Ahir vaig anar a la pelu, i en sortir tenia la sensació que més que cobrar, a mi m'haurien de pagar, cada vegada que hi vaig. Començo dient que no me'l tallin gaire, però com que en realitat m'agrada més curt, les perruqueres, amb el seu sisè sentit cabelleril, deuen notar la meva falta de definició a la veu, o jo què sé, i sempre m'acaben fent el que elles volen, i jo em deixo. Mai no els faig una mala cara ni tinc una mala paraula. Si no m'agrada, penso "ja creixerà". I així que arribo a casa me'l rento per treure'm la laca i me'l despentino i confirmo que el pentinat "supermodern i que ara està molt de moda" (sí, però elles, curiosament, sempre duen el cabell llarg i normalet!) no tindrà remei fins a la propera tallada.
Aquest cop vaig sortir amb un cantó molt més curt que l'altre. I clar, pentinat amb secador i planxa de cabells (no m'ho havien fet mai i en sortia fum!), encara s'aguanta, però després de la dutxa, les ondulacions reclamen l'espai que ahir se'ls va negar, i semblo una nena avorrida que ha agafat les tisores i s'ha tallat el cabell fent trasquilons (es diu, això? trasquilons? buenu, és igual, ja m'enteneu). No sé si sóc massa bona persona, pussilànim (pussilànime? pussycat? copycat?) o senzillament tonteta.
Sort que la broma aquesta vegada només han estat 25€... és clar que la perruquera s'ha assegurat que hi torni d'aquí a poc, amb el metxón aquest que m'ha deixat (quins blens que portes, diria la meva àvia. Ai, quan em vegi!).
1 comentari:
a mí me pasa lo mismo, no estás sola!
soy incapaz de quejarme en la pelu... y eso que yo soy de las que, para evitar malos entendidos, lleva una foto plegadita sacada de una revista con el pelámen que quiero alcanzar... y casi siempre, el parecido con el resultado es el mismo que existe entre un huevo y una castaña (una castaña es lo que suele parecer mi trasquilonado pelo después.... que sí, que sí... muy moderno... pero que se lo hagan ellos!).
asi es que, en lugar de montar en cólera y decirles del mal que han de morir, sonrío, pago... y corro a mi casa a lavarme el pelo que me quede y a observar el desaguisado.
lastimoso.
y lo peor... ¿¿hasta dónde seríamos capaces de aguantar estoicamente a los crueles peluqueros??
creo que si fuese a arreglarme las puntas y me acabasen afeitando media cabeza, haría lo mismo: sonreir (esta vez con un atisbo de lágrima en uno de mis ojos...), pagar (aquí asoma otra lagrimita y acepto que mi vida sexual, ya de por sí escasa, ha acabado definitivamente), y correr a casa a lavar mi mitad de cabello... y pensar si me corto las venas o me las dejo largas.
Publica un comentari a l'entrada