Marró

Quan fa uns anys vaig tastar el suc només de pastanaga (no fa gaires anys, la veritat) em vaig adonar que no m'agradava gens si no anava barrejat amb alguna fruita. Li trobava un gust molt… marró. No ho sé descriure, és la primera sensació que em va venir al cap en tastar-lo i encara la recordo perfectament. És clar que a la gent no li pots anar dient que no t'agrada el suc de pastanaga perquè té un gust marró. Si ja els semblo rara, em durien directament al psiquiàtric.
Avui he anat a la inauguració d'una botiga de productes naturals i m'han ofert un te (de tres anys, que es veu que això és molt important, de qualsevol altre producte en diríem "caducat") i, en preguntar-me què m'havia semblat, l'única sensació que em venia al cap i a la boca era marró, un altre cop. Ves, jo li trobo gust marró, què hi farem. Com que no ho volia dir però no sabia què dir i estaven pendents de mi (durant uns segons m'he notat unes quantes mirades clavades esperant el veredicte, com si jo fos una experta catadora de te —que l'únic que em fa és anar a pixar tres vegades seguides deu minuts després d'haver-me'l pres—), al final he dit que li trobava un gust molt… fosc. Han entès fort i s'han posat a debatre si era fort o fluix i m'han deixat estar.
És greu, doctor? (no la sordesa dels altres, sinó la meva marronor gustativa)