Situació: màquina tallagespa elèctrica comprada al Lidl el 14 de maig. Molt barata. Sabem que aquests aparells s'haurien de comprar en botigues especialitzades, però l'economia arriba on arriba i aquesta és una compra de necessitat. I direu, quina pijada, necessitar tallar la gespa! Doncs no és cap pijada: la Leia, la nostra gossa amant del camp, té un imant especial per atraure espigues cap a dins de les orelles i del nas. Aquesta temporada ja li hem tret (fet treure per la veterinària, més aviat) cinc espigues a les orelles i una al nas. Aquesta última va implicar anestèsia general, amb el cost consegüent. I és que la gespeta bonica que ens surt a casa, quan té un pam d'alt es converteix en espigues. I són gairebé 2.000 metres quadrats de jardí.
Desenvolupament: la màquina tallagespa del Lidl no està preparada per a terrenys on hi ha pedres amagades entre l'herba. Se li doblega una punta de la "cutxilla" fins al punt que toca a terra i no es pot fer servir. Ens hem adonat massa tard que hem d'apartar les pedres. Intentem buscar recanvis a les botigues especialitzades de Vilafranca (sort que estem en una regió on es manegen màquines diverses de jardineria i agricultura). No en tenen per a aquest model. Per a més inri, no podem descargolar la "cutxilla" per més força que fem. Truquem al servei tècnic del fabricant. Ens poden enviar des d'Alemanya la "cutxilla" de recanvi per un preu raonable. Fem un últim intent de descargolar la vella abans de fer el pagament de la nova. Impossible.
Desenllaç: enviem un email al proveïdor del recanvi per dir-li que finalment no el comprarem perquè no podem descargolar el vell, i afegim un comentari: "Hem quedat molt descontents del producte, perquè no ens ha durat ni un mes". Aquest matí (24 h després de la queixa) rebem un mail que diu que ens enviaran un tallagespa nou.
Ens preguntem: i si enviem un mail al Mariano Rajoy per dir-li que hem quedat molt descontents de la seva actuació, aviam si ens envia un govern nou?
divendres, de juny 08, 2012
divendres, de maig 11, 2012
Ca la mama ja no és ca la mama
Després de 32 anys vivint al mateix pis, la mama l'ha deixat. Per motius que no vénen al cas ha hagut de deixar el magnífic pis de lloguer de Gran de Gràcia, inundat de sol, de més de 200 metres quadrats, 6 habitacions, un bany molt gran, un altre molt petit (li dèiem "el lavabo petit"), una cuina gran amb rebost, un menjador enorme amb tribuna envidriada, una terrassa, un passadís de 14 metres de llarg (de petita el vaig mesurar, i puc assegurar que es podia recórrer en bicicleta i patins)…
Per a ella ha estat un tràngol que s'ha pres de manera exemplar, la veritat, però per a mi (i suposo que també per al Ll.), que fa uns 12 anys que no hi visc, també ho ha estat. Ha representat perdre el lloc on vaig passar la infantesa i la joventut; els berenars a la taula de marbre de la cuina, les nits estiuenques d'aventura infantil dormint en una tenda de campanya a la terrassa, amb els veïns; el pis on va viure l'Indi, el nostre gos; la terrassa des d'on miràvem si ja baixava la desfilada de Sant Medir per córrer escales, histèrics, avall així que en vèiem el primer camió; el rellotge de la plaça Rius i Taulet —mai no m'acostumaré a dir-ne plaça de la Vila de Gràcia—, que vèiem ja des de l'entrada i amb els anys ens havia atorgat un estirament de coll característic per veure l'hora que marcava; els esmorzars al Caracas del Mercat de la Llibertat, i una infinitat més de rutines i costums que ja no tindran raó de ser.
Casa la mama era un punt de referència ara que cap dels dos germans ja no vivíem a Barcelona. "Ens veiem a casa la mama." "T'ho deixo a casa la mama." "Això encara està guardat a l'armari de la meva habitació de casa la mama." "Aquesta botiga està més amunt de casa la mama." Tot això s'ha perdut. Però d'un gran mal en surt un gran bé. Ara té, tenim, pis de propietat a Vilafranca. Un pis molt més petit però que, curiosament, així que hi entres et recorda l'altre pis. Molt assolellat i tot blanc, una petita però necessària obra ha unificat tres espais en un i ha recuperat l'esperit del menjador enorme, blanc i assolellat de Gran de Gràcia, però amb un aire renovat.
Ha mort el pis de la mama, visca el pis de la mama! (Per cert, en alguns foradets estratègics del pis el Llorenç i jo fa molts anys hi vam deixar notetes, espero que algú les trobi d'aquí a uns anys.)
Per a ella ha estat un tràngol que s'ha pres de manera exemplar, la veritat, però per a mi (i suposo que també per al Ll.), que fa uns 12 anys que no hi visc, també ho ha estat. Ha representat perdre el lloc on vaig passar la infantesa i la joventut; els berenars a la taula de marbre de la cuina, les nits estiuenques d'aventura infantil dormint en una tenda de campanya a la terrassa, amb els veïns; el pis on va viure l'Indi, el nostre gos; la terrassa des d'on miràvem si ja baixava la desfilada de Sant Medir per córrer escales, histèrics, avall així que en vèiem el primer camió; el rellotge de la plaça Rius i Taulet —mai no m'acostumaré a dir-ne plaça de la Vila de Gràcia—, que vèiem ja des de l'entrada i amb els anys ens havia atorgat un estirament de coll característic per veure l'hora que marcava; els esmorzars al Caracas del Mercat de la Llibertat, i una infinitat més de rutines i costums que ja no tindran raó de ser.
Casa la mama era un punt de referència ara que cap dels dos germans ja no vivíem a Barcelona. "Ens veiem a casa la mama." "T'ho deixo a casa la mama." "Això encara està guardat a l'armari de la meva habitació de casa la mama." "Aquesta botiga està més amunt de casa la mama." Tot això s'ha perdut. Però d'un gran mal en surt un gran bé. Ara té, tenim, pis de propietat a Vilafranca. Un pis molt més petit però que, curiosament, així que hi entres et recorda l'altre pis. Molt assolellat i tot blanc, una petita però necessària obra ha unificat tres espais en un i ha recuperat l'esperit del menjador enorme, blanc i assolellat de Gran de Gràcia, però amb un aire renovat.
Ha mort el pis de la mama, visca el pis de la mama! (Per cert, en alguns foradets estratègics del pis el Llorenç i jo fa molts anys hi vam deixar notetes, espero que algú les trobi d'aquí a uns anys.)
dijous, de maig 03, 2012
Economia de llenguatge
Acabo de rebre un mail d'una gestoria amb la qual no treballo, però hi he tingut relació alguna vegada. Al cos del mail, on tens tot l'espai del món per explicar el que ofereixes, escriuen:
"Apreciado cliente,
Adjunto carta INICIO CAMPAÑA
Muchas gracias."
Entenc que en un SMS ens estalviem articles o preposicions (cosa que jo no faig), però, en un mail cal escatimar unes quantes paraules per fer una mica d'explicació? No sé, podrien dir "Adjunto carta sobre el inicio de la campaña de la declaración de renta", per exemple, i posar un punt final, de pas. I les majúscules no calen, QUE NO SÓC SORDA! Perquè les majúscules no són el títol del document adjunt, tampoc.
Per no parlar del comiat. Muchas gracias per què? Si són ells qui m'ho envien a mi… Muchas gracias per rebre i obrir el mail? I després del Muchas gracias, ni signen ni res. Au, ja t'espavilaràs.
Quan rebo els rebuts del banc m'hi estic una bona estona fins que no entenc (si és que ho aconsegueixo) quina operació m'estan comunicant. Estan plens d'abreviacions enganxadetes en un quart de línia de text, però sobra paper per tot arreu. Estalvi de tinta? No ho crec. Més aviat és voluntat d'ocultisme —no de l'esotèric, sinó de l'ocultisme professional, el que fa que els llecs no entenguem ni un borrall d'una qüestió i haguem de ser humiliats pels professionals quan, amb posat condescendent i perdonavides, ens han d'il·luminar amb la seva saviesa infinita per explicar-nos que allò que diu "imp. val. gr. f. deb." [m'ho invento] vol dir que paguis els impostos abans de tal dia o et tallaran el que et pengi— i poques ganes de posar-se en el lloc de l'altre.
"Apreciado cliente,
Adjunto carta INICIO CAMPAÑA
Muchas gracias."
Entenc que en un SMS ens estalviem articles o preposicions (cosa que jo no faig), però, en un mail cal escatimar unes quantes paraules per fer una mica d'explicació? No sé, podrien dir "Adjunto carta sobre el inicio de la campaña de la declaración de renta", per exemple, i posar un punt final, de pas. I les majúscules no calen, QUE NO SÓC SORDA! Perquè les majúscules no són el títol del document adjunt, tampoc.
Per no parlar del comiat. Muchas gracias per què? Si són ells qui m'ho envien a mi… Muchas gracias per rebre i obrir el mail? I després del Muchas gracias, ni signen ni res. Au, ja t'espavilaràs.
Quan rebo els rebuts del banc m'hi estic una bona estona fins que no entenc (si és que ho aconsegueixo) quina operació m'estan comunicant. Estan plens d'abreviacions enganxadetes en un quart de línia de text, però sobra paper per tot arreu. Estalvi de tinta? No ho crec. Més aviat és voluntat d'ocultisme —no de l'esotèric, sinó de l'ocultisme professional, el que fa que els llecs no entenguem ni un borrall d'una qüestió i haguem de ser humiliats pels professionals quan, amb posat condescendent i perdonavides, ens han d'il·luminar amb la seva saviesa infinita per explicar-nos que allò que diu "imp. val. gr. f. deb." [m'ho invento] vol dir que paguis els impostos abans de tal dia o et tallaran el que et pengi— i poques ganes de posar-se en el lloc de l'altre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)