Espiajardins

Aquests dies trec els gossos a passejar quan baixa la calor, cap a les vuit del vespre, i procuro passar sempre per carrers de cases baixes amb jardins que hi donen o que s'intueixen a dins de l'illa de cases.
M'encanta mirar com són els jardins de les cases. N'hi ha de deixats, plens d'herbotes seques i arbres mig morts, i llavors penso que me'l podrien regalar, que jo me'n cuidaria i hi faria vida. D'altres jardins són pretensiosos, altius, orgullosos. Sembla mentida que amb una tria específica de plantes es puguin dir coses tan concretes. Aquests jardins acostumen a estar buits de vida humana, i a tenir un tancat perquè el gos no el faci malbé. Llàstima de jardins impersonals! D'altres són més viscuts, amb arbres d'on pengen gronxadors, amb pilotes per sobre de les pedretes o de la gespa, amb el gos ajagut a l'ombra del llimoner i un hortet en un cantó.
Però gairebé tots els jardins, siguin com siguin, els has d'escrutar per una escletxa de la tanca que el protegeix de mirades furtives com la meva. Tanques de fusta, d'alumini o de vegetació ben espessa. Quina ràbia! Tan com m'agrada tafanejar si la gent que té la sort de tenir un jardí en treu profit o no! Doncs apa, tots ben tapats i ben aïllats del món!
Prometo que si mai tinc un jardí que doni al carrer no posaré una tanca de metre vuitanta d'alt, o no la faré opaca, perquè tothom pugui passar-se les ganes d'espiar jardins aliens.