Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Família. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Família. Mostrar tots els missatges

dijous, d’abril 14, 2011

Bumerang

http://www.youtube.com/watch?v=sOjMDxX44o4

Aquesta cançó em porta directa al Montseny, on ma mare ens duia de tant en tant, alguna tarda de primavera, a escampar la boira. Ens endúiem una pilota o un freesbee (aix, que moderns que érem!), però un dia va aparèixer a casa amb un bumerang i ens va faltar temps per anar a provar-lo a camp obert. Em sembla recordar que era de color blau. No sé per què el va comprar, perquè un bumerang, fa 20 anys (o més) era, i continua sent, una cosa una mica estranya a les nostres latituds… No era una cosa que veiessis habitualment a la plaça Rius i Taulet o a la del Sol just quan sorties del cole…

En fi, la història és que, a casa, tot i tenir un passadís de 14 metres (sí, ho vaig mesurar de petita i se'm va gravar a la memòria), no hi havia prou espai per fer-lo volar, així que ens va dur en aquella esplanada de gespa verda on de tant en tant anàvem per fer la croqueta. Acabàvem amb la roba plena de clorofil·la, però rèiem com uns bojos. També ens fotíem algun tanto amb una pedra amagada entre la gespa, però això era secundari.

Total, que arribem, fem algun llançament de prova del bumerang (no recordo que ens tornés ni una sola vegada) i, quan en fem un amb més força, va directe cap a una zona de matolls. Vam veure perfectament per on va entrar, i teòricament, per tant, no havia de ser difícil trobar-lo. Doncs mai més. Encara hi deu ser. Vam estar almenys una hora buscant-lo. Però no hi va haver res a fer. Vam tornar a casa ben moixos. No m'estranyaria que hagués fet arrels i ara hi hagi un arbre blau enmig d'una esplanada del Montseny. Que ho sapigueu, és el nostre bumerang.

diumenge, d’agost 01, 2010

dijous, de gener 28, 2010

Chorizontes lejanos

Fa un moment he vist a la tele un anunci de no sé quin diari que regala la pel·li Horizontes de grandeza, i automàticament m'ha vingut al cap "Chorizontes lejanos". És una d'aquelles coses inútils que tinc emmagatzemades al cap des de sempre, preparades per sortir quan reben l'estímul adequat, i sé perfectament d'on ve: d'un Mortadelo y Filemón que, com tots els altres, devia llegir o en un aeroport o un avió camí d'Eivissa, algun estiu, o a casa la iaia Pilar, a Roda de Berà, algun altre estiu. Em sembla que era el títol d'una historieta. —Incís: profe de Teoria de la Traducció, puc pujar algun punt si dic que és una intertextualitat no marcada pel fet d'esmentar dins d'una obra —el Mortadelo— una altra —Horizontes lejanos—?— (coi, quants guions, no?)
Del Mortadelo tinc un munt de frases al subconscient però, en canvi, no hi ha manera humana que se'm quedi allò de les fricatives palatals oclusives sonores aproximants glutals nosequemés. Una sirve pa lo que sirve.

dijous, de desembre 24, 2009

Bon Nadal!

Per una vegada que vull aprofitar el temps i treballar l'horeta i mitja que tinc fins a fer La Gran Evasió cap a Barcelona carregada de regals (un d'ells és un carro de la compra, però no el puc aprofitar per dur trastos perquè està embolicat), roba per a 4 dies, feina per fer, ordinador, menjar i gossos (que no és el mateix), i l'Acrobat Professional decideix que, com a bon professional, avui ha de fer vacances. Fa deu minuts que rumia i la rodeta aquella de coloraines (el Mac és un ordinador gai?) gira i gira sense parar…
Potser és una estratègia per fer-me actualitzar el bloc, cosa que últimament no faig perquè he de dividir les neurones que tinc entre els contes, que s'enduen la poca inspiració que em queda; la feina, que em crema unes quantes —moltes— neurones amb frases (havia escrit farses i, mira, potser és veritat) inintel·ligibles de 10 línies seguides de llenguatge jurídic, i els estudis.
En fi, el que toca ara és dir als pocs lectors que em deuen quedar que us ho passeu molt bé i que vigileu amb els polvorons i la família política, que són traïdors.

dissabte, d’octubre 10, 2009

La iaia simpàtica

Avui he dinat amb la iaia.
Ella: Diu la mare que marxes a Avinyó. A França?
Jo: No, a un Avinyó a prop de Manresa. Me'n vaig de cap de setmana amb unes amigues.
Ella: I què aneu a fer-hi? (amb cara de pensar "ja em diràs tu per què han d'anar-se'n enlloc")
Jo: Doncs a caminar pel camp, a passar el cap de setmana, a descansar…
Ella: … (amb més cara de fàstic)
Jo (per donar-li conversa, que si no després va dient pel món que no li explico coses): Ens estarem en un alberg.
Ella: I això què és? Un refugi?
Jo: No, és com una pensió però més barat i que t'has de cuinar tu.
Ella: I ja us agrada, això? (amb cara de fàstic extrem)
Jo: Sí, és clar. (en realitat li vull dir: No, de fet hem pensat que quan arribem ens flagel·larem amb branques d'esbarzer i ens fregarem tot el cos nu amb fulles d'ortiga, perquè si no no ens ho passaríem prou malament).

Pura lògica de la iaia: "Si els del meu voltant sembla que s'ho passen bé, els aixafo la guitarra tant com puc, i sense perdre mai la cara de prunes agres. Jo no m'ho passo bé perquè no vull, però tampoc vull que ells s'ho passin bé."
I després es queixa que l'anem a veure poc… Si sortim amb una úlcera cada vegada!

dimecres, de setembre 02, 2009

Resum gràfic de l'estiu

Platja i "calma txitxa".

Albert Pla a Vilafranca.

El primer Sant Fèlix de la Martina.

Els gegants i els assistents a l'última processó de l'FM, de tornada pel carrer de casa.

Migdiada canina.

(detall de migdiada canina —els ulls ben tancats)

dilluns, d’agost 24, 2009

No-vacances

He aprofitat els dies de vacances de ma mare, en què s'ha instal·lat a casa meva, per fer les meves no-vacances: no faig vacances, però com que no tinc gaire feina, m'apunto als seus plans vacançaires.
Així que durant les meves no-vacances de setmana i mitja he anat a la platja tres vegades (i m'he cremat el front i el cuir pilós (cuero cabelludo, vaja), que no m'havia passat mai); he anat a veure la Giralda de l'Arboç (imitació fidel de la Giralda de Sevilla que es visita pel mòdic preu de 10 €!!); he anat a sopar al Casino de Vilafranca una pizza de carpaccio sense carpaccio mentre ma mare prenia un carpaccio de tonyina amb vinagreta de melmelada que no duia vinagreta de melmelada ("oh, és que la cuinera és nova i a més, avui està sola, i s'ha descuidat coses"; caram, quina punteria hem tingut, i això que només hi ha dues taules ocupades); he cosit com una boja per dur a unes quantes botigues unes peces per a la Festa Major, que aquí és tot un esdeveniment catàrtic, i ma mare ha cosit com una boja uns davantals per afegir a la col·lecció, perquè han tingut tant d'èxit que n'hem hagut de fer més de pressa i corrents (i hem esgotat la roba de la camisa dels castellers a la botiga on la venien; si aquest any veieu els castellers de Vilafranca mig despullats, és culpa nostra (i ara que hi penso, potser no és mala idea)); he assistit al primer sopar de veïns del nostre carrer, que ha servit per adonar-me que alguns veïns deuen viure amagats dins de casa (hi havia gent a qui no he vist mai que diu que fa 4 anys que viuen aquí), per adonar-me que hi ha molts nens al carrer (de sobte, abans de sopar, hi havia 7 nens i nenes pujant i baixant l'escala de la meva terrassa com si fos la cosa més rara que havien vist mai, i jo fent de guàrdia perquè no es fotessin de cap), i per comprovar les habilitats del cap de colla dels castellers, que és veí i que va venir d'una actuació castellera, es va dutxar, va ajudar a acabar de muntar (les taules eren seves), i durant el sopar va tocar el saxo (és músic) i després, amb el flabiol i el tamborí, va tocar les músiques dels balls de la festa major, cosa que va produir la catarsi ja definitiva en la canalla: de sobte tots seguien la música tocant panderetes imaginàries (el ball de les panderetes), movent-se com el drac, saltant com els pastorets… Aquestes criatures porten la festa major a l'ADN. I jo estic esgotada de les meves no-vacances. Necessito unes no-novacances per recuperar-me.

dilluns, de juliol 06, 2009

Un poquito de pófavó!

Ahir vaig anar a Barçalona, vaig recollir la meva àvia, de 89 anys, que camina amb caminador (quina redundància més tonta) i la vaig cap dur al restaurant on havíem de dinar tots plegats. La família m'esperaven al xamfrà de Còrsega amb els Jardinets de Gràcia per ajudar l'àvia a baixar i acompanyar-la al restaurant, que estava a vint metres.
Com que al xamfrà només quedava un raconet, vaig amorrar el cotxe a la vorera i mon germà va obrir la porta de seguida. Quan l'àvia baixava del cotxe, una ciclista que venia pel carril bici que hi ha entre les places d'aparcament i la vorera (i que jo no havia vist, ho reconec) es va aturar a tocar del cotxe fent ben notori que li havíem envaït el carril. Va veure perfectament com en baixava una senyora gran que necessitava ajuda i com mon germà treia el caminador del maleter i el desplegava ben ràpid, però ella va dir que "esteu ocupant el carril bici".
Jo, que també sóc molt activista quan crec que tinc raó, vaig sortir del cotxe (no me n'havia mogut perquè l'havia de treure d'allà així que l'àvia en baixés) i li vaig dir "Dona, ja ho veus, oi?" assenyalant-li l'àvia, i ella, amb la bici enganxada al lateral del cotxe, perquè, és clar, pujar a la vorera era un esforç terrible, encara va contestar "Sí, és clar, avui és per una cosa i demà per una altra". I la paia es va esperar a moure's fins que jo vaig treure el cotxe d'allà (tota l'operació va durar dos minuts, no us penseu que això va ser Lo que el viento se llevó, i a sobre era diumenge al migdia, sense trànsit!).
Des d'aquí et dic, ciclisteta jo-reivindico-peti-qui-peti-i-se-me'n-fum-la-situació, que espera't a tenir tu 90 anys i a haver de caminar amb ajuda, ja veuràs com demanes que et deixin tan a prop dels llocs com puguin, i t'asseguro que et cagaràs en els ciclistets de pega que s'han deixat el seient de la bici a casa (perquè són rígids i inflexibles com si portessin el pal del seient ficat pel cul (ah, ja ho he dit, quin descans!)).
Mudernu! (És la paraula amulet i l'he de dir, ja ho sabeu.)

divendres, de juny 19, 2009

Es materialitza un projecte

Per fi, després de mesos de parlar-ne, us puc presentar un projecte fraternal que em fa molta il·lusió: El teu conte
Espero que no triguem gaire a poder-nos pagar un lloc web com cal!

dilluns, de juny 15, 2009

M'han canviat Formentera!

Quina ràbia em fa aquest anunci de Formentera! Fa 20 anys era una illa deserta, amb condicions de vida dures i amb quatre turistes respectuosos que la descobrien de casualitat buscant nous horitzons a Eivissa, i ara l'han convertida en el paradís dels mudernillus de Mehari (gairebé impossibles de veure, ja), festes a la platja, chill-out i pelegrinatges per veure la posta de sol en massa.
També és veritat que els que fa tants anys que hi anem ens pensem que tenim més dret que els mudernus de ser-hi, quan no és el lloc on vivim i hi anem només per "desconnectar", paraula esnob que fa rujar.
Però és que abans a Formentera només hi anaven els que estaven disposats a fer una hora o hora i mitja de barca (i no els 20 minuts d'ara); a moure-s'hi en bici de punta a punta (no és tan plana com sembla); a torrar-se al sol omnipresent i despietat; a córrer el risc de ser picat per meduses i només tenir com a cura el vinagre de l'improbable xiringuito; a anar a la platja amb només un cabàs amb un pareo, l'ampolla d'aigua, les ulleres de submarinisme (ni tub, no dúiem) i les sandàlies per a les roques, i no l'armament d'ara de para-sol, tuppers, ràdio, tovalloles amb butxaques, neoprens i tota la pesca.
A les platges hi havia persones solitàries, parelles o alguna família com la nostra, sense l'arsenal de pales de tennis i de galledes i rasclets i matalassos i flotadors, i que es banyaven en pilotes. No com ara, que sembla que un corrent de recatisme recorre l'illa, que abans no és que fos nudista, sinó que no hi havia prou gent com per plantejar-se la necessitat del banyador.
Quan érem petits anàvem a la platja cap a mig matí, amb un entrepà fet per la senyora del Colmado Rafalet de pa morè deliciós, rodanxes de tomàquet i sobrassada d'ells, una ampolla d'aigua i força fruita, i ens hi tiràvem tantes hores que vèiem pondre's el sol davant nostre. Si no hem tingut càncer de pell ja no el tindrem mai. I després de sopar peixet fresc a la fonda Rafalet estàvem tan cansats que només teníem ganes de dormir. Nosaltres i tothom que feia com nosaltres. A Formentera no hi anaves per anar de festa. Hi anaves per fer vacances de debò, de no fer res més que platja, i procurant no deixar petja del teu pas ni emmerdant ni fent soroll. Se t'encomanaven el silenci i la pau de l'illa i de la gent, habituada a viure entre quatre gats (silenciosos), i procuraves fer com ells.
Era una illa on només senties la remor de la brisa passant entre les branques retorçades de les savines; amb una olor calenta (olor de pa amb oli, dèiem mon germà i jo); sense festes mudernes als xiringuitos, perquè amb prou feines hi havia xiringuitos. Això era patrimoni d'Eivissa, i per això a Formentera podies anar en bici fins al far de cap de Barbaria (desgraciadament conegut ara pel "far de Lucía y el sexo") sense que una banda d'italians en moto et tiressin a la cuneta i sense haver de veure la posta de sol entre els caps de la gent.
La meva pobreta illa, que no és meva ni és, ja, pobreta. Què t'han fet?! Què t'hem fet?!

dilluns, de juny 01, 2009

La mama, el gos i la liquadora

Mama que li agafa el neguit de netejar quan ve a casa + gos que tot ho rosega = liquadora a fer punyetes.
Ma mare ha vingut a passar el seu dia de festa a casa meva. Ha anat al matí a la platja i després ha vingut, m'ha esperat i hem anat a dinar a fora. La pega és què ha fet mentre m'esperava. Ha netejat la liquadora, que jo deixo cada matí amb les restes de la fruita i la netejo al migdia. Doncs ella, que no sap ni com es desmunta, s'ho ha fet no sé com i amb la millor intenció ha deixat una peça de plàstic (el con per on baixa el suc cap al got) al pati, perquè s'assequés bé amb el sol. I és clar, l'Armandu, tot el que sigui més petit que una cadira ho rosega fins a la mort (de l'objecte).
Així ha quedat la peça:

No guanyo per a liquadores: una m'explota, l'altra està en coma per atac d'un gos... Espero que aquest cop sí que trobi recanvi i no n'hagi de comprar una de nova!
Aiii, i demà com em faré el suc de pastanaga i poma?!

diumenge, de maig 31, 2009

Aventuretes diumengeres

Avui, com molts diumenges, ma mare i l'àvia venien a Vilafranca per anar a dinar a ca la padrina (de ma mare), i jo m'hi afegia una mica "perquè toca" (i això que els rostits de la tieta sempre em senten malament) i perquè no trobava cap excusa per no anar-hi. Però a mig matí, la Leia me n'ha regalat una de perfecta: "veterinari d'urgències". És clar que m'ha sortit cara, l'excusa: 135€ i una queixalada en un dit.
I l'excusa de l'excusa es diu, com no, "espiga dins l'orella". Ja ens va passar l'any passat, sí, però la dona, com l'home, ensopega unes quantes vegades en la mateixa espiga, o en una de similar, i tot i les meves precaucions de dur-los en cotxe fins a unes vinyes sense camps de cereals a la vora, al cap d'una estona la Leia ja ha vingut sacsejant el cap (i escampant baves a velocitat supersònica a deu metres al voltant seu, és a dir, a mi).
He trucat al telèfon que tinc d'urgències del veterinari. "Estic de baixa, truca a aquest altre número". "Urgències domiciliàries, digui?" (aquí he dubtat si trucava a un veterinari o a un metge) "T'explico com va: el veterinari cobra 85€ en metàl·lic per visita i 50€ més si l'ha de sedar". Em miro la Leia. Corre amunt i avall de casa, sacsejant el cap (i espolsant baves) i arrossegant-se amb l'orella fotuda contra el terra. "Sí, sí, que vingui". Quin remei.
El veterinari ve, no porta l'aparell de mirar dins l'orella ("Només en tenim un i està a la clínica"), duu una llanterna de led petita en un clauer amb tot de claus, que jo li aguanto enfocant cap dins l'orella, i amb unes pinces-tisora d'aquestes de metge li furga a dins. Evidentment, la Leia s'ho ha deixat fer una vegada i prou. Hem acabat el veterinari mossegat (sense ferida, però), jo amoïnada (perquè em pensava que no podria treure-li) i la Leia amagada sota una taula. Al final, anestèsia al canto (mitja, perquè la Leia ha saltat i el líquid no ha acabat d'entrar), queixalada a mi quan l'he volgut moure per posar-la sobre la taula (no estava del tot adormida i s'ha espantat) i, finalment, l'espiga a fora.
I de regal afegit, el veterinari m'ha dit que li ha notat un buf al cor i que l'hauria de dur perquè li facin més proves (anàlisi de sang, radiografia i electrocardiograma!! És curiós, sento pronunciar aquestes paraules en boca d'un veterinari i la visió se m'enterboleix i només veig símbols de dòlar, dels que hauré de desembutxacar).
L'Armandu s'ho ha mirat tot a distància i ha deixat que la Leia dormís després tota l'anestèsia (un parell d'hores ben bones) sense ni acostar-s'hi. Com si notés que no l'havia d'emprenyar.
Cagundena, els animalets.

dilluns, de maig 25, 2009

Missatge en una ampolla (o similar)

Ahir vam tenir berenar familiar a casa de ma mare per presentar la Martina a la part de la família que encara no la coneixia, i estant al menjador vam sentir un sorollet que venia del passadís. Mon germà va aixecar-se per mirar què era, i és que una mena de porteta molt petita (d'uns 15 per 10 cm) que hi ha al passadís per accedir a les claus de pas d'aigua i gas havia caigut. Fa anys que les frontisses es van trencar i quan fa una mica de corrent d'aire, la porteta cau. Des del passadís, el Llorenç va cridar la Vívian per ensenyar-li el "tresor" que des de petit tenia amagat en la mena de caixó que es fa entre la paret de casa i la del forat de l'ascensor. Hi té coses seves, però alguna de meva, i entre elles, una nota que vam escriure tots dos, en un paper doblegat moltes vegades i lligat amb un fil, en plan mapa dels pirates. A la nota (que no vaig llegir sencera, de vergonya que em feia) hi deia que jo, aquell dia, acabava de saber que entrava a Periodisme (la meva 1a opció de la Selectivitat) i que estaven a punt de començar els Jocs Olímpics (era l'any 92). Tot això amb una lletra que ara no reconec gens. A sota, el Llorenç, amb una lletra preciosa (ell tampoc no se la va reconèixer) deia que era molt feliç vivint allà i que esperava seguir sent-ho. Que profund per a un nano de 13 anys!
Llavors vaig recordar que jo n'havia posat més, de notetes, en els forats dels panys de les portes-vidriera del passadís. Tot això ho fèiem "per si algú ho troba d'aquí a 30 anys", perquè sabés qui havia viscut en aquella casa, una mica com la capseta de records que troba l'Amélie darrere una rajola desenganxada a casa seva (escena que m'encanta perquè m'és molt familiar). Vam buscar les altres notes i les vam trobar, i en totes hi havia una obssessió recurrent: posar els nostres noms complets, la data de naixement i el dia que érem.
Les vam tornar a plegar i deixar al seu lloc, "per si algú les troba d'aquí a 30 anys".

dimecres, d’abril 08, 2009

Supermirafiori

Mira, estava escrivint al bloc d'un amic i m'han vingut ganes d'explicar-ho més detalladament.
Quan era petita passava alguns dies de vacances a Vilafranca, a casa d'uns cosins. Eren (són) dos nens una mica més grans que jo i em duien amb la seva colla a jugar al carrer, al pati de casa... Ens passàvem el dia a l'aire lliure. Vivien -els pares encara hi viuen ara- en un conjunt de carrers peatonals i jugàvem a caniques amb els amics i els veïns, i recordo molt el terra de ciment amb esquerdes que el partien d'un costat a l'altre.
[Sa mare, la tieta Pilar, aprofitava quan em tenia per buidar-me un litre de colònia als cabells i pentinar-me i repentinar-me davant del mirall del lavabo, d'aquells que són la porta d'un armariet. Me'n recordo com si fos ara.]
Molts dies ens n'anàvem a jugar a futbol a un descampat que estava a uns quants carrers i pel camí miràvem els cotxes aparcats, i el millor que et podia passar era trobar-te un Seat Supermirafiori. Era el cotxe del moment. Suposo que el devien anunciar a la tele, perquè si no no sé d'on ens venia, i sempre que algú en veia un exclamava "Miiiiraaa, un Supermirafioriii!" i tots corrent cap allà per admirar les lletres amb relleu a la porta del maleter que deien Supermirafiori. Potser ens agradava pel nom tan rimbombant, no ho sé, perquè veient el cotxe ara no s'entén gaire aquesta obsessió...

dilluns, d’abril 06, 2009

La nevera de la mama

Amb mon germà Llorenç no hem estat mai súper units, com aquests germans que es porten pocs anys i comparteixen amics, aficions, sortides nocturnes, etc. Suposo que els gairebé cinc anys que hi ha entre els dos (jo sóc la gran) ha fet que tinguéssim una relació normal però no estreta. Ara que ens veiem sovint estic fent descobriments divertits de coses comunes que compartim i que no n'érem conscients.
Divendres passat havíem de dinar tots a casa ma mare i ella em va dir que arribaria tard. Jo vaig arribar la primera i mon germà, amb la Vívian i la Martina, al cap de cinc minuts. I el Llorenç va fer allò que sempre fem quan arribem a ca la mama: anar a la nevera, obrir-la i mirar què hi ha. Jo ho faig mecànicament i suposo que és perquè la meva sempre està mig buida i m'admira que ma mare la tingui sempre plena. El Llorenç suposo que ho fa per reminiscència d'alguna cosa similar, tot i que la seva també està molt plena, ara. Total, que així que el Llorenç la va obrir va buscar allò que estava caducat, per llençar-ho. La Vívian em va preguntar si jo també ho feia i si també feia com el Llorenç quan va al súper, que agafa els iogurts del fons perquè són els que caduquen més tard. I sí que ho faig! Em miro la data de tot el que compro per una qüestió pràctica (vivint sola, si no m'hi fixo se'm fa malbé molt de menjar), però veient que el Llorenç és tan primmirat amb això penso que potser em ve de més lluny.
Després vam agafar la caixa de medicaments i també en vam llençar unes quantes capses. La Vívian ens preguntava d'on ens sortia aquest neguit, i el Llorenç deia que segurament era pel fet que algú ho havia de fer i la nostra mare tenia altres preocupacions, quan érem petits.
Fa gràcia veure que comparteixes coses que no ets conscient d'haver après o que te les hagin ensenyades.

Vida de còmic

Cada vegada que sento algú que diu que ja ve la primavera recordo una historieta dels Zipi i Zape que començava amb son pare dient-los que en uns dies arribava la primavera, i continuava fins al final amb ells molt enfeinats preparant la benvinguda de la "prima Vera" (els llegia en castellà, és clar). Es passaven tota la historieta pensant-se que rebrien una cosina desconeguda anomenada Vera.
També recordo molt dues històries de Mortadelo y Filemón: en una, el "jefe" els diu que tindran un cotxe Mercedes per treballar. Ells fan bots d'alegria, no es poden creure la sort que han tingut. A la vinyeta següent, estan ells dos en un carro de cavall i el Filemón diu que "no era un Mercedes, sinó un Me Cedes... el paso".
En una altra historieta els dos detectius s'emborratxaven i el Filemón deia "la chevecha que che chube a la cabecha".

Mon germà i jo ens fèiem uns tips de llegir Mortadelos i Zipizapes en èpoques concretes. Els tinc molt associats a les esperes als aeroports anant o tornant d'Eivissa, a l'estiu, i a la casa de Roda de Barà de l'àvia paterna, on sempre hi havia les mateixes historietes però tot i això les rellegíem sempre que hi anàvem. Deu ser per això que m'han quedat gravats aquests records tan poc útils. En canvi, de fer arrels quadrades i equacions no me'n recordo gens. Mira, se m'acut que potser unes historietes que ensenyessin matemàtiques entre acudit i acudit farien que els nens les aprenguessin de debò... Per si és una idea revolucionària, demano al qui la dugui a terme que em doni royalties de tant en tant.

divendres, d’abril 03, 2009

La iaia

La meva àvia materna fa anys que quan vèiem les notícies i jo deia "aquest/a el/la conec" (perquè de sobte, tots els periodistes dels informatius de TV3 eren excompanys de facultat meus) em preguntava si a mi no m'agradaria fer allò, i jo li deia que no.
Em sembla que s'ha quedat amb aquesta espineta clavada, la de no poder dir amb orgull a les amigues i a la resta de la família que em veu cada dia per la tele. M'imagino les iaies del Medir Plandolit (amb aquest nom deu ser gracienc), el corresponsal al Marroc, o de la que està a Londres, que no sé com es diu. Deuen estar ben cofoies dels néts que tenen i deuen trucar la parentel·la quan els veuen a la tele, que és gairebé cada dia. Al forn deuen comentar amb la dependenta que "la nena ahir estava amb tots els presidents més importants del món, eh? I la vau veure, com parla de bé?".
La meva iaia, com que és una persona que sempre malpensa, diu que tots aquests deu ser que tenen bons padrins (és a dir, que tenen "enchufe"), i que si jo no me'n podria buscar un. No pot entendre que aquesta feina no m'agrada, a mi.
Estic segura que cada nit quan se'n va al llit pensa "I per què m'han hagut de tocar aquests néts tan raros, a mi? Una que feia una feina que no vaig saber mai què era [producció de cine] i ara no fa res [es pensa que visc dalt d'una muntanya i no tinc contacte amb humans, l'altre dia li va dir a ma mare que pateix molt per mi...], i l'altre que tot el dia fa soroll [toca la bateria]."
Pobres iaies vuitantanyeres, que no comprenen la modernitat!

dilluns, de març 23, 2009

Per a tot hi ha un primera vegada...

...així que ahir va ser la meva de deixar-me les claus dins del cotxe tancat.
Sí, ja sé que amb els vostres cotxes supermoderns que es tanquen a distància això no pot passar mai, però el meu, que ni tan sols té tanca centralitzada, requereix que es baixin a mà els pius (els "segurus") de les portes del darrere, que no tenen pany amb clau.
I si abans has tancat amb clau les dues portes del davant i tens dos gossos histèrics que així que obres volen saltar i queden penjant del seient per la corretja, que està lligada al cinturó, és força normal que mentre en deslligues un i vigiles l'altre, que ja ha sortit disparat a córrer pel camp, et deixis la clau que duies a la mà sobre el seient.
I quan tanques la porta, amb el piu ja abaixat, et mires les mans i no hi veus la clau. I llavors fas aquella cara d'imbècil en veure que la clau reposa pacíficament al mig del seient, i la teva bossa i la jaqueta, al seient del davant. Sort que duies el telèfon a la mà i no l'has deixat anar.
Les finestres de darrere estan obertes dos dits, just perquè la mà no hi passi, però mires de fer força tirant el vidre avall. No es mou.
Penses possibles solucions: l'assegurança? la mama? els bombers?
Ressegueixes totes les portes del cotxe i maleeixes que just avui el maleter estigui tancat, que tan sovint et deixes obert.
Optes per la solució b: la maaaaama, que tot ho arregla i que ja estava de camí cap a Vilafranca per dinar. Li dius que passi primer per casa teva i que reculli la còpia de la clau del cotxe. La pega és que la mama encara està a la Diagonal i trigarà almenys tres quarts, més el que trigui després en arribar on ets tu. I ja comences a tenir fresqueta, que aquest sol és traïdor i l'aire és fred. I la jaqueta allà, tan panxa, al seient del davant.
Llavors arriba ton germà, la cunyàààà i la neboda, que també vénen a dinar i han volgut acompanyar-te en la passejada canina. Vénen amb l'autocaravana perquè han passat un cap de setmana fora.
I l'autocaravana està molt ben dotada: 6 llits, cuina, bany i un recuperador de claus de dins de cotxes tancats. En realitat no es diu així, es diu "manivella del tendal", però té un ganxo fantàstic i el gruix perfecte per passar pels 2 cm d'obertura de la finestra.
Aventura acabada sense trencar cap vidre ni rebre cap acusació de robatori per part dels pares dels nens que juguen un partit de futbol al camp del costat.

dimecres, de març 18, 2009

Els noms

Suposo que és qüestió de l'edat i que molts amics i família que m'envolten ja estan encriaturats o en camí, però des de fa un temps que ja tinc "els noms".
Fa riure això que ens doni per pensar els noms que posaríem als nostres fills si mai en tenim, però ves, és una cosa més estesa del que em pensava.
Ahir ens els vam dir amb una amiga, totes dues sense parella ni previsions de tenir criatures demà passat, però mira, et fa gràcia pensar-ho.
I no sé si és una casualitat d'aquelles rebuscades, però ahir em va trucar per error (coincidència de noms) un noi amb qui vaig estar fa temps i vam aprofitar per xerrar; té una nena de 5 mesos que es diu el mateix nom que jo tinc "reservat" per a una futura filla!!! Que fort! I no és un nom gens habitual!
Sí home, el diré aquí, perquè me'l prengueu i d'aquí a uns anys les guarderies n'estiguin plenes!
Ha!

divendres, de març 13, 2009

Plans

Comença la marató del cap de setmana, i m'encanta:

A la tarda ve ma mare amb l'Armandu, el portem al veterinari perquè li treguin els punts, em desdineraré una mica més (pagament de la 2a meitat de l'operació), carreguem la Leia i cap a Barcelona.
Al vespre, sopar amb la G. i el J.
Demà, esmorzar amb la C. i criatures i l'E.
Dinar amb la iaia i la mama.
Possible berenar amb la L.? (si has rebut el missatge, contesta!)
I per sopar, alguna cosa sortirà (com el rodolí que acabo de fer aquí. Toma, un altre!).
Diumenge, esmorzar com cal a can Farga de la Diagonal (és que som gent de possibles... no sé de quins possibles, però) amb ma mare. El dia que li tanquin el Farga i el Mauri me la trobaré vagarejant pel carrer, perduda, sense saber on prendre's un cafè amb llet amb un entrepanet de pernil com déu mana.
Retorn al Penedès per dinar amb la padrina, la iaia, la mama i la cuidadora de la padrina (la personificació del mot beneita).
Migdiadeta al sofà amb la llar de foc... i a estudiar per als dos exàmens de dimarts! Aquesta és la part que menys m'agrada i per això la deixo per al final. Ja veurem què passa.