Avui ha vingut un lampista a instal.lar la rentadora que era del gènero antipàtic i no he gosat demanar-li que m'ajudés a portar una taula al pis de dalt i baixar-ne una altra (el mobiliari, com diu la mateixa paraula, hauria de ser mòbil, no?).
Això de viure sola fa que t'aferris a qualsevol ésser humà que bonament es deixi caure per aquí perquè t'ajudi en la cosa més banal. O això, o ho faig tota sola, amb el risc físic que comporta que jo sola carregui escales amunt una taula que no puc abarcar de punta a punta (i ja ho he provat...).
Tota aquesta reflexió, que fa uns mesos hagués sigut motiu de caiguda emocional, aquesta vegada és simplement una constatació de què mal parits que són alguns mobles que no estan pensats per ser moguts per una sola persona.
Ala (ara, a esperar que el cap de setmana vingui ma mare per moure la taula).
1 comentari:
estoy completamente de acuerdo. Estar solita tiene muuuchas ventajas... entre las cuales no se encuentra la de la facilidad para mover cosas pesadas. Mira, me has recordado un capítulo escabroso que de haber estado convenientemente acompañada, no se hubiese dado (voy a postear...!).
Pero ahora ya eres la orgullosa propietaria de una lavadora. Y eso no tiene precio, amiga!
Publica un comentari a l'entrada