divendres, d’abril 03, 2009

La iaia

La meva àvia materna fa anys que quan vèiem les notícies i jo deia "aquest/a el/la conec" (perquè de sobte, tots els periodistes dels informatius de TV3 eren excompanys de facultat meus) em preguntava si a mi no m'agradaria fer allò, i jo li deia que no.
Em sembla que s'ha quedat amb aquesta espineta clavada, la de no poder dir amb orgull a les amigues i a la resta de la família que em veu cada dia per la tele. M'imagino les iaies del Medir Plandolit (amb aquest nom deu ser gracienc), el corresponsal al Marroc, o de la que està a Londres, que no sé com es diu. Deuen estar ben cofoies dels néts que tenen i deuen trucar la parentel·la quan els veuen a la tele, que és gairebé cada dia. Al forn deuen comentar amb la dependenta que "la nena ahir estava amb tots els presidents més importants del món, eh? I la vau veure, com parla de bé?".
La meva iaia, com que és una persona que sempre malpensa, diu que tots aquests deu ser que tenen bons padrins (és a dir, que tenen "enchufe"), i que si jo no me'n podria buscar un. No pot entendre que aquesta feina no m'agrada, a mi.
Estic segura que cada nit quan se'n va al llit pensa "I per què m'han hagut de tocar aquests néts tan raros, a mi? Una que feia una feina que no vaig saber mai què era [producció de cine] i ara no fa res [es pensa que visc dalt d'una muntanya i no tinc contacte amb humans, l'altre dia li va dir a ma mare que pateix molt per mi...], i l'altre que tot el dia fa soroll [toca la bateria]."
Pobres iaies vuitantanyeres, que no comprenen la modernitat!

1 comentari:

Anònim ha dit...

He de dir-te que si haguera tingut "enchufe" com dius tu no se'n haguera baixat al Marroc en un cotxe de merda de segona ma, ni hagueren furtat a la seva casa fa un parell d'anys...cadascú té en la seva vida el que es treballa, comença que mai és tard.