Avui m'he despertat de matinada, de sobte, coberta d'una suor freda i aterrida. He fet un descobriment terrible que no sé si em deixarà continuar vivint com fins ara: he descobert que no tinc un "lloc preferit". A totes les pel·lis el / la prota té un lloc solitari, normalment elevat sobre la ciutat, que és el "seu" lloc. És on es troba a si mateix (ein?), on s'asserena dels mals rotllos i on va a reflexionar. És on el troben els amics quan té una crisi i desapareix, és on ell / ella porta la persona especial de la seva vida i és on el policia intel·ligent va per, des d'allà, observar la ciutat i fer casar les pistes de la seva desaparició/assassinat.
Doncs jo no tinc "lloc". Perquè, quins límits de grandària ha de tenir el "lloc" per ser "lloc"? Vull dir que jo tinc una illa preferida (Formentera) i una regió (el Penedès), però si desaparec i m'hi han de buscar ja es poden calçar…
Això m'ha fet arribar a la conclusió que no em puc perdre mai perquè no tindria on anar a petar. Sóc, doncs, imperdible. Oju que punxo.
2 comentaris:
ei,
interessant reflecció
m'agrada
pensaré si tinc un lloc jo per perdre'm.....
Bembolguda, jo també tenia una reflecció: en veure el títol del post he fet un viatge a la infància, als berenars de pa amb xocolata...a l'Imperdible Parker Lewis!
Publica un comentari a l'entrada