Hi ha dies que no saps per què tens una mala rufa que ho engegaries tot a pastar fang. I no, no es diu síndrome premenstrual.
Avui engegaria l'invent dels contes a la merda, i només quan penso que aquest mes l'he salvat amb els 12 encàrrecs els indulto.
També engegaria la feina, perquè en tinc tanta que no sé per on començar, i en comptes de posar-m'hi, em recreo en la mala hòstia i no foto res de bo i la data límit s'apropa i només aconsegueixo que em generi més mala jeia i entro en un bucle.
També engegaria els meus cabells, que es cargolen cadascun cap on li dóna la gana. Ahir ho va pagar el serrell, que va caure sota les tisores de cosir, i això m'ha fet sobreviure fins avui, però no sé què passarà demà.
I fins i tot engegaria la música que tinc, que me la sé de memòria i no em ve de gust escoltar-la. Per no parlar de la roba. Ja se sap que les dones "no tenim mai res per posar-nos" perquè li trobem pegues a tot. Doncs jo estic en aquesta fase.
Espero que demà passi, quan caigui la nevada memorable que caurà (pobra d'ella si no ho fa!).
2 comentaris:
No t'amoïnis, Violeta.
- La rufa acaba passant
- La feina: enhorabona! (hi ha gent que t'enveja, creu-me!)
- Els cabells sempre els pots tallar i deixar que creixin, i tornar a tallar-te'ls i... fins que et quedis calba.
- La roba i la música sempre n'hi haurà de noves (i de velles que es tornaran a posar de moda; temps al temps).
-I la nevada...
Gràcies, Anna, pels ànims! Però és que hi ha una cosa més íntima, que és que de vegades ja em va bé estar de mala rufa… No et passa?
Petons!
(però si no neva aquest hivern… pobre d'ell!)
Publica un comentari a l'entrada