Perdre's

Avui no he anat al funeral que havia d'anar per diversos motius, i un d'ells era perquè sabia que em perdria. És com un sisè sentit. Sé que em perdré, i em perdo. No hi ha més opció.
En això compleixo amb el tòpic que diu que les dones no sabem llegir mapes. Bé, jo els sé llegir, però no sé orientar-m'hi. No sé si el miro del dret o del revés, si he d'anar a la dreta o a l'esquerra. Per molt ben explicat que estigui, si hi ha una petita escletxa per al dubte, jo dubto i tiro per on no he de tirar.
I mira que quan feia rodatges havia de fer mapes de les localitzacions, i sempre patia perquè pensava que tothom es perdria sense remei. Per sort no passava, que vol dir que els mapes els devia fer bé, i el tema de perdre'm és del tot meu.
Ahir vaig entrar al web del tanatori de Collserola i amb el primer cop d'ull ja vaig veure que em tocava perdre'm. Només amb el dibuixet de la rotonda de la plaça Karl Marx ja ho vaig saber. I deu ser genètic, perquè ma mare hi ha anat i després de 3 voltes a la plaça ho ha deixat córrer i ha trucat indignada al tanatori per dir que les instruccions que li van donar per telèfon (perquè ella també s'ho curra) no servien de res.
Quan he d'anar a un lloc que sé que trigaré a trobar (és a dir, que tiraré per cada sortida de la rotonda fins que trobi la bona) ja calculo el temps extra amb què he de sortir de casa, però igualment m'emprenyo com una mona i culpo al món sencer de fer malament les instruccions. És clar que com que sóc previsora, si he d'anar a un lloc important i tinc temps, uns dies abans faig la prova, per no cagar-la el dia en qüestió. És el que vaig fer abans d'entrar a treballar a Buenafuente, que vaig provar el camí per no patir el primer dia, i el que vam fer amb ma mare per trobar el camí del casament de mon germà (i ens vam equivocar a la primera).
Recursos de "perdedora", digues-li.