Dedicatòria

Jordi:
Aquest estiu ens les vam tenir molt, per email, però després el cara a cara va ser més suau. Eren discussions inútils, que només servien per desfogar-nos, i ja en aquell moment em divertia més que no m'emprenyava.
Ara, no saps la ràbia que feies, quan discuties o et queixaves (que no sopem? quan ve, el meu entrepà? que no és l'hora, encara?) sempre amb el somriure als llavis. Cagondena!
No sé com et podies entaforar en aquell seat Arosa minúscul, tu que eres tan alt i cepat. I mira que ens vas complicar la vida, a l'última gravació que vam fer junts. "Algú li pot baixar el cotxe al Jordi perquè no hagi de tornar aquí dalt en acabar?" (estàvem al mirador de Collserola i ens n'anàvem amb el càmera car cap al fòrum, i és clar, et feia mandra tornar... però no vas tenir més remei). Ara que també em vas fer gruar els tiquets dels taxis! No deixaves escapar una oportunitat per queixar-te! Pitjor que jo i tot.
Arribaves al set amb xancletes, un perill en un rodatge, però treies les bambes velles de la bossa i ja estaves vestit per a gravar.
Sempre feies bona cara, tan morè ("de treballar", deies, però la vida al vaixell hi devia fer part de la feina).
No sé què carai et deu haver passat però molta gent et trobarà a faltar. I jo sempre recordaré que de petita vaig jugar al Tragabolas a casa teva.

P. D.: Espero que darrere teu no en vinguin més, que a aquest pas això ja semblarà un obituari.