Fugir o canviar?

És molt prima la línia que separa aquests dos conceptes, parlava l'altre dia amb algú.
Fugir: posar terra pel mig entre el que no t'agrada i allà on vas, quan més lluny millor, deixant-ho tot amb pressa i malament, sense mirar enrere.
Canviar: deixar el que tens i no et convenç per intentar trobar allò que t'agrada. Ho fas amb convenciment i pots mirar enrere alegrant-te del que fas.
Voldria pensar que no estic fugint. Estic força convençuda de que estic fent un canvi, sent perfectament conscient de que puc no trobar el que busco i que pot ser que hagi de tornar a allò que he deixat.
Em llenço a la piscina, em tiro sense paracaigudes, em "lio" la manta al cap, ho faig amb por de deixar moltes coses segures (un sou, uns contactes socials, una ciutat que conec...), però també amb ganes de trobar coses noves, persones noves, reptes nous, que són totalment diferents dels que he anat trobant durant la vida. Pel simple fet de deixar una feina que es fa tota amb un telèfon i buscar la manera de viure amb les meves mans, ja estic fent el canvi.
Sona molt utòpic, però crec que hi ha una manera de veure tocant més de peus a terra, més en contacte amb la natura i amb les persones, amb més humilitat, menys necessitats materials i per conseqüència, menys necessitats econòmiques, i per tant podent fer una feina que em reporti menys diners però m'ompli. M'angoixa veure en què s'està convertint aquesta societat, la roda en la que estem i com és de difícil ser diferent. I sembla que l'alternativa sigui ser okupa i anar amb les mitges estripades i un gos a la plaça del Sol. I no crec que no hi hagi una tercera via.
M'estic repetint molt aquests dies però enteneu que jo mateixa m'he d'anar convencent dia a dia, gairebé minut a minut, que la decisió que he pres és la correcta. Gairebé tothom em dóna suport en aquesta etapa nova, però hi ha gent que, amb tota la bona intenció del món, m'han fet replantejar si no em precipito, si no m'equivoco fatalment. Però aconsegueixo sempre donar la volta a aquests arguments, sé que almenys ho he de provar, ara que puc. No vull arribar als 50 anys lamentant-me de no haver fet un intent per canviar les coses.
Porto des dels 18 anys treballant a mig gas i des dels 22 de manera professional. Sé que tothom ho fa i ningú no s'ha mort (o sí?), però vull tenir l'oportunitat d'aturar-me un temps i veure cap on vaig, abans de seguir treballant la resta de la meva vida.
(Per cert que he suprimit l'entrada d'ahir. Em vaig desfogar i un cop fet no calia jugar-me-la. Laia, estic d'acord amb tu. Tu vas ser la primera en canviar per sentir-te millor, i en certa manera t'he seguit.)