Sempre que algú em para al carrer per preguntar-me com es va a un lloc (a mi em paren per això, no per a oferir-me una vida de luxes, diners i desenfrenu com les models que han estat "casualment" captades pel carrer). Ai, que em perdo. Deia que quan em pregunten això i els explico com s'arriba al lloc (avui ha tocat Montserrat) no puc parar de pensar després si li ho explicat bé, si em deu haver entès, si no hi ha un altre camí, si li podria haver dit això o allò...
El pobre home d'avui (castellà, 60 i pocs, pantaló curt) ha deixat la dona al cotxe i n'ha sortit per buscar la llum, però m'ha trobat a mi i anava canviant la cara a mesura que jo li explicava que no, que tal com estava no anava bé per anar a Montserrat, que havia de fer mitja volta i sortir a la carretera que no té pinta de carretera i anar fins a una rotonda i fer-la gairebé sencera, bé, no, la meitat (i després he pensat que eren 3 quarts de rotonda) i anar direcció Igualada, però que també podia baixar pel mateix carrer on érem, arribar a una altra carretera, anar cap al centre...
Se n'ha anat amb un caminar insegur, amb cara de no haver entès un borrall o d'estar-hi encara pensant, i segur que ha agafat el cotxe i s'ha posat a plorar abraçat a la dona.
Per això no em dedico a fer mapes. Que seria divertit, fer-ho amb les meves aptituds orientadores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada