El Poli

De tant en tant penso en el Poli, un cap d'elèctrics de cinema amb qui vaig treballar molt i que es va morir a principis d'aquest estiu, amb quaranta i pocs anys, dona i dues nenes petites, d'un càncer de pulmó fulminant.
El Poli era un paio alt i quadrat. Treballava molt perquè era bo i molts directors de fotografia el demanaven. El seu equip eren (són) una colla entranyable i ell era, sobretot, bona persona.
Amb el Poli vam coincidir a moltes feines, i entre elles, a la meva primera pel·li, El zoo d'en Pitus, i l'última, Animals ferits, en la que feia de cap de producció per primer cop, i ell va ser el primer que em va fer una abraçada en acabar-se el rodatge.
A la primera pel·li, ell i el seu equip em van intentar fer la novatada de rigor, però jo, que ni me n'havia adonat, li vaig passar al meritori, i el pobre Guille va anar a no sé quantes benzineres perquè li omplissin un pot d'aire comprimit (que no es pot reomplir).
El Poli tenia un Nissan Patrol 4x4 llarg que l'identificava de lluny. Era dels pocs que no es posen pesats per tenir un lloc d'aparcament al rodatge. Si quan arribava podia aparcar, bé; si no, es buscava la vida. A Barcelona, l'ajuntament no deixa aparcar cotxes particulars de la gent de rodatge en la zona que tens reservada, però n'hi ha que pensen que el seu cotxe és més important que el camió de càmera.
El Poli carregava tot els seus elèctrics a L'Hospitalet, d'on eren la majoria, i arribaven tots junts. Gràcies al Patrol (i a ell) vam poder treure del fang una vegada la furgoneta de càtering, que s'havia quedat encallada. A l'última pel·li jo vaig conduir-lo, perquè ell havia pujat al càmera car i em va demanar si li podia acostar el cotxe, per no haver de tornar a travessar Barcelona després de plegar. Se'm va fer estrany, perquè entrar en un cotxe que no és teu sense el propietari al davant és com violar un espai protegit.
El Poli treballava tant com els seus ajudants; carregava aquells aparells de ferro que només de veure'ls ja pesen, pujava a escales que feien patir, amb aquell paio tan gran a dalt...
Gràcies a ell vaig saber justificar per què jo prefereixo l'aigua natural i no la freda: "El agua fría no quita la sed", em va dir una vegada, i tenia raó. Per a l'equip d'elèctrics sempre guardàvem una caixa d'ampolletes d'aigua que no posàvem a la nevera, quan la resta de l'equip es queixaven si no estaven prou glaçades. També em va fer descobrir els Edding 10, uns retoladors permanents de punta gruixuda però molt curtets, de 7 o 8 centímetres, perquè així "se'ls podia guardar a la butxaca i no li molestaven". Els feia servir per a marcar les gelatines (una mena de làmines de cel·lofana de tons concrets que donen un toc càlid o fred a la llum). I la feinada que teníem per a trobar-los, perquè no eren gens habituals. Els que treballàvem amb ell ja ens havíem convertit en experts i sabíem les papereries on els tenien (jo no, perquè no em tocava anar a fer les compres, però els meritoris se les saben de memòria). En tinc un per casa que era seu, que vaig trobar un dia recollint després d'un rodatge.
Encara el recordo amb els pantalons aquells desmuntables, que quan els duia curts (a l'estiu, sempre) li quedaven força més amunt del genoll i li donaven un aspecte de nen dels escoltes, però de gairebé dos metres.