Pobreta Masia

He anat a buscar llenya a "la masia". Alguns n'heu sentit a parlar. És una antiga masia a Sant Miquel d'Olèrdola (a 4km de Vilafranca) que va comprar el padrí de la meva mare (marit de la cosina de la meva àvia) als anys 50 o 60. Llavors era una petita masia de debò, amb porqueres, galliner, un terreny pedregós però molt extens i una bassa per abeurar els animals. La van convertir en restaurant de carn a la brasa, i el negoci anava molt bé perquè estava al peu de la carretera Vilafranca-Vilanova-Sitges.
La família hi anava (ells no tenien fills, però sí nebots i la meva mare, fillola) i els nens es banyaven a la bassa. Amb el temps es van acondicionar les habitacions de del pis de dalt com a hostal, se'n van fer de noves en un edifici annexe que van afegir i es va construir una "discoteca" al davant de la casa antiga per als clients. Tot plegat, un "pastiche", però en aquella època, la conservació del patrimoni era l'últim que es mirava.
A la foto, l'edifici de la dreta és la masia antiga, al davant, en primer terme, la discoteca, i al fons, el xalet del que parlo a sota.
Anys més tard, quan ja es feien grans i la feina els pesava, van rellogar el negoci a d'altra gent perquè l'explotessin i ells es van construir una mena de xalet més amunt per quedar-se sense haver d'ocupar l'hostal. Tant ells com la família hi seguien anant i la bassa es va acondicionar com a piscina, amb dret d'ús també per als clients de l'hostal. La cosa anava molt bé. Més tard, la carretera de Vilanova es construir nova més avall, i va començar el declivi de "La Masia" (el restaurant i hostal es deia així).
Molts més anys després, havent passat diversos llogaters del negoci i havent deixat cadascú les xapusses al seu gust tapant les anteriors, els padrins van recuperar la casa i entre tots la vam acondicionar per tenir cada cosí (cadascú amb família) una habitació. Era una mica precari (les instal.lacions petaven totes) però suficient. Ells seguien tenint el xalet, la discoteca era un quarto de mals endreços, i la piscina era l'element aglutinador de tots plegats. Els diumenges ens hi ajuntàvem 15 o 20; cadascú duia el seu menjar (perquè mai no sabiem quants seriem) i de tant en tant fèiem una calçotada o un arròs. Als estius cada família s'hi quedava els dies que volia, coincidint o no amb els altres. El bany abans d'esmorzar era el millor del món.
Fins que els padrins, que tenien calés llargs, van fer testament i van adjudicar la masia al seu nebot petit, per consideracions que no vénen al cas. Perquè s'estalviés de pagar els drets d'herència, van simular una venda en vida, i el Manel es va quedar el gran patrimoni sense despeses. El Manel, la dona i les seves filles són la part de família que menys tirada havien tingut sempre per la Masia, els que no es banyaven, els que semblava que hi anessin per obligació. I ara es limiten a mantenir-la sota mínims, que no caigui i prou; van reomplir la piscina i, amb ajuda econòmica de la padrina, van posar-hi una piscina prefabricada, 3 vegades més petita que l'antiga, tan autèntica, excavada a la pedra (a la foto, la piscina actual, coberta, i enreixada des de fa poc per una normativa legal).
Tots tenim clar que s'esperen a que es mori la padrina (el padrí ja es va morir fa 5 anys) per vendre-s'ho. Jo hi aniria a viure de bon grat, però necessita tantes obres... A part de que no puc pagar el preu de la casa més el terreny, és clar.
Fa molt que no hi anem, perquè des que el Manel n'és propietari (fa 6 anys), son germà no li parla, i nosaltres, els de Barcelona, ens hi trobem al mig. Però hi anem a buscar llenya, perquè es pot accedir al terreny sense problemes. Així que porto tres dies recollint llenya per a la calçotada de dissabte, i lamentant-me per la sort de la masia, amb records tan lligats a l'estiu; la família vilafranquina; les partides de cartes; les banyades multitudinàries a la piscina, amb el nostre gos, l'Indi, inclòs, que s'hi tirava tot sol quan tenia calor o ens veia a dins. L'Indi el vam trobar allà, a la masia, i hi està enterrat.
Aquí a sota, una foto d'avui de com està el camp. La vinya, encara hibernant, xuclant poc a poc de la terra tot el que li cal per resorgir i començar a brotar i fer que el paisatge passi de marró a verd en un parell de mesos. M'agrada tant! M'omple, em dóna pau, em dóna energia i em carrega les piles. No sé, potser és una qüestió telúrica (les energies i els camps magnètics de la terra), però em fa un efecte real en la ment.