Admiració

Sempre m'admira la naturalitat amb què la gent fa servir els estris que els són quotidians en la seva feina i que jo faria anar amb delicadesa i cura, per por que es trenquessin o per por del desconegut, o per totes dues coses.
Avui he participat en un programa de ràdio (amb aquest bloc com a motiu) i la conductora del programa s'ha posat els cascos i s'ha acostat el micròfon sense ni pensar-hi, sense torbar-s'hi ni mig segon, i en canvi jo ho he fet cerimoniosament, amb respecte, lentament, com si posar-me els cascos em revestís d'una autoritat especial i em calguessin uns segons per preparar-m'hi. Em sembla que quan me'ls he encaixat he fet un sospir fondo i tot.
Veure de prop com treballa algú m'infon una mena d'admiració i sento que m'he de quedar en segon terme per no destorbar els seus moviments àgils dels dits sobre el teclat al mateix temps que fa anar el ratolí i arrossega alguna cosa virtual a la pantalla, o que agafa un llapis i fa un esbós ràpid amb un traçat segur, o que es posa els cascos, es prepara el micròfon i comença a xerrar amb la mateixa facilitat que xerrava abans, o que agafa un diccionari concret i l'obre per un punt conegut sense dubtar ni un segon.