Avui he dinat amb la iaia.
Ella: Diu la mare que marxes a Avinyó. A França?
Jo: No, a un Avinyó a prop de Manresa. Me'n vaig de cap de setmana amb unes amigues.
Ella: I què aneu a fer-hi? (amb cara de pensar "ja em diràs tu per què han d'anar-se'n enlloc")
Jo: Doncs a caminar pel camp, a passar el cap de setmana, a descansar…
Ella: … (amb més cara de fàstic)
Jo (per donar-li conversa, que si no després va dient pel món que no li explico coses): Ens estarem en un alberg.
Ella: I això què és? Un refugi?
Jo: No, és com una pensió però més barat i que t'has de cuinar tu.
Ella: I ja us agrada, això? (amb cara de fàstic extrem)
Jo: Sí, és clar. (en realitat li vull dir: No, de fet hem pensat que quan arribem ens flagel·larem amb branques d'esbarzer i ens fregarem tot el cos nu amb fulles d'ortiga, perquè si no no ens ho passaríem prou malament).
Pura lògica de la iaia: "Si els del meu voltant sembla que s'ho passen bé, els aixafo la guitarra tant com puc, i sense perdre mai la cara de prunes agres. Jo no m'ho passo bé perquè no vull, però tampoc vull que ells s'ho passin bé."
I després es queixa que l'anem a veure poc… Si sortim amb una úlcera cada vegada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada