Alió

Quan vaig i torno de Valls, de les pràctiques a Cossetània, passo per un poblet que es diu Alió. Està enmig del camp, envoltat d'oliveres i ametllers i té tot ell un to marronós com el de la terra que l'envolta. No marró lleig, sinó el marró de les cases antigues, de les parets originals de pedra o arrebossades sense pintar de colors estridents. S'integra totalment en el paisatge i em sembla preciós, tot i que té la desgràcia que li passi la carretera de Valls pel mig i contínuament el travessen uns camionots obscenament grans.
És d'aquells llocs que en dies com avui, de sol lluent i calent, et fan pensar que a l'estiu hi deu fer una calor que espatega les pedres i que deu fer que la gent s'amagui a casa fins al vespre.
Quan hi entro venint de Vilafranca el primer que veig és el Sindicat Agrícola, una cooperativa d'aquestes que el Penedès i altres comarques en són plenes i que acostumen a ser edificis modernistes. Aquest també ho és i que estigui a l'entrada del poble ja em dóna bon rotllo.
Amb aquests dies fantàstics de sol i el paisatge preciós que travesso (fins i tot el de l'autopista és maco), llevar-me a les 7 (per a mi és molt d'hora) i anar a treballar gratis pagant-me la benzina i els peatges es fa menys feixuc.