Tinc un dilema. Què cal fer quan sents un xiulet d'aquells piroperos, el clàssic fiu fiiiiuuuu!?
No em giro mai perquè no vull que es pensin que em penso que va per mi (m'explico?) tot i que totes sabem perfectament quan va per nosaltres.
Fa un moment m'ha passat un cotxe pel costat i m'ha xiulat, i he adoptat la clàssica actitud d'impassibilitat: el cap dret i mirant endavant com si sentís ploure, el pas segur, sense titubejar, i cara d'imbècil, segurament.
Però alguna vegada que m'han cridat "guapa!" i he passat de tot ha resultat que era un amic o conegut que em feia la gracieta per cridar-me (em va passar fa un parell de setmanes), i llavors l'actitud d'"això no va amb mi" es converteix de cara als altres en un posat borde i altiu: "tia, què et passa, ni m'has mirat!".
Ja veieu en quins dilemes perdo el temps (desenganyem-nos, tampoc no em passa tant sovint...)
Ara, tot i que no sóc gaire piropejada, el millor que em van dir una vegada va ser, amb accent quillo: "te vi a pedí pa reyeeeeh" (traduït: te voy a pedir por Reyes). És clar que era l'estiu i duia un pantaló curt i ja sabem que a alguns això els dispara automàticament una mena d'instint caní: llengua fora i bava penjant.
1 comentari:
jajaja!
lo mejor es una ligera sonrisa como de "me ha hecho gracia pero desengáñate... estoy fuera de tu alcance". Es mi consejo.
A mí me pasó una vez que iba por una calle desierta en mi pueblo y un coche ralentizó la marcha a mi paso. Se baja una ventanilla y un adorable anciano nonagenario se dirige a mí. Yo pienso "pobre, se ha perdido..." y me acerco un poco a la ventanilla con el fin de reorientarlo antes de que muriese de muerte natural, y cuando lo tenía a dos palmos me suelta, lascivo, un "LOBAAAA!" que me dejó descolocada un mes!
La ancianitud está desatá...
Publica un comentari a l'entrada