Aquest matí era al llit i veia que començava a clarejar el dia entre tro i tro i ruixat i ruixat. M'endormiscava. Em despertava. Parava l'orella i sentia que els gossos dormien. M'endormiscava un altre cop. Un tro em despertava. Els gossos seguien tranquils... Quan m'he despertat del tot i he mirat l'hora... dos quarts de dotze! Deu fer anys que no em llevava tan tard! I que bé que s'està al llit sentint la pluja que cau a fora.
M'he llevat en el moment just, perquè el sol ha començat a brillar i he pogut anar a passejar els gossos a les vinyes. Només han acabat una mica enfangats. Fins a les celles. Com a mínim encara els podia distingir pel color.
I després, a dinar a ca la tietasegona-àvia (vaja, la cosina de la meva àvia). M'ha servit per comprovar que, efectivament, els seus rostits són la causa que els diumenges a la tarda tingui l'estómac del revés. A partir d'ara, s'han acabat els dinars a casa la tietasegona-àvia. O m'hi enduré un tupper. Dono gràcies a l'inventor de la cocacola per salvar-me d'aquests tràngols estomacals. Lloat sia.
I demà encetarem una bonica setmana de-putu-cul. Que vagi de gust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada