Des que un gos va entrar a les nostres vides, fa 15 anys (hòstia!), un fenomen lingüístic estranyíssim es va apoderar dels que convivíem amb l'Indi: d'un dia per l'altre li trèiem les paparrutis, que no les paparres; ma mare va començar a respondre per "mamarrutis" (encara la tinc memoritzada així, al mòbil -com si em calgués memoritzar el telèfon de ma mare-); l'Indirrutis ens ensenyava la patatona (i això que era mascle!), li acariciàvem la panxulina quan li feia malet...
Totes aquestes cursilades i més es van quedar a la família quan l'Indi es va morir, i evidentment amb la Leia s'han corregit i ampliat.
No vull ni pensar què passarà quan neixi la Martina (la primera neboda i néta de la família).
2 comentaris:
De Nano, a NanoGonzo, a Gonzo, Gonzissassión, Gositón, i d'aquí a dir-nos la Berta i jo entre nosaltres, Gonsi o Gosita. Tela marinera!
yo he creado el término "apanchitado/a", sobre todo para definir los ojos saltones.
el apanchitamiento también definiría un cierto parecido con Rafaela Aparicio (mi actriz preferida)...
cresse!!
(y cresse!!)
Publica un comentari a l'entrada