Supermirafiori

Mira, estava escrivint al bloc d'un amic i m'han vingut ganes d'explicar-ho més detalladament.
Quan era petita passava alguns dies de vacances a Vilafranca, a casa d'uns cosins. Eren (són) dos nens una mica més grans que jo i em duien amb la seva colla a jugar al carrer, al pati de casa... Ens passàvem el dia a l'aire lliure. Vivien -els pares encara hi viuen ara- en un conjunt de carrers peatonals i jugàvem a caniques amb els amics i els veïns, i recordo molt el terra de ciment amb esquerdes que el partien d'un costat a l'altre.
[Sa mare, la tieta Pilar, aprofitava quan em tenia per buidar-me un litre de colònia als cabells i pentinar-me i repentinar-me davant del mirall del lavabo, d'aquells que són la porta d'un armariet. Me'n recordo com si fos ara.]
Molts dies ens n'anàvem a jugar a futbol a un descampat que estava a uns quants carrers i pel camí miràvem els cotxes aparcats, i el millor que et podia passar era trobar-te un Seat Supermirafiori. Era el cotxe del moment. Suposo que el devien anunciar a la tele, perquè si no no sé d'on ens venia, i sempre que algú en veia un exclamava "Miiiiraaa, un Supermirafioriii!" i tots corrent cap allà per admirar les lletres amb relleu a la porta del maleter que deien Supermirafiori. Potser ens agradava pel nom tan rimbombant, no ho sé, perquè veient el cotxe ara no s'entén gaire aquesta obsessió...