Havia perdut les tisores de cosir. Dic "havia" perquè en el moment que vaig pensar d'escriure això, el meu estimat Sr. Murphy em va voler aixafar la guitarra fent aparèixer les tisores. De fet, estaven en un lloc diferent del seu habitual, però del tot lògic. És el que m'acostuma a passar. Com a molt, se'm despista una cosa uns quants dies i la trobo quan no la busco. Per no perdre, no perdo ni mitjons. Mai no se m'han desaparellat uns mitjons, i la veritat és que no entenc com pot passar. La meva vida és així d'ordenada. Per tant, no puc parlar del famós univers paral·lel format per mitjons solitaris que fan trobades d'speeddating per mirar de trobar el substitut de la seva mitja taronja, que s'ha quedat, també solitària i arraconada, al nostre univers.
Fa un any vaig perdre una clau, però aquesta no ha anat a parar a cap univers paral·lel, sinó que està coberta de terra en alguna vinya de Moja. En canvi, les claus de la Vespa que tenia sí que van desaparèixer per art de màgia. Encara no m'explico com va passar ni on van anar a parar, però és segur que deuen ser a l'univers paral·lel de claus buscant sense esperança un pany on càpiguen, condemnades a viure eternament en la inutilitat, el càstig més terrible per a qualsevol estri creat per acomplir una funció.
2 comentaris:
pues qué suerte...!
yo ya empiezo a emparejar mis calcetines de forma creativa porque, como fiel reflejo de su dueña, se me van quedando solteritos..
dentro de nada me empezará a nacer la primera remesa de calcetines mestizos (esto se lo dejo a La Lavadora, oh, que todo lo iguala -...lo iguala a color sepia, claro-)
me siento tan identificada con las llaves de tu vespa...!!
uries!
La Deessa Rentadora! En subestimem el poder. Almenys, jo, que em vano de no fer mai cap desgràcia però no dic que com que rento sense suavitzant la roba em surt més "tiesa" que un bacallà. I ara que hi penso no fa gaire em va "igualar" tota la roba amb un bonic to rosat.
Publica un comentari a l'entrada