Aventuretes diumengeres

Avui, com molts diumenges, ma mare i l'àvia venien a Vilafranca per anar a dinar a ca la padrina (de ma mare), i jo m'hi afegia una mica "perquè toca" (i això que els rostits de la tieta sempre em senten malament) i perquè no trobava cap excusa per no anar-hi. Però a mig matí, la Leia me n'ha regalat una de perfecta: "veterinari d'urgències". És clar que m'ha sortit cara, l'excusa: 135€ i una queixalada en un dit.
I l'excusa de l'excusa es diu, com no, "espiga dins l'orella". Ja ens va passar l'any passat, sí, però la dona, com l'home, ensopega unes quantes vegades en la mateixa espiga, o en una de similar, i tot i les meves precaucions de dur-los en cotxe fins a unes vinyes sense camps de cereals a la vora, al cap d'una estona la Leia ja ha vingut sacsejant el cap (i escampant baves a velocitat supersònica a deu metres al voltant seu, és a dir, a mi).
He trucat al telèfon que tinc d'urgències del veterinari. "Estic de baixa, truca a aquest altre número". "Urgències domiciliàries, digui?" (aquí he dubtat si trucava a un veterinari o a un metge) "T'explico com va: el veterinari cobra 85€ en metàl·lic per visita i 50€ més si l'ha de sedar". Em miro la Leia. Corre amunt i avall de casa, sacsejant el cap (i espolsant baves) i arrossegant-se amb l'orella fotuda contra el terra. "Sí, sí, que vingui". Quin remei.
El veterinari ve, no porta l'aparell de mirar dins l'orella ("Només en tenim un i està a la clínica"), duu una llanterna de led petita en un clauer amb tot de claus, que jo li aguanto enfocant cap dins l'orella, i amb unes pinces-tisora d'aquestes de metge li furga a dins. Evidentment, la Leia s'ho ha deixat fer una vegada i prou. Hem acabat el veterinari mossegat (sense ferida, però), jo amoïnada (perquè em pensava que no podria treure-li) i la Leia amagada sota una taula. Al final, anestèsia al canto (mitja, perquè la Leia ha saltat i el líquid no ha acabat d'entrar), queixalada a mi quan l'he volgut moure per posar-la sobre la taula (no estava del tot adormida i s'ha espantat) i, finalment, l'espiga a fora.
I de regal afegit, el veterinari m'ha dit que li ha notat un buf al cor i que l'hauria de dur perquè li facin més proves (anàlisi de sang, radiografia i electrocardiograma!! És curiós, sento pronunciar aquestes paraules en boca d'un veterinari i la visió se m'enterboleix i només veig símbols de dòlar, dels que hauré de desembutxacar).
L'Armandu s'ho ha mirat tot a distància i ha deixat que la Leia dormís després tota l'anestèsia (un parell d'hores ben bones) sense ni acostar-s'hi. Com si notés que no l'havia d'emprenyar.
Cagundena, els animalets.