Obama, oh mama!

Molt bé, va, ja sabem que l'Obama serà el nou president del món; bueno, vale, d'acuerdo.
Em sembla que aprofitant que és negre (mig negre) han deixat anar un reguitzell de tòpics que déu n'hi dó: que si ve d'una raça oprimida i té la visió dels que han patit per arribar a dalt, que si gràcies a aquesta visió canviarà de soca rel la manera de fer del seu país, que si per fi tindran seguretat social gratuïta i atur; que si s'imposarà una visió moderna de la vida (la Creació versus Darwin, debat surrealista però viu).
Ja m'agradaria que fos veritat, tot això, i el paio m'agrada, però em fa l'efecte que no canviarà tant, tot plegat. No oblidem que els polítics nord-americans segueixen patint una urticària quan senten a parlar d'esquerres, o sigui que segurament les paraules del sr. Obama se n'aniran amb el vent. I el pitjor és que tot Europa es desfà en tants elogis que es comporta d'una manera gairebé servil, i després s'ho hauran d'empassar tot amb patates.
La qüestió és omplir hores de telenotícies, i el que ens queda, que almenys aquí a casa anem per feina, però allà, fins al febrer, en Bush segueix tenint la paella pel mànec.
Ves per on m'ha sortit un comentari polític, jo que no hi entenc ni papa i tampoc m'agrada. Deu ser la immersió a què ens han sotmès la tele, i la ràdio i internet, que miri on miri veig l'Obama, la dona, les dues filles i el vestit aquest fosforito que duia la dona del Biden (contracció de Bin Laden?) a la tele, que semblava que fos ella l'estrella de la nit (matinada? dia? aquests vampirs!)