Iteuve

Ara es diu així, l'empresa que fa les inspeccions tècniques de vehicles. Res de noms raros; les sigles llegides en castellà, i punt.
Avui hi he anat per passar la itv del cotxe. Amb la Vespa hi havia anat unes quantes vegades, i avui ha estat el meu primer cop amb un cotxe (ai, quins nervis!). He tingut la mateixa sensació, però: vas passant per cada prova, et diuen que moguis el volant així o aixà, que encenguis els llums, els intermitents; un paio prova tots els cinturons de seguretat... Es miren un munt de coses i tenen tot d'indicadors i de mesuradors i van apuntant coses i marcant-les a una pantalla tàctil, però no et diuen res fins al final.
Llavors, després que un mecànic revisi els baixos del cotxe (deu ser com el ginecòleg dels cotxes), et diu que ja el pots engegar i esperar-te a fora, i, tot circumspecte, acaba d'escriure coses a l'ordinador. Tu et quedes amb una sensació com d'examen: hauré aprovat? Hauré de fer la repesca? Hauré de marxar d'aquí amb grua? Uns minuts eterns d'espera, al costat de dos conductors més, tots amb cara de preocupació o de panoli, potser les dues, i et criden per la marca i el model del cotxe. Com si al metge et cridessin per la malaltia que tens: "L'Opel Astra?" "Sí, jo". Redoble de tambors. "Una signatura aquí, si us plau". "Però està bé o no?". "Sí, perfecte". Iuju! Un any més de cotxe. A l'informe hi diu "Sense desperfectes". Pobrissó cotxe, amb gairebé tres-cents mil quilòmetres i cap "desperfecte"! És clar que els mecànics només miren l'interior (ho faran també amb les dones?), perquè de rascades i bonys en té uns quants. Per sort, no puntuen a l'examen.
Als cotxes que hem tingut a casa els hi hem agafat un carinyo gairebé de persona. Van lligats a molts records i ens han acompanyat en diferents etapes de la vida. Amb ma mare sovint podem datar records perquè els tenim lligats a quan teniem un o altre cotxe, que mira que n'hem tingut.
El primer en el que jo recordo haver anat, un Ford Fiesta blanc amb una franja negra, que va acabar molt vellet i fet caldo, arrossegant la llum de la matrícula i molt abonyegat. . M'hi recordo tornant de la platja de Creixell o de Castelldefels, el meu germà adormit i jo també, plens de sorra; tornàvem per la nacional 340 i ens aturàvem a comprar berenar en un forn d'Avinyonet. Quan el Llorenç era més petit, anava assegut en una cadireta de seguretat... que aguantava jo, amb la força d'una nena de 5 anys! perquè els seients de darrere no tenien cinturons ni anclatges, és clar. D'aquest cotxe en recordo fins i tot la tapisseria.
Després, el Fiat 1, que va durar poc perquè ens el van robar i quan el vam recuperar ma mare li va agafar mania i el va canviar. El nou va ser un Lancia Y10, molt bufó, que va durar força anys i va fer molts quilòmetres (els mecànics al.lucinaven de que aguantés tant). Els meus primers intents de conducció van ser amb aquest cotxe. L'Indi, el nostre gos, el dia que el vam trobar va pujar ja a aquest cotxe, i des de llavors era com la seva segona casa. Aquell primer dia, jo patia perquè no hi vomités i duia una bossa de la brossa oberta davant seu. No va fer falta.
Després ens vam quedar el Citroën AX del meu avi, que va morir deixant el cotxe gairebé nou. Ens el vam quedar per substituïr el Lancia però mai no ens va agradar perquè era duríssim i molt fred de motor. Jo l'odiava, va ser el cotxe amb el que ja vaig conduïr i sempre es calava. I llavors va venir l'Opel Astra, que vam anar a provar amb l'Indi. Buscàvem un cotxe on hi cabéssim bé tots, amb el gos al maleter, d'aquells que són incorporats al cotxe i que si treus la safata queden oberts. L'Indi s'hi va mig acostumar però nosaltres no, i el vam tornar a deixar seure (dormir, en realitat) al seient del darrere, ocupant-lo tot.
L'Astra s'ha xupat 3 o 4 viatges a Centelles i un parell a Vilafranca per setmana, amb ma mare, fent els 300 mil quilòmetres que ara té en 9 anys, i segueix aguantant el tipus. Ara es jubilarà amb mi, i ma mare ja en té un altre... La vida segueix.