La caldera

Avui, així que he aixecat el cap del coixí, m'ha sortit sang del nas. De petita només me'n va sortir una vegada, i la recordo perfectament perquè estava a la cuina de casa menjant maduixes, i ma mare es va pensar que m'havia embrutat amb el suc. Des de llavors no me n'havia sortit mai més fins fa un mes, que sembla que s'ha obert la veda i de tant en tant me'n surt. Suposo que és el fred tan sec de Vilafranca i la calefacció.
Superat això (tampoc no n'hi ha hagut per tant, no m'ha calgut posar-me un tap de cotó al nas, com els nens del cole), m'he fet el suc de pastanaga i poma de cada dia i me n'he anat cap a la dutxa. I vinga a rajar aigua freda, glaçada. Ni la mínima pista de que s'estigués escalfant.
Apa, torna't a posar el pijama (la imatge d'algú despullat mirant-se l'aigua com raja i allargant la mà per tocar-la i segueix esperant és humiliant) i surt al pati, amb un fred que pela, i vés a veure què li passa al cony de caldera. Sort que "l'home de la caldera" em va ensenyar a identificar quan li falta aigua i com s'omple, perquè el llibre d'instruccions es queda tan ample dient "llenar el circuito de agua" però no diu com. Me n'he sortit, per sort, perquè tot i que l'última esbandida sempre me la faig amb aigua freda, sóc jo la que ho decideixo, no la caldera.
Amb tot això, anava a dir que m'he llevat amb el peu esquerre, però hi he pensat i resulta que m'hi llevo sempre, perquè tal com tinc el llit és el primer peu que poso a terra. Fa un any que ho faig i m'està anant tot prou bé. Aviam si la superstició està equivocada...