La imatge ho resumeix tot: el Pere Pau, encarregat de manteniment del plató de Buenafuente, i encarregat d'organitzar calçotades multitudinàries anuals a la Colònia Güell. S'ho passa pipa reclutant gent per anar a buscar llenya, organitzant les brases, un equip per als calçots, un altre per a la carn, vosaltres feu pa amb tomàquet i la salsa s'ha de posar en bols i a la taula. No sé quants adults i molts, molts nens. Signe inequívoc de que ens fem grans.
El cap de setmana m'ha fet veure clar que no és el moment de començar a treballar, i que probablement no ho serà mai per a fer-ho en producció. Ara només em cal trobar algú que agafi la feina que jo no vull.
M'havia sortit l'oportunitat d'afegir-me a un viatge de feina de la meva mare, la seva jefa i la filla d'aquesta, totes tres a París i Londres, tot en cinc dies. M'ho he pensat bé, he mirat preus i he decidit que no. La meva economia de guerra no es pot permetre gastar-se els 250€ en bitllets més la meva part d'hotel més les despeses en un viatge esbojarrat a les dues ciutats europees més cares. Almenys, no per passar-me la major part dels cinc dies en aeroports i trasllats entre aquests i les ciutats. Si me'ls gasto serà en un viatge amb més cara i ulls, no per aprofitar.
I quan avui m'he mirat l'hortet, l'alegria del dia: una de les llavors de tomacó ha tret una planteta d'un parell de centímetres, que divendres ni s'intuïa. I els enciams segueixen creixent. Sembla que li vaig trobant el tranquillo...
1 comentari:
Quina enveja això de l'hortet.
Aquí, a casa, no sobreviuen ni les branques de julivert, i mira que ho hem intentat vegades!d
Publica un comentari a l'entrada