(In)versemblances

A les pel·lis i les sèries americanes sempre hi ha algun moment en què el prota diu que no té família. Els pares se li van morir quan era petit o jove i no té germans. Dels tiets i avis ni se'n parla; no existeixen, es veu. Així, el guionista s'estalvia un problema: és evident que si el prota és segrestat, apallissat i sodomitzat i tingués pares o germans l'estarien buscant, però és més còmode que el prota se les empesqui tot sol. Si a la vida real això passés amb tanta freqüència com a les pantalles, ja faria generacions que els nord-americans s'haurien extingit. És tan inversemblant com quan el prota, en una pel·li que passa en una gran ciutat amb moltíssim trànsit, aparca just davant del lloc on va perquè, mira com són les coses, sempre hi ha un lloc lliure. En aquell aparcament inversemblant hi reconec el pobre meritori o l'últim mico de l'empresa de reserva d'espais, que s'ha passat tota la nit fent guàrdia dins del seu cotxe atrotinat aparcat al cap del carrer encintat amb cinta de balisa, demanant a tothom qui fa la intenció d'aparcar que per favor no ho faci en nom de la pel·lícula que s'hi rodarà, i esgrimint un rebregat permís de rodatge de l'ajuntament a tall de poderosíssima arma de convenciment de descreguts, que sempre li acaben engegant un moc abans de deixar córrer l'aparcament.
Jo n'havia contractat uns quants, d'aquests "valleros", com en dèiem (perquè posaven "valles"), i em sabia greu pels pobres nanos perquè sabia que passarien totes aquelles penúries només per ajudar a la inversemblança de la pel·li. Però, és clar, no queda bé que el prota arribi davant de casa, no hi trobi lloc, es posi a fer tombs pel barri, trigui mitja hora a aparcar i ho faci a deu minuts caminant de casa, i quan hi arribi, a la dona ja faci estona que l'hagin esquarterada. Als pares no, que no en té.