així que hi arribes dius a l'administrativa que si et pot atendre el metge d'urgències perquè et sembla que tens una infecció d'orina, per si et vol donar ja el potet i guanyar temps —previsora com sempre. No et dóna el potet i et diu que t'hauràs d'esperar una mica.
Dues hores exactes més tard, la doctora diu per fi el teu nom. Entres, li dius els símptomes i el primer que et diu és: —Ai, ho hauries d'haver dit en arribar perquè et donessin el potet!
Però deixa passar el teu descuit imperdonable i te'n dóna un. Surts de la consulta i totes les mirades i els pensaments es claven en tu: —Ja surt? Que ràpida!; —Però surt sense la jaqueta; —Què duu a la mà?; —Que bé, ja em toca a mi!
Acceleres el pas cap al lavabo i de tornada gairebé bats el rècord dels cent metres llisos, però això no evita que les mateixes mirades es fixin en el potet ple. Ara ja tothom sap per què has vingut al metge.
—Tens nitrits, leucòcits i (paraules inintel·ligibles).
Antibiòtic i a tornar a pixar en un potet dilluns que ve.
dissabte, de novembre 21, 2009
Bodegó de tardor
La càmera deu haver detectat la meva nebul·losa mental i ha donat un efecte similar a la foto…
divendres, de setembre 25, 2009
Marró
Quan fa uns anys vaig tastar el suc només de pastanaga (no fa gaires anys, la veritat) em vaig adonar que no m'agradava gens si no anava barrejat amb alguna fruita. Li trobava un gust molt… marró. No ho sé descriure, és la primera sensació que em va venir al cap en tastar-lo i encara la recordo perfectament. És clar que a la gent no li pots anar dient que no t'agrada el suc de pastanaga perquè té un gust marró. Si ja els semblo rara, em durien directament al psiquiàtric.
Avui he anat a la inauguració d'una botiga de productes naturals i m'han ofert un te (de tres anys, que es veu que això és molt important, de qualsevol altre producte en diríem "caducat") i, en preguntar-me què m'havia semblat, l'única sensació que em venia al cap i a la boca era marró, un altre cop. Ves, jo li trobo gust marró, què hi farem. Com que no ho volia dir però no sabia què dir i estaven pendents de mi (durant uns segons m'he notat unes quantes mirades clavades esperant el veredicte, com si jo fos una experta catadora de te —que l'únic que em fa és anar a pixar tres vegades seguides deu minuts després d'haver-me'l pres—), al final he dit que li trobava un gust molt… fosc. Han entès fort i s'han posat a debatre si era fort o fluix i m'han deixat estar.
És greu, doctor? (no la sordesa dels altres, sinó la meva marronor gustativa)
Avui he anat a la inauguració d'una botiga de productes naturals i m'han ofert un te (de tres anys, que es veu que això és molt important, de qualsevol altre producte en diríem "caducat") i, en preguntar-me què m'havia semblat, l'única sensació que em venia al cap i a la boca era marró, un altre cop. Ves, jo li trobo gust marró, què hi farem. Com que no ho volia dir però no sabia què dir i estaven pendents de mi (durant uns segons m'he notat unes quantes mirades clavades esperant el veredicte, com si jo fos una experta catadora de te —que l'únic que em fa és anar a pixar tres vegades seguides deu minuts després d'haver-me'l pres—), al final he dit que li trobava un gust molt… fosc. Han entès fort i s'han posat a debatre si era fort o fluix i m'han deixat estar.
És greu, doctor? (no la sordesa dels altres, sinó la meva marronor gustativa)
dimecres, de setembre 16, 2009
La grip, aaah!
Dilluns em van dir que en una escola de Vilafranca fan rentar als nens la taula amb esprai desinfectant per la punyeta de la grip A, i ahir a les notícies vaig saber que això i més coses es fan a tot Catalunya "per aplicar el protocol" (que és un projecte de col).
Si tingués collons, n'estaria fins a ells de tanta mandanga amb la bestiesa aquesta de la grip. Ja sabem que hi ha molts interessos comercials al darrere i tota la pesca (no cal estar gaire al dia de les notícies per deduir que les farmacèutiques es van menjar amb patates tot el Tamiflu aquell per a la "temible" grip aviar, que es va quedar en no res). El que no entenc és com les institucions públiques es deixen absorbir per aquesta paranoia mundial i a sobre l'afavoreixen publicant cada dia els morts (que diguem que vint-i-tants en uns quants mesos no és cap fi del món, la veritat) i parlant de si se suspenen o no les classes. Amb la grip normal que, pobreta, ha perdut tot el glamur, mai no han fet recomptes d'aquests, i causa el mateix nombre de morts o més!
Els fabricants de klínex deuen fer salts d'alegria. Ells i els dels líquids desinfectants deuen ser els únics sectors de l'economia que tenen més producció que fa un any. Ah, calla, ara ho veig. Això deu ser una estratègia per crear llocs de treball. Acabáramos, doncs.
La vacuna (de la qual encara no s'han fet proves i pretenen fer-les ara en, entre d'altres, nens petits) que se la fotin ells. A la tita.
Si tingués collons, n'estaria fins a ells de tanta mandanga amb la bestiesa aquesta de la grip. Ja sabem que hi ha molts interessos comercials al darrere i tota la pesca (no cal estar gaire al dia de les notícies per deduir que les farmacèutiques es van menjar amb patates tot el Tamiflu aquell per a la "temible" grip aviar, que es va quedar en no res). El que no entenc és com les institucions públiques es deixen absorbir per aquesta paranoia mundial i a sobre l'afavoreixen publicant cada dia els morts (que diguem que vint-i-tants en uns quants mesos no és cap fi del món, la veritat) i parlant de si se suspenen o no les classes. Amb la grip normal que, pobreta, ha perdut tot el glamur, mai no han fet recomptes d'aquests, i causa el mateix nombre de morts o més!
Els fabricants de klínex deuen fer salts d'alegria. Ells i els dels líquids desinfectants deuen ser els únics sectors de l'economia que tenen més producció que fa un any. Ah, calla, ara ho veig. Això deu ser una estratègia per crear llocs de treball. Acabáramos, doncs.
La vacuna (de la qual encara no s'han fet proves i pretenen fer-les ara en, entre d'altres, nens petits) que se la fotin ells. A la tita.
dimarts, de setembre 08, 2009
Fent-ho fàcil
Fa gairebé un any em van donar hora per aquest mes per fer-me una anàlisi i anar al metge del colesterol a Bellvitge. Evidentment, un any més tard la vida m'ha canviat i la data de l'anàlisi no em va bé.
Després de trucar al telèfon que tinc de la unitat que em toca, que em passessin amb una altra, que aquesta em digués que havia de trucar a un altre telèfon, que aquest resulta que és una empresa de transports farts que els truquin per canviar hores de laboratori, de tornar a trucar a la centraleta, de tornar-me a passar amb la que s'ha equivocat, de passar-me amb un altre departament on no contesten i de tres trucades més que no explico per no fer-me pesada, resulta que és impossible canviar l'hora. Jo només hi puc anar els dilluns (la resta de matins estaré a la UAB) i no hi ha cap dilluns fins a final d'any amb cap hora lliure per a analítiques.
Solució: que vagi al metge —repeteixo, a Bellvitge, i jo visc a Vilafranca, a 50 km— el dia que em toca (metge que només em cita per mirar el resultat de l'anàlisi) i li demani els codis del que demana al laboratori (codis que ell demana internament i que jo no tinc i el responsable de programació d'hores tampoc) i amb aquests codis em donaran hora per a l'anàlisi la setmana següent.
Jo encara no he entès per què si no tinc els codis no em pot donar hora i si els tinc sí, però en tot cas sembla que no està gaire ben muntat, no? Sabent que donen hores d'un any per l'altre ja podrien tenir la previsió de canvis.
El resultat és que, evidentment, no penso anar al metge aquest. I no penso anul·lar l'hora. "Que les den".
Després de trucar al telèfon que tinc de la unitat que em toca, que em passessin amb una altra, que aquesta em digués que havia de trucar a un altre telèfon, que aquest resulta que és una empresa de transports farts que els truquin per canviar hores de laboratori, de tornar a trucar a la centraleta, de tornar-me a passar amb la que s'ha equivocat, de passar-me amb un altre departament on no contesten i de tres trucades més que no explico per no fer-me pesada, resulta que és impossible canviar l'hora. Jo només hi puc anar els dilluns (la resta de matins estaré a la UAB) i no hi ha cap dilluns fins a final d'any amb cap hora lliure per a analítiques.
Solució: que vagi al metge —repeteixo, a Bellvitge, i jo visc a Vilafranca, a 50 km— el dia que em toca (metge que només em cita per mirar el resultat de l'anàlisi) i li demani els codis del que demana al laboratori (codis que ell demana internament i que jo no tinc i el responsable de programació d'hores tampoc) i amb aquests codis em donaran hora per a l'anàlisi la setmana següent.
Jo encara no he entès per què si no tinc els codis no em pot donar hora i si els tinc sí, però en tot cas sembla que no està gaire ben muntat, no? Sabent que donen hores d'un any per l'altre ja podrien tenir la previsió de canvis.
El resultat és que, evidentment, no penso anar al metge aquest. I no penso anul·lar l'hora. "Que les den".
dilluns, de juny 22, 2009
Verdura a quilos
Encara estic en estat de xoc de saber que la meva verdulaire, d'uns 60 i escaig anys, està "operada de los kilos" perquè en pesava 153!!! ...i ara en pesa 59! No me la puc imaginar!
I tot això m'ho ha dit quan jo posava la verdura a la bossa de roba que sempre duc (la consciència ecològica ocupa lloc) i m'hi ha vist el recanvi de la peça de la liquadora. La dona ha reconegut què era, "esto es lo de los zumos, no?", cosa que ja m'ha sorprès, i llavors m'ha dit que ella es fa cada dia un suc d'enciam, pebrot, endívia ("andivia", en diu), remolatxa, etc. (sent verdulera, ho té fàcil!) perquè estava "operada de los kilos".
I m'ha regalat una "andivia" perquè canviï una mica el meu suc fix de pastanaga i poma (que demà, per fi, podré recuperar). "Porque la doctora del hospital, la Santacana, ¿sabes? —i jo: "sí, claro" (ni idea)— dice que no es bueno comer siempre lo mismo." Pos eso. Demà brindaré amb el suc d'andívia, pastanaga i poma per la doctora Santacana i les operacions de quilos que fa.
I tot això m'ho ha dit quan jo posava la verdura a la bossa de roba que sempre duc (la consciència ecològica ocupa lloc) i m'hi ha vist el recanvi de la peça de la liquadora. La dona ha reconegut què era, "esto es lo de los zumos, no?", cosa que ja m'ha sorprès, i llavors m'ha dit que ella es fa cada dia un suc d'enciam, pebrot, endívia ("andivia", en diu), remolatxa, etc. (sent verdulera, ho té fàcil!) perquè estava "operada de los kilos".
I m'ha regalat una "andivia" perquè canviï una mica el meu suc fix de pastanaga i poma (que demà, per fi, podré recuperar). "Porque la doctora del hospital, la Santacana, ¿sabes? —i jo: "sí, claro" (ni idea)— dice que no es bueno comer siempre lo mismo." Pos eso. Demà brindaré amb el suc d'andívia, pastanaga i poma per la doctora Santacana i les operacions de quilos que fa.
diumenge, de maig 31, 2009
Aventuretes diumengeres
Avui, com molts diumenges, ma mare i l'àvia venien a Vilafranca per anar a dinar a ca la padrina (de ma mare), i jo m'hi afegia una mica "perquè toca" (i això que els rostits de la tieta sempre em senten malament) i perquè no trobava cap excusa per no anar-hi. Però a mig matí, la Leia me n'ha regalat una de perfecta: "veterinari d'urgències". És clar que m'ha sortit cara, l'excusa: 135€ i una queixalada en un dit.
I l'excusa de l'excusa es diu, com no, "espiga dins l'orella". Ja ens va passar l'any passat, sí, però la dona, com l'home, ensopega unes quantes vegades en la mateixa espiga, o en una de similar, i tot i les meves precaucions de dur-los en cotxe fins a unes vinyes sense camps de cereals a la vora, al cap d'una estona la Leia ja ha vingut sacsejant el cap (i escampant baves a velocitat supersònica a deu metres al voltant seu, és a dir, a mi).
He trucat al telèfon que tinc d'urgències del veterinari. "Estic de baixa, truca a aquest altre número". "Urgències domiciliàries, digui?" (aquí he dubtat si trucava a un veterinari o a un metge) "T'explico com va: el veterinari cobra 85€ en metàl·lic per visita i 50€ més si l'ha de sedar". Em miro la Leia. Corre amunt i avall de casa, sacsejant el cap (i espolsant baves) i arrossegant-se amb l'orella fotuda contra el terra. "Sí, sí, que vingui". Quin remei.
El veterinari ve, no porta l'aparell de mirar dins l'orella ("Només en tenim un i està a la clínica"), duu una llanterna de led petita en un clauer amb tot de claus, que jo li aguanto enfocant cap dins l'orella, i amb unes pinces-tisora d'aquestes de metge li furga a dins. Evidentment, la Leia s'ho ha deixat fer una vegada i prou. Hem acabat el veterinari mossegat (sense ferida, però), jo amoïnada (perquè em pensava que no podria treure-li) i la Leia amagada sota una taula. Al final, anestèsia al canto (mitja, perquè la Leia ha saltat i el líquid no ha acabat d'entrar), queixalada a mi quan l'he volgut moure per posar-la sobre la taula (no estava del tot adormida i s'ha espantat) i, finalment, l'espiga a fora.
I de regal afegit, el veterinari m'ha dit que li ha notat un buf al cor i que l'hauria de dur perquè li facin més proves (anàlisi de sang, radiografia i electrocardiograma!! És curiós, sento pronunciar aquestes paraules en boca d'un veterinari i la visió se m'enterboleix i només veig símbols de dòlar, dels que hauré de desembutxacar).
L'Armandu s'ho ha mirat tot a distància i ha deixat que la Leia dormís després tota l'anestèsia (un parell d'hores ben bones) sense ni acostar-s'hi. Com si notés que no l'havia d'emprenyar.
Cagundena, els animalets.
I l'excusa de l'excusa es diu, com no, "espiga dins l'orella". Ja ens va passar l'any passat, sí, però la dona, com l'home, ensopega unes quantes vegades en la mateixa espiga, o en una de similar, i tot i les meves precaucions de dur-los en cotxe fins a unes vinyes sense camps de cereals a la vora, al cap d'una estona la Leia ja ha vingut sacsejant el cap (i escampant baves a velocitat supersònica a deu metres al voltant seu, és a dir, a mi).
He trucat al telèfon que tinc d'urgències del veterinari. "Estic de baixa, truca a aquest altre número". "Urgències domiciliàries, digui?" (aquí he dubtat si trucava a un veterinari o a un metge) "T'explico com va: el veterinari cobra 85€ en metàl·lic per visita i 50€ més si l'ha de sedar". Em miro la Leia. Corre amunt i avall de casa, sacsejant el cap (i espolsant baves) i arrossegant-se amb l'orella fotuda contra el terra. "Sí, sí, que vingui". Quin remei.
El veterinari ve, no porta l'aparell de mirar dins l'orella ("Només en tenim un i està a la clínica"), duu una llanterna de led petita en un clauer amb tot de claus, que jo li aguanto enfocant cap dins l'orella, i amb unes pinces-tisora d'aquestes de metge li furga a dins. Evidentment, la Leia s'ho ha deixat fer una vegada i prou. Hem acabat el veterinari mossegat (sense ferida, però), jo amoïnada (perquè em pensava que no podria treure-li) i la Leia amagada sota una taula. Al final, anestèsia al canto (mitja, perquè la Leia ha saltat i el líquid no ha acabat d'entrar), queixalada a mi quan l'he volgut moure per posar-la sobre la taula (no estava del tot adormida i s'ha espantat) i, finalment, l'espiga a fora.
I de regal afegit, el veterinari m'ha dit que li ha notat un buf al cor i que l'hauria de dur perquè li facin més proves (anàlisi de sang, radiografia i electrocardiograma!! És curiós, sento pronunciar aquestes paraules en boca d'un veterinari i la visió se m'enterboleix i només veig símbols de dòlar, dels que hauré de desembutxacar).
L'Armandu s'ho ha mirat tot a distància i ha deixat que la Leia dormís després tota l'anestèsia (un parell d'hores ben bones) sense ni acostar-s'hi. Com si notés que no l'havia d'emprenyar.
Cagundena, els animalets.
dimecres, d’abril 29, 2009
Capra leiansis
Avui fa un any que tinc la Leia (la de la foto del perfil). Una gossa que està com una cabra. Una cabra viu en una granja, no? Llavors pot ser que estigui en contacte amb porcs. Grip porcina. Una cocker amb grip porcina. Que ara li volen canviar el nom i dir-li grip nova. I quina és la vella? Fa anys vaig llegir que no sé quins defensors dels rucs (animals) demanaven a la RAE que tragués l'accepció "6. m. Hombre o niño bruto e incivil" de l'entrada burro. Cal? Com diríem en un vol Granada-Barcelona (o Madrid-Barcelona, no ho recordo): cale? (oi, Laia?)
I fins aquí. Ben mirat, potser la de la grip porcina-nova sóc jo.
I fins aquí. Ben mirat, potser la de la grip porcina-nova sóc jo.
dimarts, d’abril 28, 2009
Els tres porquets
"Els tres porquets", versió 2009:
"[...] i el llop digué als porquets:
—Bufaré, bufaré, i la casa us ensorraré!
I els porquets li digueren:
—Doncs nosaltres esternudarem, esternudarem, i la grip [versió dialectal: el grip] t'encomanarem!
I el llop començà a córrer cames ajudeu-me i encara és hora que algú el vegi. Així fou com els porcs es feren amos i senyors de la terra, eliminaren tota la resta d'éssers vius i fundaren un nou ordre mundial conegut com Porquilàndia. I visqueren feliços i menjaren anissos."
Escrit des del búnker antigrip R2D2 situat en un lloc desconegut, any 5 de l'Era Porca.
"[...] i el llop digué als porquets:
—Bufaré, bufaré, i la casa us ensorraré!
I els porquets li digueren:
—Doncs nosaltres esternudarem, esternudarem, i la grip [versió dialectal: el grip] t'encomanarem!
I el llop començà a córrer cames ajudeu-me i encara és hora que algú el vegi. Així fou com els porcs es feren amos i senyors de la terra, eliminaren tota la resta d'éssers vius i fundaren un nou ordre mundial conegut com Porquilàndia. I visqueren feliços i menjaren anissos."
Escrit des del búnker antigrip R2D2 situat en un lloc desconegut, any 5 de l'Era Porca.
dimecres, d’abril 08, 2009
Agüita amarilla
Ves per on que arresulta que diu que em passa que tinc un principi d'infecció d'orina. Un principi tan principi que al paperet reactiu només s'ha marcat la ratlla de "tot just treu el nas però no acaba de ser infecció".
Que dius, una infecció d'orina? Doncs pixo i va fora, no?
No seria més correcte dir una infecció de la bufeta, o de les vies urinàries baixes (que és el que diu al prospecte del medicament)?
Entres a la consulta, surts al cap de dos minuts amb un pot buit a la mà, passes per davant de la gent de la sala d'espera, entres al lavabo i en surts uns minuts després amb, sospitosament, el potet embolicat amb paper de vàter -bonica imatge-*. Tornes a passar per davant dels saladesperants, que dins seu s'atorguen medalles virtuals per haver encertat allò que anaves a fer al lavabo. Entres a la consulta, la doctora obre el potet, es posa guants -ni que fos pipí radioactiu!-, posa una tireta de paper reactiu al teu -teu, de ningú més- pipí, diu que tens aquesta mínima infecció, i el fruit de les teves vies urinàries baixes és abocat a l'infinit desolador per un conducte tan terrenal, fred i desencisador com un desguàs d'aigüera.
Era el meu pipí i ningú no m'ha preguntat què en volia fer, si enterrar-lo o incinerar-lo!
*Actualització: segur que tots els homes us pregunteu com podem fer pipí les dones en un pot de 2 centímetres de diàmetre. Oi que us ho pregunteu? Oi? És clar, vosaltres ho teniu molt fàcil. Doncs nosaltres ens hem d'asseure al vàter (o aguantar-nos mig assegudes), passar la mà que aguanta el potet per entre les cames i calcular a quina altura hem de posar el pot i per on caurà el pipí. I sempre sempre el primer rajolí va directe a la mà. Sé que he desfet un dels enigmes de la humanitat. De res.
Que dius, una infecció d'orina? Doncs pixo i va fora, no?
No seria més correcte dir una infecció de la bufeta, o de les vies urinàries baixes (que és el que diu al prospecte del medicament)?
Entres a la consulta, surts al cap de dos minuts amb un pot buit a la mà, passes per davant de la gent de la sala d'espera, entres al lavabo i en surts uns minuts després amb, sospitosament, el potet embolicat amb paper de vàter -bonica imatge-*. Tornes a passar per davant dels saladesperants, que dins seu s'atorguen medalles virtuals per haver encertat allò que anaves a fer al lavabo. Entres a la consulta, la doctora obre el potet, es posa guants -ni que fos pipí radioactiu!-, posa una tireta de paper reactiu al teu -teu, de ningú més- pipí, diu que tens aquesta mínima infecció, i el fruit de les teves vies urinàries baixes és abocat a l'infinit desolador per un conducte tan terrenal, fred i desencisador com un desguàs d'aigüera.
Era el meu pipí i ningú no m'ha preguntat què en volia fer, si enterrar-lo o incinerar-lo!
*Actualització: segur que tots els homes us pregunteu com podem fer pipí les dones en un pot de 2 centímetres de diàmetre. Oi que us ho pregunteu? Oi? És clar, vosaltres ho teniu molt fàcil. Doncs nosaltres ens hem d'asseure al vàter (o aguantar-nos mig assegudes), passar la mà que aguanta el potet per entre les cames i calcular a quina altura hem de posar el pot i per on caurà el pipí. I sempre sempre el primer rajolí va directe a la mà. Sé que he desfet un dels enigmes de la humanitat. De res.
dilluns, de març 23, 2009
Proposta
Ara que ens hem acostumat a fer passar pel tribunal exdictadors i altres espècies similars pels crims que van fer impunement, no podríem fer-hi passar el Ratzinger Z?
Per crims contra la humanitat, vull dir, perquè amb això que ha dit a l'Àfrica que no facin servir preservatius s'ha carregat de cop tota la feina que molta gent fa molts anys que està fent, i hi farà remuntar les xifres de la sida, que ja són esgarrifoses.
Està comprovat que a no sé quin país africà on havien aconseguit que baixessin els contagis, tot va canviar després d'unes declaracions similars d'algun sant varó d'aquests que es pensen que ho saben tot d'una cosa que es vanen de no haver provat: el sexe i tot el que comporta. Cosa que és força surrealista, això de pretendre ser la màxima autoritat d'una cosa que no coneixes.
Ja que estic en aquesta línia antieclesiàstica, aprofito per cagar-me en els que manen a les processons de Sevilla, que pretenien que els passos de Setmana Santa duguessin un llaç blanc contra l'avortament (es veu que al final ho han deixat córrer).
Aviam, tan complicat és, això de l'avortament? Si tu no vols, no avortis, però deixa que l'altra gent, a qui tu no coneixes, faci el que vulgui amb la seva vida. I l'església que no es foti pel mig, que un altre cop parlen d'allò que no coneixen: engendrar criatures.
A més, mira, un altre motiu d'acusar-los de crims contra la humanitat: prefereixen deixar que mori un nen malalt que que en neixi un altre (una altra vida, al cap i a la fi) que salvi el primer.
Qui els entengui, que els compri.
Per crims contra la humanitat, vull dir, perquè amb això que ha dit a l'Àfrica que no facin servir preservatius s'ha carregat de cop tota la feina que molta gent fa molts anys que està fent, i hi farà remuntar les xifres de la sida, que ja són esgarrifoses.
Està comprovat que a no sé quin país africà on havien aconseguit que baixessin els contagis, tot va canviar després d'unes declaracions similars d'algun sant varó d'aquests que es pensen que ho saben tot d'una cosa que es vanen de no haver provat: el sexe i tot el que comporta. Cosa que és força surrealista, això de pretendre ser la màxima autoritat d'una cosa que no coneixes.
Ja que estic en aquesta línia antieclesiàstica, aprofito per cagar-me en els que manen a les processons de Sevilla, que pretenien que els passos de Setmana Santa duguessin un llaç blanc contra l'avortament (es veu que al final ho han deixat córrer).
Aviam, tan complicat és, això de l'avortament? Si tu no vols, no avortis, però deixa que l'altra gent, a qui tu no coneixes, faci el que vulgui amb la seva vida. I l'església que no es foti pel mig, que un altre cop parlen d'allò que no coneixen: engendrar criatures.
A més, mira, un altre motiu d'acusar-los de crims contra la humanitat: prefereixen deixar que mori un nen malalt que que en neixi un altre (una altra vida, al cap i a la fi) que salvi el primer.
Qui els entengui, que els compri.
divendres, de març 20, 2009
La febrada
...de la primavera, vull dir.
Tots els comentaris d'avui del Facebook parlen de la primavera, de terrassetes, cap de setmana al sol, vermutets...
Els al·lèrgics començaran un non-stop d'esternuts i mocs, els astènics s'arrossegaran per la vida i es deixaran defallir sense esma per les cantonades... I d'aquí a quinze dies estarem tots encostipats, com a càstig diví per voler estrenar ja les sandàlies o les samarretes de tirants, que ja veureu quan la primavera traïdora amb baixades sobtades de temperatura us enganxi en una terrassa de Gràcia, ja...
Ara hauria de dir allò de "jo he vist nevar al mes d'abril" (que és veritat), però queda molt de iaia. Però ja ho he dit, apa.
Que gaudiu dels pots de vitamines i de crema solar!
Tots els comentaris d'avui del Facebook parlen de la primavera, de terrassetes, cap de setmana al sol, vermutets...
Els al·lèrgics començaran un non-stop d'esternuts i mocs, els astènics s'arrossegaran per la vida i es deixaran defallir sense esma per les cantonades... I d'aquí a quinze dies estarem tots encostipats, com a càstig diví per voler estrenar ja les sandàlies o les samarretes de tirants, que ja veureu quan la primavera traïdora amb baixades sobtades de temperatura us enganxi en una terrassa de Gràcia, ja...
Ara hauria de dir allò de "jo he vist nevar al mes d'abril" (que és veritat), però queda molt de iaia. Però ja ho he dit, apa.
Que gaudiu dels pots de vitamines i de crema solar!
divendres, de gener 30, 2009
Bodegó
Bodegó de medicaments caducats a l'espera de ser duts a la farmàcia des de fa 15 dies (o que els surtin potes per anar-hi tots sols).
divendres, de gener 16, 2009
Dormir en companyia
Aquesta nit he dormit acompanyada.
De qui?
Aaah
Misteri
Suspens
Sorpresa
...
De mitja ceba!
tómaya!
Diuen que va bé per a no sé quina fase de l'encostipat, i jo, que prefereixo remeis naturals a xutar-me de frenadols diversos, he dit "sí, vull" a la ceba.
No sé quins efectes hauria de notar, cosa que deu voler dir que no me n'ha fet cap, però l'aroma inconfusible de la ceba encara flota per l'habitació. Però mira, no ve d'aquí, perquè aquesta nit hi tornaré. És que l'experiència m'ha agradat... Mmm...
De qui?
Aaah
Misteri
Suspens
Sorpresa
...
De mitja ceba!
tómaya!
Diuen que va bé per a no sé quina fase de l'encostipat, i jo, que prefereixo remeis naturals a xutar-me de frenadols diversos, he dit "sí, vull" a la ceba.
No sé quins efectes hauria de notar, cosa que deu voler dir que no me n'ha fet cap, però l'aroma inconfusible de la ceba encara flota per l'habitació. Però mira, no ve d'aquí, perquè aquesta nit hi tornaré. És que l'experiència m'ha agradat... Mmm...
dilluns, de desembre 15, 2008
M'he passat la nit vomitant i cagant-me "la pata p'abajo" i estic segura que és pel quart de pollastre a l'ast que em vaig comprar ahir per no haver de cuinar. Només de pensar-hi se'm regira l'estómac!
La primera vegada que he hagut de córrer a humiliar-me davant la tassa del vàter (quina postura!) la Leia m'ha seguit i, més per curiositat que per solidaritat, s'ha quedat al meu costat. La segona vegada ha vingut, ha vist de què anava el tema i ha marxat a clapar.
Com que no tenia res important a fer m'he quedat al llit tot el dia (encara vaig amb pijama, que demà anirà directe a la rentadora o a la brossa, ja decidiré).
He deixat pujar la Leia al llit perquè no m'emprenyés i hem fet unes quantes dormides històriques (i això que ella ronca). De tant en tant li he obert el pati perquè fes el que necessités i així no l'he hagut de treure.
Només em falta ensenyar-li a fer un arrosset bullit i que no se'l foti, és clar.
La primera vegada que he hagut de córrer a humiliar-me davant la tassa del vàter (quina postura!) la Leia m'ha seguit i, més per curiositat que per solidaritat, s'ha quedat al meu costat. La segona vegada ha vingut, ha vist de què anava el tema i ha marxat a clapar.
Com que no tenia res important a fer m'he quedat al llit tot el dia (encara vaig amb pijama, que demà anirà directe a la rentadora o a la brossa, ja decidiré).
He deixat pujar la Leia al llit perquè no m'emprenyés i hem fet unes quantes dormides històriques (i això que ella ronca). De tant en tant li he obert el pati perquè fes el que necessités i així no l'he hagut de treure.
Només em falta ensenyar-li a fer un arrosset bullit i que no se'l foti, és clar.
dilluns, de desembre 01, 2008
La caldera
Avui, així que he aixecat el cap del coixí, m'ha sortit sang del nas. De petita només me'n va sortir una vegada, i la recordo perfectament perquè estava a la cuina de casa menjant maduixes, i ma mare es va pensar que m'havia embrutat amb el suc. Des de llavors no me n'havia sortit mai més fins fa un mes, que sembla que s'ha obert la veda i de tant en tant me'n surt. Suposo que és el fred tan sec de Vilafranca i la calefacció.
Superat això (tampoc no n'hi ha hagut per tant, no m'ha calgut posar-me un tap de cotó al nas, com els nens del cole), m'he fet el suc de pastanaga i poma de cada dia i me n'he anat cap a la dutxa. I vinga a rajar aigua freda, glaçada. Ni la mínima pista de que s'estigués escalfant.
Apa, torna't a posar el pijama (la imatge d'algú despullat mirant-se l'aigua com raja i allargant la mà per tocar-la i segueix esperant és humiliant) i surt al pati, amb un fred que pela, i vés a veure què li passa al cony de caldera. Sort que "l'home de la caldera" em va ensenyar a identificar quan li falta aigua i com s'omple, perquè el llibre d'instruccions es queda tan ample dient "llenar el circuito de agua" però no diu com. Me n'he sortit, per sort, perquè tot i que l'última esbandida sempre me la faig amb aigua freda, sóc jo la que ho decideixo, no la caldera.
Amb tot això, anava a dir que m'he llevat amb el peu esquerre, però hi he pensat i resulta que m'hi llevo sempre, perquè tal com tinc el llit és el primer peu que poso a terra. Fa un any que ho faig i m'està anant tot prou bé. Aviam si la superstició està equivocada...
Superat això (tampoc no n'hi ha hagut per tant, no m'ha calgut posar-me un tap de cotó al nas, com els nens del cole), m'he fet el suc de pastanaga i poma de cada dia i me n'he anat cap a la dutxa. I vinga a rajar aigua freda, glaçada. Ni la mínima pista de que s'estigués escalfant.
Apa, torna't a posar el pijama (la imatge d'algú despullat mirant-se l'aigua com raja i allargant la mà per tocar-la i segueix esperant és humiliant) i surt al pati, amb un fred que pela, i vés a veure què li passa al cony de caldera. Sort que "l'home de la caldera" em va ensenyar a identificar quan li falta aigua i com s'omple, perquè el llibre d'instruccions es queda tan ample dient "llenar el circuito de agua" però no diu com. Me n'he sortit, per sort, perquè tot i que l'última esbandida sempre me la faig amb aigua freda, sóc jo la que ho decideixo, no la caldera.
Amb tot això, anava a dir que m'he llevat amb el peu esquerre, però hi he pensat i resulta que m'hi llevo sempre, perquè tal com tinc el llit és el primer peu que poso a terra. Fa un any que ho faig i m'està anant tot prou bé. Aviam si la superstició està equivocada...
divendres, de novembre 21, 2008
Senyor-que-fa-exercici-tot-fumant
He anat a passejar amb la Leia pel camp, com cada dia, i m'he creuat amb un senyor d'uns setanta anys, amb xandall, bambes i un bastó de caminar. El kit complet per a fer l'horeta de caminada prescrita pel metge.
El que el metge no deu saber és que l'home m'ha demanat si tenia tabac.
Deu fumar com un posseït quan té la dona lluny, es deu posar una branqueta de farigola a la boca per eliminar la pudor i quan arriba a casa (cappuccino! nooo) li diu tot orgullós a la dona que ha anat fins a Moja i ha tornat, i que la propera anàlisi sortirà tan bé que podrà tornar a fumar.
Casun l'olla!
El que el metge no deu saber és que l'home m'ha demanat si tenia tabac.
Deu fumar com un posseït quan té la dona lluny, es deu posar una branqueta de farigola a la boca per eliminar la pudor i quan arriba a casa (cappuccino! nooo) li diu tot orgullós a la dona que ha anat fins a Moja i ha tornat, i que la propera anàlisi sortirà tan bé que podrà tornar a fumar.
Casun l'olla!
dimecres, d’octubre 08, 2008
Futurologia
Aquest matí he anat al metge del colesterol, a Bellvitge (com que em queda tan a prop...), i m'ha dit que hi torni d'aquí a un any. He pensat que m'hi farien trucar al juny o juliol que ve per a demanar hora, però no, me l'han donada ja: el 22 de setembre del 2009 a les 09'36h (clavadetes) per a fer-me l'analítica, i el 30 de setembre a les 10h visita amb el metge. Li he preguntat a la que dóna hores (com es diu, la dónahores? la dónavisites?) si em trucarien per confirmar, i m'ha dit que no, que ens veiem d'aquí a un any.
Que donin hores per d'aquí a un any sense immutar-se em dóna confiança en el sistema econòmic mundial: segur que la crisi no és tan greu, seguirem vius, els hospitals seguiran dempeus i encara hi haurà metges. I ara corro a comprar-me una agenda del 2009 per si em falla la memòria.
Que donin hores per d'aquí a un any sense immutar-se em dóna confiança en el sistema econòmic mundial: segur que la crisi no és tan greu, seguirem vius, els hospitals seguiran dempeus i encara hi haurà metges. I ara corro a comprar-me una agenda del 2009 per si em falla la memòria.
dijous, d’agost 28, 2008
Pura lògica
A la feina s'han començat a donar casos de lipoatròfia muscular, una malaltia relacionada amb llocs de treball amb molta electricitat estàtica i poca humitat.
No és greu, només és que et desapareix un tros de greix de les cuixes, i sobre tot afecta a les dones.
Així que jo dic: cel·lulítiques del món, tanqueu-vos uns mesos en una oficina mal ventilada i molt cablejada i totes les txitxes desapareixeran! I això no s'acaba aquí: si tenim menys greix no passem tanta calor, si no tenim calor no encenem l'aire condicionat, si no encenem l'aire no consumim tanta energia ni llencem diòxid de carboni a l'exterior, i si no llencem diòxid de carboni, els pols no es desfaran.
Per lògica: lipoatròfia muscular + cel·lulitis = salvació del món.
No és greu, només és que et desapareix un tros de greix de les cuixes, i sobre tot afecta a les dones.
Així que jo dic: cel·lulítiques del món, tanqueu-vos uns mesos en una oficina mal ventilada i molt cablejada i totes les txitxes desapareixeran! I això no s'acaba aquí: si tenim menys greix no passem tanta calor, si no tenim calor no encenem l'aire condicionat, si no encenem l'aire no consumim tanta energia ni llencem diòxid de carboni a l'exterior, i si no llencem diòxid de carboni, els pols no es desfaran.
Per lògica: lipoatròfia muscular + cel·lulitis = salvació del món.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)