Un cap de setmana senzill

Aquest està sent el meu cap de setmana tipus dels últims mesos, però ja m'està bé:
ma mare recull la meva àvia a Barcelona i la porta a casa la seva cosina (la padrina de ma mare) a Vilafranca, i ella (ma mare) es queda amb mi a casa.
El dissabte fem mercat i relax, i el diumenge ens n'anem amb les iaies (la meva àvia, la padrina (totes dues de 88 anys), i la cuidadora de la padrina (una senyora de 60 que està pitjor que la padrina i que té atacs epilèptics) a la masia que abans era dels padrins i ara és d'un nebot seu, el Manel, i la seva família.
A la masia hi ha piscina, així que cadascú du les seves gales aquàtiques (és un veritable mostrari de banyadors antics i moderns i de pells apergaminades) i ens banyem tot el matí fins a l'hora de dinar.
A la tarda toca, plogui, nevi o caigui pedra, LA PARTIDA DE CARTES. Juguem a la canasta, un joc molt estratègic en el que la padrina és la reina (hi juga des de fa 30 o 40 o més anys) i en el que tots tenim la sospita que s'inventa les regles a la seva mida. Ella fa i desfà, i quan tu fas el mateix et renya i et diu que això no es pot fer...
Però ens ho passem bé. Arran de la piscina, unes (sempre som dones) juguem a cartes, altres (majoritàriament, els homes, mireu la foto) es claven una migdiada de tres horetes acompanyades de roncs eixordadors en hamaques que amb prou feines n'aguanten el pes, la Leia olora i corre sense parar i així se'ns fan les nou del vespre, hora en què cadascú recull els tàpers del seu dinar (cada tros de família porta el seu menjar) i se'n va cap a casa seva a preparar-se per al dilluns.