Qui diu que l'autopista és avorrida? Bé, ho dic jo, sí, però ahir em va passar una cosa que em va fer riure: la barrera del peatge va caure tota sola, com desmaiada, just quan anava a passar jo. I per "caure" no vull dir que va abaixar-se, no: es va deixar anar del suport i va caure estesa al mig del carril del peatge, com si decidís que ja en tenia prou d'una vida tan monòtona i rutinària i se suïcidés.
Jo no vaig saber què fer, i com que el teletac ja s'havia activat i el semàfor s'havia posat verd em va entrar el pànic aquell de "he de passar ara o la barrera baixarà!", cosa que, amb la barrera a terra, era difícil, però tot i així vaig passar-li pel damunt, vaig aturar-me just després, vaig tocar el clàxon i vaig sentir una veu d'home dir "Oeiaaoaa", o alguna cosa així, i aquest mateix home va aparèixer del no res (o potser de dins la maquineta de la barrera, cosa que confirmaria la meva teoria que la barrera no s'alça sola, sinó que hi ha un home amagat que ho fa), va recollir la barrera de terra i se la va endur, com si res, com si fos la cosa més normal del món.
I ja està. La gran anècdota. Pues eso.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada