Je me'n vais à la Formentière

(estic molt afrancesada, últimament)
El dia 12 marxem amb la Mar i l'Àngeles a Formentera, 8 dies. Per fi. És el meu refugi, el meu bàlsam especial (perdoneu que me l'apropiï, no m'agrada fer servir tants possessius, però Formentera és una excepció a tot).
No és tant pel sol i la platja, sinó per les sensacions que sempre m'ha donat, des que hi anava de petita i ens passàvem hores a la platja; menjàvem un entrepà i fruita rentada a l'aigua salada; quan es ponia el sol tornàvem a la fonda plens de sal i de sorra, cansats, torrats pel sol, però feliços.
Pescàvem amb un suro des de les roques (un any el Llorenç va pescar un pop amb un amiguet que va fer a la platja, i aquella nit vam haver d'improvisar un sopar de pop amb patates, preparat pels cuiners de la fonda, amb el nen, el seu pare, ma mare, el meu germà i jo... surrealista), bussejàvem i fèiem fotos amb càmera submarina d'un ús als peixets i els pops que vèiem; jugàvem a capbussar-nos i fer-nos fotos dins l'aigua.
En fer-me gran em vaig adonar que l'illa em produïa un efecte especial. Per fi vaig entendre la paraula "desconnectar". Allà, el cervell em fa un clic, deixa al marge tot el que duc a sobre i aprofita al màxim el que se li ofereix.
Formentera em fa sentir plena amb ben poca cosa; hi sóc feliç amb unes xancletes, el pareo i les ulleres de bussejar, o amb un llibre i prou, si no fa temps de banyar-se.
Em fa un efecte sedant; el paisatge erm, enlloc de deprimir-me, em posa en contacte amb alguna cosa dins meu i em sintonitza amb l'illa: solitària però independent; capaç de tirar endavant amb ben poca cosa; en contacte directe amb la natura, sense intermediaris.
Seria capaç de viure-hi, a Formentera. Procuro anar-hi cada any, gairebé com a teràpia; no sempre ho aconsegueixo, aquest any les restriccions econòmiques han estat l'únic obstacle perquè me n'hi anés sola, pel preu de l'allotjament. Ara que he aconseguit enrolar dues companyes d'aventura i de desconnexió, el somni es fa realitat, de nou.
És l'època ideal: les hordes d'italians encara no s'han mogut del seu país, el temps primaveral tira enrere els vacanceros estiuencs, les dates laborals deixen l'illa només per als afortunats sense obligacions.
Sol directe, sense tamisar; sorra clara; aigua turquesa; silenci; brisa que mou les savines; olor de vegetació escalfada pel sol; gust de sal a la pell; el so de la bicicleta pel camí de terra; postes de sol nítides; el far de la fi del món, com jo anomeno el del cap de Barbaria.
Formentera, je viens!
------------------------------
Avui he caminat 39 minuts, dels quals, 9 han estat corrent, en quatre trams (el més llarg, de 4 minuts). Tinc unes agulletes...!