Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Er mundo ehtá mú mal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Er mundo ehtá mú mal. Mostrar tots els missatges

dimecres, d’abril 20, 2011

Gossos ridículs

Ahir vaig portar l'Armandu a pelar (nota per a seguidors nous: l'Armandu és un gos) a la perruqueria canina me´s barata de Vilafranca, i probablement de tot Catalunya. Encara que no els aniria malament fer-se una llista de preus, perquè les tres últimes vegades que l'hi hem dut en l'últim any ens ha costat 15, 17 i, ahir, 19 €, i li fan sempre el mateix.
El que deia. M'havien donat hora per a les 16.30 h. Hi arribo puntual i coincideixo a la porta amb un paio —trenta-pocs anys, pinta de tioneng que ha posat una mica de seny, cotxe 4x4 d'aquests urbans grossos— amb un gosset ridícul, un d'aquests falders que pesen 4 o 5 quilos i de pèl llarg. No és que critiqui el gos, és que no entenc la relació paio que va de xulopiscines-gos ridícul, igual que no entenc la de torero (és a dir, súmmum de la masculinitat)-mitges fúcsies. Entrem alhora i ell li diu al de la botiga (àlies "el pudent", per la terrible pudor de suor que fa estiu i hivern) que ja va banyar el gos fa un parell de dies i que només vol que el pentinin i li facin la trena aquella que van quedar… Deumeusenyor! Un tioneng demanant que li facin una trena al seu gos! Ara ja ho he vist tot.
Quan torno a recollir l'Armandu, dues hores després, torno a coincidir amb el paio. Ja ha vist el gos "acabat" per la finestreta i em diu: "Al mío le han hecho lo que han querido, yo quería que le dejaran el pelo largo [de la cara] y se lo han cortado". Però quan li tornen el gos veu que sí que li han fet la trena, malgrat la retallada, i ja es queda content.
Me l'imagino quedant al vespre al parc amb els seus col·legues, tots en xandall del Madrid, fent-se un porro asseguts al respatller del banc i cadascun amb un gos ridícul de pentinat ridícul a la falda. El món està canviant.

dimecres, de febrer 10, 2010

Al llimb

Ja no estic a l'atur. Tampoc —oficialment— treballo (extraoficialment, treballo més que mai —i més contenta que mai.).
No vaig renovar l'atur aquest dilluns perquè estic farta d'entrar en unes estadístiques victimistes i negatives que només serveixen d'arma llancívola (toma, això us ha agradat, oi?) entre polítics. Total, tampoc no cobro des de fa un any i escaig i mai a la vida no m'han trucat per oferir-me feina (ni en vull, gràcies, ja m'espavilo soleta; pel que em poden oferir…).
Llavors, on sóc? Dec estar en algun llimb, flotant entre el món laboral i el món de la desocupació… En el el món submarí de l'economia submergida, potser? Per si de cas ja duc a sobre les ulleres de bussejar, el tub i les aletes. Només espero que sigui sota les aigües turquesa de Formentera.

diumenge, de gener 24, 2010

Ignorant

Quan era petita vaig aprendre que no s'havia de dir barco, entregar, taquilla, estudianta o aniquilar, per dir només unes quantes paraules, i ara que sóc gran i em dedico al català resulta que tot això sí que es pot dir. Només sé que no sé res…

dimecres, de gener 20, 2010

La tendresa de la banca

L'altre dia vaig sentir a la ràdio: "La morositat dels bancs…"
Quin gran bé faria a la humanitat un simple ball de lletres!: "L'amorositat dels bancs…"

dissabte, d’octubre 10, 2009

Capritxus cars

A mi, el que cadascú faci amb els seus diners, ni em va ni em ve. Ara, que el paio aquest s'hagi forrat amb el circ i se'n vagi a complir el "capritxitu" d'anar-se'n a l'espai i es gasti 35 milions de dòlars per fer-ho i un cop és dalt ens digui que ho fa per conscienciar la gent de la necessitat d'aigua al món, això sí que no.
Quants pous d'aigua, dessalinitzadores i no sé quantes coses més es poden construir amb els 35 milions que s'ha polit en 12 dies a l'espai? Si vol fer tant de bé per a la humanitat, que munti una organització que es gasti aquests calers en fer arribar l'aigua a la gent que no en té, no? I si té la necessitat biològica d'anar-se'n a l'espai, que no ho revesteixi de bones intencions. Hipòcrita. Ala, ja m'he quedat tranquil·la.

divendres, de setembre 18, 2009

Treballeu, que la civada guanyareu

Ahir vaig veure una paia en un programa de TVE 1 (que em vaig pensar que era l'Españoles en el mundo, cosa que em va fer pensar que no deuen haver prou espanyols al món per abastir aquest programa, el del Mikimoto i el de Cuatro, però no, no era aquest) una paia, deia, que li preguntaven com es podia sobreviure sent venedora de cases de luxe (cosa que jo també em pregunto) i deia que "trabajando más de 12 horas al día de lunes a domingo". I ho deia amb orgull, la tia! Pobrissona aquesta gent que encara es pensen que treballar com a burros i no tenir vida social els dóna glamur i fa que la gent se'ls miri amb admiració.
A mi em fan pena, i ara que amb prou feines treballo i tinc temps de fer coses meves i igualment sobrevisc, sóc jo la que em vanto de treballar poc.
(Per cert, l'altre dia em van dir: "Treballar és saludable, oi? Doncs que treballin els malalts.")
Aquest cap de setmana fa dos anys des que vaig decidir deixar la feina, el pis de lloguer i Barcelona i començar de nou, i no us fotré un altre cop la tabarra, però n'estic encantadíssima. Allà ells amb les seves feines absorbents i estressants.

dimecres, de setembre 16, 2009

La grip, aaah!

Dilluns em van dir que en una escola de Vilafranca fan rentar als nens la taula amb esprai desinfectant per la punyeta de la grip A, i ahir a les notícies vaig saber que això i més coses es fan a tot Catalunya "per aplicar el protocol" (que és un projecte de col).
Si tingués collons, n'estaria fins a ells de tanta mandanga amb la bestiesa aquesta de la grip. Ja sabem que hi ha molts interessos comercials al darrere i tota la pesca (no cal estar gaire al dia de les notícies per deduir que les farmacèutiques es van menjar amb patates tot el Tamiflu aquell per a la "temible" grip aviar, que es va quedar en no res). El que no entenc és com les institucions públiques es deixen absorbir per aquesta paranoia mundial i a sobre l'afavoreixen publicant cada dia els morts (que diguem que vint-i-tants en uns quants mesos no és cap fi del món, la veritat) i parlant de si se suspenen o no les classes. Amb la grip normal que, pobreta, ha perdut tot el glamur, mai no han fet recomptes d'aquests, i causa el mateix nombre de morts o més!
Els fabricants de klínex deuen fer salts d'alegria. Ells i els dels líquids desinfectants deuen ser els únics sectors de l'economia que tenen més producció que fa un any. Ah, calla, ara ho veig. Això deu ser una estratègia per crear llocs de treball. Acabáramos, doncs.
La vacuna (de la qual encara no s'han fet proves i pretenen fer-les ara en, entre d'altres, nens petits) que se la fotin ells. A la tita.

dimecres, de setembre 09, 2009

dilluns, de setembre 07, 2009

Evident

Passeges els dos gossos pel carrer i a la gent li vénen ganes de demostrar els seus dots de càlcul:
—Dos gossos —em diu cada dia una senyora en creuar-nos. No sé si m'ho diu per si jo no me n'he adonat o per mantenir la ment activa.
D'altres van més enllà i s'atreveixen a provar amb la retòrica:
—Dos gossos?
Com si no estiguessin segurs de la seva pròpia vista. A aquests la propera vegada els contestaré:
—No, dos no, quatre, però dos són invisibles i només els veig jo, i vostè n'acaba de trepitjar una caca (invisible).

dimecres, d’agost 05, 2009

Les antigues pessetes

Demano permís per anihilar (bonica paraula) i eliminar de la faç de la terra els que diuen "tants milions de les antigues pessetes".
Ho diuen contínuament a la tele, cosa que em crispa, però el pitjor és que la gent del carrer se n'ha encomanat i ho diuen a tort i a dret, suposo que perquè es pensen que revesteixen el seu llenguatge d'una capa de grandiloqüència, que a mi em fa rujar.
Qui carai parla "normal" posant els adjectius davant dels noms? Aquesta gent, per coherència, haurien de dir "M'he comprat una gran taula a l'Ikea" (al gran Ikea, ja que hi som), "M'he fet uns saborosos espaguetis per dinar", "Cobro un penós sou com a menystinguda caixera del Pryca" (ai, perdó, del Carrefour).
Però vaja, que em desvio del tema. La cosa és per què carai es diu antigues pessetes, si no n'hi ha de noves. Pel mateix motiu hauríem de dir "tants milions de nous euros", no?
Jo, després de donar-hi moltes voltes (a l'illa de cases), he arribat a la conclusió que ho fan per si hi ha gent que ha estat en coma des d'abans del 2002 (quan l'euro va arraconar la pela) i es desperten ara. Els nostres estimats mass media (si és mass media són panties), sempre pendents de la nostra salut mental (per què si no programen sèries tan instructives com Walker Texas Ranger, que la meva àvia troba la mar de bé perquè ho resol tot "amb quatre mamporros"), avisen que les pessetes són antigues per si un d'aquests que fa set anys que està en coma (digues-li en coma, digues-li que té un son molt profund) es desperta i no entén què ha passat. Vaja, jo és que ho veig ben clar. Veig un home en coma al llit de l'hospital, que de sobte obre els ulls, allarga el braç set anys immòbil cap a la tauleta de nit, agafa el comandament de la tele (i de passada aboca el got d'aigua sobre el comandament del llit, que comença a treure espurnes i a plegar-se i desplegar-se i pujar i baixar tot sol, però això és una altra història), encén la tele i mentre lluita amb el matalàs que li obstrueix els canals de respiració (ah, doncs mira, no era una altra història), sent que a les notícies diuen que un pis val 45 milions de les antigues pessetes.
I es mor. I mai no se sabrà si es mor del patatús de saber el dineral que podria haver guanyat venent el seu pis, que acumula set anys de pols i merda, o si mor ofegat pel seu propi llit, o si mor de saber que, ostres tu, la pesseta ara resulta que és antiga. I tot això sense saber què carai és una cosa que es diu euro i que ha sentit que deien al costat de les antigues pessetes, però com que tenia feina a respirar no s'ha preocupat a fer lligams neurològics per establir causes i conseqüències. En té prou a pensar que si s'hagués estat quietet no hagués fotut enlaire set anys de son profund amb un acabament patètic.
Fi.

dilluns, d’agost 03, 2009

Quina obra més ben acabada!

Al carrer Ramon Freixas fa mesos que van instal·lar aquests dipòsits de recollida de la brossa. L'obra ja va durar una eternitat, però que a sobre l'hagin deixada així, com si estigués mig acabada, no hauria de ser "motiu de cesse", com deia aquell?
No han tret ni la cinta de pintor de les bases dels dipòsits, i la làmina de quitrà que tapa el forat del terra no està ben enganxada i la porqueria s'hi cola.
Ecs!



diumenge, d’agost 02, 2009

Per una lletra

Trobes que l'aigua de casa teva té molta calç.
La roba surt de la rentadora més encarcarada que un bacallà.
La pell i els cabells et queden aspres després de dutxar-te.
El ronyó et fa pedres.
Un dia, tot passejant, veus aquest anunci i se t'obre el cel.
En un dia t'han instal·lat a casa una màquina… que es dedica a desqualificar-te tot el sant dia (i a sobre tens la mateixa calç).

Maleïda "c"!

Postdata: Què és una "instal·lació de petites instal·lacions"?

divendres, de juliol 31, 2009

Platja urbana

A Vilafranca som així de xulos. Que no tenim costa ni cap riu que travessi la vila? Doncs ens els inventem.
Mar urbà a la cantonada de La Parellada amb Santa Clara, amb socorrista inclòs (el de blau) —incís: observeu la clàssica postura del treballador hispà: arrepenjat amb el primer que troba, mans a la cintura, posat de "això no va amb mi, jo no en tinc la culpa".

Banyistes agosarades que s'endinsen dins de l'aigua. Piscina infantil a l'escocell de l'arbre.

Banc de sorra. Compte amb les fortes corrents!

Gèiser (de fet, crec que més aviat han muntat un complex ludicotermal).

Cotxe amfibi.

dilluns, de juliol 06, 2009

Un poquito de pófavó!

Ahir vaig anar a Barçalona, vaig recollir la meva àvia, de 89 anys, que camina amb caminador (quina redundància més tonta) i la vaig cap dur al restaurant on havíem de dinar tots plegats. La família m'esperaven al xamfrà de Còrsega amb els Jardinets de Gràcia per ajudar l'àvia a baixar i acompanyar-la al restaurant, que estava a vint metres.
Com que al xamfrà només quedava un raconet, vaig amorrar el cotxe a la vorera i mon germà va obrir la porta de seguida. Quan l'àvia baixava del cotxe, una ciclista que venia pel carril bici que hi ha entre les places d'aparcament i la vorera (i que jo no havia vist, ho reconec) es va aturar a tocar del cotxe fent ben notori que li havíem envaït el carril. Va veure perfectament com en baixava una senyora gran que necessitava ajuda i com mon germà treia el caminador del maleter i el desplegava ben ràpid, però ella va dir que "esteu ocupant el carril bici".
Jo, que també sóc molt activista quan crec que tinc raó, vaig sortir del cotxe (no me n'havia mogut perquè l'havia de treure d'allà així que l'àvia en baixés) i li vaig dir "Dona, ja ho veus, oi?" assenyalant-li l'àvia, i ella, amb la bici enganxada al lateral del cotxe, perquè, és clar, pujar a la vorera era un esforç terrible, encara va contestar "Sí, és clar, avui és per una cosa i demà per una altra". I la paia es va esperar a moure's fins que jo vaig treure el cotxe d'allà (tota l'operació va durar dos minuts, no us penseu que això va ser Lo que el viento se llevó, i a sobre era diumenge al migdia, sense trànsit!).
Des d'aquí et dic, ciclisteta jo-reivindico-peti-qui-peti-i-se-me'n-fum-la-situació, que espera't a tenir tu 90 anys i a haver de caminar amb ajuda, ja veuràs com demanes que et deixin tan a prop dels llocs com puguin, i t'asseguro que et cagaràs en els ciclistets de pega que s'han deixat el seient de la bici a casa (perquè són rígids i inflexibles com si portessin el pal del seient ficat pel cul (ah, ja ho he dit, quin descans!)).
Mudernu! (És la paraula amulet i l'he de dir, ja ho sabeu.)

dimarts, de juny 16, 2009

Reflexions futbolístiques

No entenc gaire cosa de futbol, però hi ha una cosa que em fa mal d'estómac, i no són els fora de joc: quina mena d'avarícia infinita fa que un jugador que cobra un dineral i està ben reconegut dins d'un l'equip que ho ha guanyat tot pretengui deixar-lo si no li paguen molts més milions d'euros? Per a què necessita tants diners? I no em digueu que per mantenir l'estil de vida que duu, perquè això ja ho té pagat fins als 300 anys d'edat.
No seria una boníssima jugada de màrqueting i d'imatge renunciar a tot aquest dineral i quedar-se al club adduint que no necessita tants calers i, en tot cas, que una part dels diners que es gastaria en ell el club els inverteixi en accions benèfiques? Quina cagamandúrria de gestors d'imatge tenen aquesta gent, que no cauen en aprofitar aquestes coses? O és que ells només entenen el llenguatge dels diners? Com s'ha arribat al punt que el prestigi d'un esportista es mesuri pels diners que es gasten els equips en ell? No s'hauria de mesurar en els gols que fa (o que para)?
Doncs apa, aquí s'acaba la reflexió del dia.

divendres, de maig 22, 2009

Diuen que vénen eleccions

Ja la tenim a sobre, ja és aquí i no ens en podem escapar: LA CAMPANYA ELECTORAL (dels collons, afegeixo).
15 dies aguantant polítics més exaltats que mai envoltats de jubilats amb el berenar pagat (amb plus de llonganissa si aplaudeixen més que el veí) dient les coses meravelloses que faran quan siguin allà dalt que ni ells mateixos no es creuen; posant en pràctica la política de "i tu més (ho fas malament)" i del "jo la tinc més grossa", i enganxant cartells a tort i a dret que després no treuen!!
Sí, amics, el que em treu més de polleguera és que després no facin la "desenganxada de cartells". Mesos després de qualssevol eleccions es poden veure pancartes esfilagarsades, estripades i que pengen de qualsevol manera pertot arreu, fins i tot dels partits suposadament ecologistes. Pobres bèsties, que no s'adonen que fent això ja mostren obertament el seu comportament: "Ara poso tota la carn a la graella, però quan m'hagin votat faré el que em convingui personalment."
El partit que faci una desenganxada després de les eleccions el voto a les següents, ho prometo! Perquè en aquestes no penso votar, no senyor. I no em vingueu amb allò de "s'ha de votar sempre". I una merda. A aquesta colla de gent que només saben tirar-se els plats pel cap entre ells, ni aigua!
Per començar jo no deixaria que ningú es dediqués a la política catalana sense haver-se tret el nivell D. Perquè mira que la paraula crisi està de moda últimament i el Saura encara en diu crisis; l'altre (em sembla que avui ha estat el Tremosa, però segur que ho fan molts) que diu de que, l'altre que no sap dir els pronoms febles ni les ll...
Segur que només pel fet d'haver d'estudiar molts ja deixarien la política. Tot això que ens estalviaríem! Ah, però que se'l paguin ells, el D, eh? Aviam si a sobre els haurem de pagar els 230€ que m'ha costat a mi entre tots!
I una última cosa: aquesta monserga de TV3 i Catalunya Ràdio de no signar les notícies electorals ha de durar gaires anys més? Perquè mira que fa temps que ho fan i no ha servit de res. Però, a més, quina mena de força es pensen que fan de cara als capitosts en no signar les notícies?
M'imagino la conversa:
Periodista: -Doncs si no em deixes informar sobre els partits sense límit de temps ni ordre establert, no signo!
Cap: -Ui sí, quina por que no signis! El món s'enfonsarà!
Burruuuus! No seria millor no informar i prou? Ja veuríeu com es giraria la truita! Perquè la vagueta ridícula (mitja hora) d'aquest matí a Catalunya Ràdio no té cap mena de pes.
Aix, ja m'he desfogat.

dimarts, d’abril 28, 2009

Els tres porquets

"Els tres porquets", versió 2009:

"[...] i el llop digué als porquets:
—Bufaré, bufaré, i la casa us ensorraré!
I els porquets li digueren:
—Doncs nosaltres esternudarem, esternudarem, i la grip [versió dialectal: el grip] t'encomanarem!

I el llop començà a córrer cames ajudeu-me i encara és hora que algú el vegi. Així fou com els porcs es feren amos i senyors de la terra, eliminaren tota la resta d'éssers vius i fundaren un nou ordre mundial conegut com Porquilàndia. I visqueren feliços i menjaren anissos."

Escrit des del búnker antigrip R2D2 situat en un lloc desconegut, any 5 de l'Era Porca.

dilluns, d’abril 27, 2009

Això s'acaba!

Debacle, caos, destrucció, apocalipsi!
Sí, els porcs han animat una mica el cotarro! Tanta política i tant Q3 i per fi ha arribat un tema que fa arronsar la tita (als qui en tenen) i el melic de debò! Un simple esternut d'un porc i tots a córrer!
Folleu, que el món s'acaba!
(Aviam quan triguem a llegir alguna teoria de la conspiració que digui que ho han provocat els inventors del Tamiflu, que no van poder-se forrar amb la grip aviària. No dono idees.)

divendres, d’abril 17, 2009

Del dret

Sento a la ràdio: "... perquè a l'Estat de Dret, això", "... en un Estat de Dret, allò", que si Estat de Dret per aquí, Estat de Dret per allà...
Em sembla que més aviat estem en un Estat del Revés i no se n'han adonat.

dijous, d’abril 16, 2009

A les notícies

Fa dies que surto a les notícies: sóc part dels 300.000 (em sembla) aturats que ja no cobren la prestació. Ui, que trista estic. Que desesperada. Els pobres del Servei Català d'Ocupació ni s'ho imaginen.
I crec que aviat tornaré a sortir, quan donin els resultats d'una enquesta fugaç que m'han fet avui al peatge de Martorell. Mentre m'acostava a la cabina, un noi amb armilla reflectant, un patracol de papers i un boli m'ha preguntat/cridat: "De dónde vienes?" "Y adónde vas?".
Ja veus, les dues grans preguntes de la Humanitat, llençades a boca de canó en un lloc tan desangelat com un peatge. Ja voldrien Kant o Schopenhauer (com cony s'escriu?!) ser al seu lloc i sentir les respostes que tot filòsof ansia. És clar que potser "De Vilafranca" o "A l'Autònoma" no és el que esperarien sentir.
Que dic jo, ja de pas, que em podrien fer el carnet preferent de peatges. Si donessin punts com amb els avions ja m'hauria pagat un cotxe nou (o tres caixes d'ampolles de vi; per què carai Iberia només m'ofereix vi? Jo vull bitllets!). Que entre els viatges a Valls per fer les pràctiques, els de l'Autònoma i els de Barcelona m'està quedant cara de barrera de peatge. De ratlles vermelles i blanques. Demà em vestiré espressament per anar de conjunt.