Els insults que més m'agraden (de dir, no de sentir-me'ls dir) són capullo integral (és que l'"integral" li dóna més solemnitat) i subnormal*/subnormalot.
*Nota sobre subnormal: quan era petita, els nens amb la síndrome de Down eren subnormals a seques, i no hi havia alternativa de denominació. Un dia indeterminat va arribar la correcció política i tots ens vam convertir en aprenents de metge i vam saber que hi havia una cosa que es deia síndrome i una de més concreta que era la síndrome de Down, i així va ser com la paraula subnormal i derivats va quedar gloriosament alliberada per a l'insult dirigit a imbècils (també integrals) sense síndrome de Down però amb força dubtes de posseir cervell.
Anar amb cotxe i que un individu se t'enganxi al darrere es converteix en una experiència religiosa quan et ve la paraula a la boca, la mastegues i la deixes anar mentre en notes totes les lletres, perquè com que no et sentirà tampoc no cal cridar: ets un capullo/capullot integral (ho dic sense exclamació, com si qualifiqués el paio, en veu baixa) o bé, aquest sí que es pot cridar: subnormaaaaaaal! Subnormal a més admet el diminutiu gairebé carinyós, "com que és subnormalet, pobret, no sap què fa".
No us penseu que he tingut un altercat. Són pensaments que em vénen tot passejant els gossos i que tinc massa temps de desenvolupar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada