Els anys vuitanta al cervell

Suposo que cada generació deu pensar que hi ha una dècada que ha deixat més petja en la societat que cap altra, però jo diria que els anys vuitanta no s'han quedat gens curts. No parlo de coses històriques, sinó de l'impacte que algunes xorrades van exercir en els llavors tendres (jo tenia uns deu anys) cervellets. Aquests dies que fan a la tele l'anunci del "cristal gratuito" de no sé quina marca d'ulleres (quan estudiava Periodisme, a l'assignatura de publicitat ens deien que un anunci genial, tan genial que la gent no recorda la marca que s'anuncia, és un mal anunci) he vist clar que al darrere hi ha un publicista que ronda la meva edat i que va quedar impactat pels Enrique y Ana. Si no, a què treu cap, vint anys i escaig després, recórrer a ells per vendre el que sigui?
Per a la jovenalla que no tingueu el referent de l'anunci i no li trobeu la gràcia, la lletra real de la tornada que hi surt (i cito de memòria, això no sé si m'honora o què) és "Disco, disco, disco, disco, chino, chino, chino, chino, finooo, filipinooo".

Una lletra curradíssima, super expressiva, segurament amb missatge ocult, vaja. Doncs jo la tinc gravadeta amb foc al cervell.
Tenia un caset dels Enrique y Ana (que, vistos ara, com a duet fan una mica d'angúnia, un noi granadet amb una nena petita…?!) a ca la iaia i durant una època li demanava que me'l posés sempre que hi anava. En recordo una altra cançó, "Caca, culo, pedo, pis" (no és conya). En realitat em sabia més aquesta (cosa dels pets i les criatures de deu anys), però no coneixia el poder d'una cançó enganxadissa amagada en un raconet del cervell, preparada per sortir en qualsevol moment, dècades després, a partir de la mínima evocació.