Una de cine

Quan treballes en cine et toca fer coses molt rares. Ja no parlo de tallar el trànsit d'un carrer perquè esteu rodant en un cinquè pis i se sent el soroll i has de lidiar amb els conductors, que no veuen el rodatge enlloc (i la gràcia és quan un conductor et treu una placa i et diu que és guàrdia urbà, i tu talles el carrer pel morro). Ni tampoc d'haver entrar corrents vestida al mar per aguantar la barqueta-closca de nou on hi ha un focus i dos elèctrics perquè aquella cosa no n'aguanta el pes; o haver de demanar els horaris de funcionament de la font de Montjuïc o de l'enllumenat de la façana del Ritz, o anar a dir a uns obrers que sisplau deixin de treballar en la construcció d'un edifici del carrer de darrere una estona perquè el so molesta…
Aquests dies, amb la inauguració de l'aeroport de Lleida, m'he recordat d'una vegada que rodàvem a Sant Pere de Torelló, em sembla que era, que representava que era l'Àfrica (concretament, Freetown, que és com es deia la telemovie). Igualet igualet, vaja. Teníem un poblat africà construït en un camp i de cop una avioneta comença a fer passades per sobre, amb el consegüent soroll del motor. Em va tocar esbrinar el telèfon de la torre de control de l'aeroport de Sabadell (no recordo com vam arribar a deduir que era cosa d'aquest aeroport) i parlar amb un paio que al principi no entenia res i que al final va fer tots els esforços per contactar amb l'avioneta i dir-li que s'apartés, cosa que no va aconseguir perquè l'avioneta no responia.
Mira que he fet coses rares, en la vida…