Tot i no viure actualment a Gràcia, m'hi sento íntimament lligada, i una de les tradicions més arrelades al barri és la festa de Sant Medir, la romeria en què diverses colles van passant pel barri llençant caramels.
Ahir em vaig quedar espressament a Barcelona per Sant Medir. Tot i que no m'agraden els caramels -no crec que cap dels adults que hi participen ho facin per això-, no puc evitar ajupir-me i arreplegar tots els que puc quan me'ls llencen a sobre. M'envaeix una mena d'il.lusió incontrol.lable.
Al matí, cada colla passa amb la seva banda de música pels carrers que vol, sense anar totes juntes. Això fa que te les vagis trobant quan vas a fer "recados", o al dentista, com jo ahir. Mentre estava a la consulta sentia els timbals i les trompetes, i a continuació el so característic de la pluja de caramels caient a terra i els crits dels nens (i els no tan nens).
Al vespre, quan fan la desfilada per Gran de Gràcia, sortim tots els veïns de l'escala a la porta del carrer, perquè ens passen pel davant, i et vas trobant amb totes les generacions que viuen i han viscut a l'edifici.
Gent com jo o una mica més grans, que de nens i joves conviviem a l'escala, i que per Sant Medir tornen amb els fills a casa els pares. Avis, germans, cunyats, néts, amics, de veïns de l'escala que aprofiten l'avinentesa del parent que viu a Gran de Gràcia per acostar-s'hi amb els nens, i sense. Aquest dia no cal mantenir les converses eixutes d'ascensor; estem tots excitats com nens petits, amb els cistells i les bosses a mig omplir de caramels. Un senyor d'uns 50 anys, fill d'un matrimoni veí que ja són morts, ens va dir que passava pel barri i no ho va poder evitar. Havia viscut tota la seva infantesa i la joventut allà. Recollia caramels com un nen de 5 anys. Jo no crec que fos casual... Segur que s'ho havia fet anar bé per passar pel barri aquell dia. Es porta a la sang, això.
Ahir hi vam dur la meva àvia, que com que no pot estar gaire estona dreta la duiem amb la cadira de rodes, i va ser la gran troballa. El millor reclam dels que hem provat al llarg dels anys. Era cridar "aquí" assenyalant la cadira, i pluja de caramels, i, el més important, "d'exquisideses" de les que reserven les colles per a ocasions especials: xupetes, palotes... Fins i tot una noia ens va donar mitja bossa de caramels.
La iaia porta tot l'any dins del bolso uns quants caramels per "si li agafa la tos"... Molta tos haurà de tenir per acabar-se tots aquests caramels!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada