M'han canviat Formentera!

Quina ràbia em fa aquest anunci de Formentera! Fa 20 anys era una illa deserta, amb condicions de vida dures i amb quatre turistes respectuosos que la descobrien de casualitat buscant nous horitzons a Eivissa, i ara l'han convertida en el paradís dels mudernillus de Mehari (gairebé impossibles de veure, ja), festes a la platja, chill-out i pelegrinatges per veure la posta de sol en massa.
També és veritat que els que fa tants anys que hi anem ens pensem que tenim més dret que els mudernus de ser-hi, quan no és el lloc on vivim i hi anem només per "desconnectar", paraula esnob que fa rujar.
Però és que abans a Formentera només hi anaven els que estaven disposats a fer una hora o hora i mitja de barca (i no els 20 minuts d'ara); a moure-s'hi en bici de punta a punta (no és tan plana com sembla); a torrar-se al sol omnipresent i despietat; a córrer el risc de ser picat per meduses i només tenir com a cura el vinagre de l'improbable xiringuito; a anar a la platja amb només un cabàs amb un pareo, l'ampolla d'aigua, les ulleres de submarinisme (ni tub, no dúiem) i les sandàlies per a les roques, i no l'armament d'ara de para-sol, tuppers, ràdio, tovalloles amb butxaques, neoprens i tota la pesca.
A les platges hi havia persones solitàries, parelles o alguna família com la nostra, sense l'arsenal de pales de tennis i de galledes i rasclets i matalassos i flotadors, i que es banyaven en pilotes. No com ara, que sembla que un corrent de recatisme recorre l'illa, que abans no és que fos nudista, sinó que no hi havia prou gent com per plantejar-se la necessitat del banyador.
Quan érem petits anàvem a la platja cap a mig matí, amb un entrepà fet per la senyora del Colmado Rafalet de pa morè deliciós, rodanxes de tomàquet i sobrassada d'ells, una ampolla d'aigua i força fruita, i ens hi tiràvem tantes hores que vèiem pondre's el sol davant nostre. Si no hem tingut càncer de pell ja no el tindrem mai. I després de sopar peixet fresc a la fonda Rafalet estàvem tan cansats que només teníem ganes de dormir. Nosaltres i tothom que feia com nosaltres. A Formentera no hi anaves per anar de festa. Hi anaves per fer vacances de debò, de no fer res més que platja, i procurant no deixar petja del teu pas ni emmerdant ni fent soroll. Se t'encomanaven el silenci i la pau de l'illa i de la gent, habituada a viure entre quatre gats (silenciosos), i procuraves fer com ells.
Era una illa on només senties la remor de la brisa passant entre les branques retorçades de les savines; amb una olor calenta (olor de pa amb oli, dèiem mon germà i jo); sense festes mudernes als xiringuitos, perquè amb prou feines hi havia xiringuitos. Això era patrimoni d'Eivissa, i per això a Formentera podies anar en bici fins al far de cap de Barbaria (desgraciadament conegut ara pel "far de Lucía y el sexo") sense que una banda d'italians en moto et tiressin a la cuneta i sense haver de veure la posta de sol entre els caps de la gent.
La meva pobreta illa, que no és meva ni és, ja, pobreta. Què t'han fet?! Què t'hem fet?!