Oooommmm!

Acabo d'arribar de la classe de relaxació. Algú pensarà que és una bestiesa i una forma de xupar quartos, que t'ensenyin a relaxar-te. Però jo no ho sé fer sola i la meva ansietat reclama atenció i no em dóna la gana que guanyi la partida, així que m'hi he apuntat. També vaig a ioga, un cop a la setmana, però el ioga sempre m'ha fet l'efecte contrari del que tocaria: enlloc de relaxar-me, m'atabalo amb allò de respirar per l'abdomen, m'hi capfico i encara és pitjor. Però hi segueixo anant perquè la qüestió és perseverar, a més de que faig exercici. Així que ara també vaig a relaxació per aprendre a respirar com toca i a prendre una actitud positiva i desenfadada davant la vida.
A la classe som dos alumnes i el professor. Dura vora una hora (3 cops per setmana), i avui al final ens han fet acariciar-nos a nosaltres mateixos. El tema de la respiració és important però el professor no en fa un element principal, així que fem exercicis molt lleus per deixar anar diferents parts del cos, fent girar la pelvis lliurement, dempeus o estirats; tensar i destensar braços i cames per sentir el treball dels músculs; rodolar i doblegar-se per terra; apretar, afluixar i fer gestos d'ulls, cara i boca per sentir-ne també els músculs; i fer respiracions amb moviments de tai txi, en què els braços "acompanyen" l'aire, obren els pulmons i després ajuden a buidar-los. I al final ens hem acariciat la cara, el coll, el pit, l'estómac, els ronyons, el fetge... Com si ens hi féssim un massatge, però, més enllà, com si ens reconciliessim amb el nostre cos, com si ens estimessim una mica més.