Hi havia una vegada una colònia de papallones que vivien dins un estómac femení. S'hi havien instal·lat a mig desembre i no semblava que tinguessin plans d'anar-se'n en breu. Tenien vida pròpia i es movien a ritme de rumba catalana, com a mínim, així que sonava l'avís de missatges del mòbil un cop al dia amb aquell nom concret. I quan aquell nom es transfigurava en ell en carn i ossos les papallones es revolucionaven, anul·laven algunes capacitats essencials (com ara menjar, dormir i parlar amb un mínim de coherència) i exaltaven els sentits.
La vida hiperactiva de les papallones contrastava amb les del seu continent, que no tenia ganes de treballar ni d'estudiar ni de fer res que no fos esperar la seva ració de comunicació diària.
Encara no se sap si van acabar menjant anissos, però el procés de coneixement mutu a foc lent estava esdevenint el millor mètode no científic de mantenir i ampliar una colònia de papallones.
1 comentari:
Doncs, no les cacis, aquestes papallones. Deixa-les fer!...
Publica un comentari a l'entrada