La renda

Quan vas a un gestor nou per fer la declaració de la renda esperes trobar-te un home de mitjana edat amb vestit jaqueta i corbata, els cabells ben tallats, un tracte distant i un despatx asèptic. Però, per sort, la vida és més juganera.

Et fan passar a una sala d'espera una mica carrinclona on pots matar el temps llegint interessantíssimes revistes especialitzades en dret o bé el Casa Viva, revista de decoració que no casa gaire amb el lloc on ets. Evidentment, optes per aquesta segona, on només surten cuines de 100 metres quadrats amb la típica illa central que tots tenim a casa i sofàs de pell de Roche Bobois de 4.000 €.

Llavors s'obre la porta i apareix un home d'uns 120 kg de pes amb barba grisa de nàufrag (tipus Cándido Méndez, però més exagerada) i els cabells del mateix estil que et dedica un gran somriure, t'allarga la mà i es presenta com el gestor. Et cau bé al moment, tot i els segons que trigues a reaccionar i creure-t'ho. Està clar que no és un paio encarcarat ni preocupat per la imatge. Duu un polo sintètic que segur que guarda des dels anys 70, de color gris plom, que deixa transparentar una mica els tirants que duu a sota, directament sobre la pell, per aguantar-li els pantalons.

T'explica que durant els dies de la declaració viu al despatx, i no et sorprèn gens. De fet, te l'imagines com un nàufrag varat en aquell pis, d'aquí la pinta que fa. Entre els títols que té penjats a la paret n'hi ha un d'àrbitre d'escacs, i és divertit imaginar-se aquella mena de pare noel assegut davant d'una taula on dos paios més com ell rumien un quart d'hora per moure un peó.

La declaració bé, gràcies.