Dies tontos

Des d'ahir que tinc un d'aquests dies de pensar què carai estic fent. L'atur se m'acaba a l'agost, que queda temps, sí, però no puc evitar pensar que encara no sé què vull fer i aviat m'hauria de començar a buscar la vida. I no sé com! No vull treballar a jornada completa, això ho tinc clar, i crec que aquí a Vilafranca serà fàcil trobar una feineta que pugui compaginar amb el que faig de cosir, però no tinc esma de posar-me a buscar, a més que encara no em cal.
De fet, només de pensar en treballar em poso malalta! Tinc la sensació d'anar avançant cap al buit, i em fa por. D'altra banda, miro gent al meu voltant que viuen al dia, sense gaire diners ni feina fixa però tampoc preocupacions, i penso que ja trobaré la manera.
Ai, per què és tot tan difícil, o ens ho fem tan difícil? Buenu, ja em passarà. Deu ser el temps.
D'altra banda, ara mateix em pugen uns efluvis pestilents de sota la cadira. Hi ha la Ginger (ex Gilda, li he canviat el nom). Dorm i es tira uns pets que tomben d'esquena. Aquesta nit somiava que mamava, suposo, perquè feia el gest amb la boca com si xuclés. Aprèn molt ràpid i quan encara no fa una setmana que la tinc, ja camina bastant al meu costat amb la corretja, sense estirar gaire, i seu quan li dic. És increible com una bestiola tan joveneta és tan maleable. Ja sap què no pot mossegar i de vegades la temptació és més forta i va cap alguna cosa que sap que no pot, però quan és al davant tomba el cap de cop, com si vencés la seva mala intenció. Està acostumant-se a quedar-se sola sense plorar, perquè li deixo la ràdio encesa. No m'estranyaria que qualsevol dia en arribar em fes un resum del programa que ha sentit!