Arracades

Versió 1: ta mare va de part, treus el caparró al món, "és una nena!", et renten, t'emboliquen en un llençol verd i et fan un forat a cada orella. I si no els volies, t'aguantes.

Versió 2: tens 17 anys, et talles els cabells molt curts i, com que no has estat mai una Pamela Anderson, quan entres als lavabos d'un bar et diuen que t'equivoques, que has d'anar a l'altra porta (la d'homes). Solució: posar-te arracades (solució ben beneita, tenint en compte que hi ha paios que tenen més forats a les orelles que els que tu tens a tot el cos). T'acosten una pistola al lòbul, et diuen "no pateixis, no fa mal" i clac! Veus les constel·lacions de la Via Làctia i les de més enllà, aquelles que els astrònoms ni tan sols veuen amb els telescopis més potents que hi ha. Però ja tens dos foradets. Vermells com un pebrot i rebotits, això sí.

Sigui com sigui, el tema de les arracades no s'acaba aquí. Perquè llavors, per començar, has de trobar el teu estil. L'arracada pot ser una cosa molt cursi o molt moderna; molt vistosa o molt discreta. Proves de tot: plomes de coloraines, figuretes peruanes minúscules de fang, botons, cremalleres, arracades convencionals de joieria… Fins que un bon dia aquell foradet comença a fer una coïssor insistent i en raja un fluid blanquinós… Ara resulta que tens al·lèrgia a tot el que no siguin "metalls nobles". És a dir, només hi pots dur or i plata, a les orelles. Curiós. Que tenen un acord, els dissenyadors d'al·lèrgies i els de joies?

Total, que deixes de portar arracades i t'oblides dels foradets. Però un bon dia et ve de gust posar-te'n. Tempteiges els foradets i estan tancats, així que vas fent força amb l'arracada fins que els tornes a obrir… mentre lamentes haver deixat que es tanquessin i revius la visita estel·lar.
Has tornat al principi. Amb les arracades posades i els lòbuls vermells i rebotits.