Diaris

Ja sé què volia dir ahir.
Vaig comprar el diari Público exclusivament perquè regalaven un dvd del Rubianes.

Incís: ara que tothom explica l'anècdota particular amb ell, la meva és una trobada casual en un restaurant mexicà al costat de la plaça de Sarrià, fa molts anys (jo estava a l'institut o a la facultat). Jo hi era amb mon pare i llavors va entrar ell amb una noia. Mon pare, que el coneixia, me'l va presentar, i fins aquí l'anècdota. Cadascú a la seva taula a dinar, i s'ha acabat.
Fi de l'incís.

El fet de comprar un diari només per allò que regala em recorda un periodista que va venir a fer-nos una xerrada (havia escrit "xorrada"!) a la facultat. Davant de la poca participació dels alumnes, el profe li va preguntar si de vegades no tenia la sensació que la gent comprava el sobre de sopa, o el llibre, o el que fos que regalessin, i que s'enduien el diari com si fos de més a més, com si fos el regal, i el periodista va dir que no només en tenia la sensació, sinó que estava convençut que era així.
En arribar a casa vaig guardar el dvd al seu lloc, però el Público el vaig abandonar en una taula i no me'l vaig mirar fins a l'hora de dinar.
I avui ja ha servit per recollir les caques de la Leia al carrer.
Ja ho va dir algú fa molts anys: "Les notícies d'avui embolicaran el peix de demà". Si arriba a saber que en comptes del peix (que almenys és un bé necessari) embolicarien les caques dels gossos, no s'hi hauria ni posat.