Veuetes

La meva veueta aquest dia no em deia res, així que mentre anava pel carrer vaig provar d'escoltar les veuetes dels altres, tal com se'ls reflectien a les cares quan se m'aproximaven i ens creuàvem, éssers anònims i desconeguts, cadascun amb les seves cabòries.
La veueta de la senyora de la bossa de pa es preguntava si havia de fer estofat per dinar o patata i mongeta tendra. Quan ja ens havíem creuat i se m'allunyava va decidir de fer estofat, que segur que vénen els néts a dinar i la verdura ja els la posa sa mare per sopar.
La veueta del verdulaire que em cobrava l'enciam a preu d'or era molt lluny: "Si avui ho vengués tot, per demà podria comprar la meitat més de gènere i, si també es vengués, demà passat en faria el doble. Així, d'aquí a l'estiu hauré fet prou calaix i ens en podrem anar per fi amb la dona al Carib, a passar quinze dies a sota d'un cocoter sense fer res".
La veueta del nen que sortia del forn amb un croissant a la mà li deia que comencés a menjar-se'l per la banya esquerra, continués pel cos i es guardés l'altra banya, torradeta i cruixent, per al final, per gaudir de l'últim mos de la pasta com si fos la menja més exquisida del món.
La veueta dels coloms que picotejaven les molles del croissant (de la primera banya) només deien "sigues més ràpid que els altres o no et deixaran res, aquesta colla de rates del cel!".
La veueta del gos que bordava al lluny, incansable, en un anar fent diari, li deia que ho fes per treure's una mica de sobre l'avorriment i la soledat, i així es distreia cridant als ocells que veia volar, a la gent que veia passar sota el balcó, i fins i tot a les fulles dels arbres que es movien amb el vent.
I la meva veueta al final va parlar, i va dir que bonica que és la vida diària, normal i corrent, cadascú amb problemes i alegries tan grans i importants per a ells mateixos, tan banals i innocus als ulls dels altres.