Agüita amarilla

Ves per on que arresulta que diu que em passa que tinc un principi d'infecció d'orina. Un principi tan principi que al paperet reactiu només s'ha marcat la ratlla de "tot just treu el nas però no acaba de ser infecció".
Que dius, una infecció d'orina? Doncs pixo i va fora, no?
No seria més correcte dir una infecció de la bufeta, o de les vies urinàries baixes (que és el que diu al prospecte del medicament)?
Entres a la consulta, surts al cap de dos minuts amb un pot buit a la mà, passes per davant de la gent de la sala d'espera, entres al lavabo i en surts uns minuts després amb, sospitosament, el potet embolicat amb paper de vàter -bonica imatge-*. Tornes a passar per davant dels saladesperants, que dins seu s'atorguen medalles virtuals per haver encertat allò que anaves a fer al lavabo. Entres a la consulta, la doctora obre el potet, es posa guants -ni que fos pipí radioactiu!-, posa una tireta de paper reactiu al teu -teu, de ningú més- pipí, diu que tens aquesta mínima infecció, i el fruit de les teves vies urinàries baixes és abocat a l'infinit desolador per un conducte tan terrenal, fred i desencisador com un desguàs d'aigüera.
Era el meu pipí i ningú no m'ha preguntat què en volia fer, si enterrar-lo o incinerar-lo!

*Actualització: segur que tots els homes us pregunteu com podem fer pipí les dones en un pot de 2 centímetres de diàmetre. Oi que us ho pregunteu? Oi? És clar, vosaltres ho teniu molt fàcil. Doncs nosaltres ens hem d'asseure al vàter (o aguantar-nos mig assegudes), passar la mà que aguanta el potet per entre les cames i calcular a quina altura hem de posar el pot i per on caurà el pipí. I sempre sempre el primer rajolí va directe a la mà. Sé que he desfet un dels enigmes de la humanitat. De res.