La meva veueta em deia...

Carbassonada

2011-07-21T13:07:00.000+02:00

Al poble hi ha una mena de joc de "tonto l'últim" amb els carbassons.
Resulta que, com és lògic, a tots els horts els carbassons estan sortint al mateix temps. I no són els carbassonets que trobem al mercat, no. Són carbassons de pam i mig (no exagero, més aviat em quedo curta) i d'un gruix considerable. Tenint en compte que aquí gairebé cada casa té hort, i que a gairebé cada hort hi ha unes quantes carbassoneres, de cop i volta hi ha un overbooking de carbassons que tothom intenta treure's de sobre i encolomar al més innocent.
A la botiga l'altre dia me'n van regalar un, perquè un pagès els havia regalat uns quants carbassons d'aquests gegants als amos, que com que en tenien a dotzenes els regalaven als clients. El veí del davant, que mai ens ha dit gaire res, l'altre dia ens va venir a portar carbassons perquè diu que ja no sap què fer-ne, però resulta que nosaltres també en tenim (i també n'hem regalat algun a la família) i fa dies que mengem carbassons en crema, farcits, en truita, etc. Estem esgotant les receptes de carbassó.
Això fa por. Si us assabenteu que un poble desapareix colgat sota una muntanya de carbassons gegants, som nosaltres.

Som de(l) poble

2011-05-26T19:04:00.000+02:00

Em sembla que ja som definitivament del poble. Ja no som forasters.
Ahir, casa nostra semblava la Rambla. Em sembla que no havia sonat mai el timbre tantes vegades en un dia.
Com que l'M. està fent el programa de la festa major del barri —gratis, a canvi de publicitat—, van venir dues persones a portar-nos uns logotips que s'havien d'escannejar per incloure'ls.
I a mitja tarda va venir una veïna de les que coneixem menys per si li podiem fer unes fotocòpies que necessitava per a la declaració de la renda. Venia perquè a la botiga li havien dit que treballem "amb ordinadors i aparells d'aquests"… La senyora venia amb el moneder —i en sabatilles— perquè pensava pagar-nos, pobreta, per quatre còpies d'un contracte de lloguer. Es va asseure a l'entrada mentre jo li feia les còpies al pis de dalt, i en aquestes que em comença a sortir sang del nas, i vaig baixar a donar-li els papers aguantant-me un mocador de paper contra el nas. Perquè no s'estranyés, li vaig dir que em sortia sang, però o hi està molt acostumada o no em va sentir, perquè no me'n va fer cap comentari i en canvi insistia a pagar… Tot això, envoltada dels tres gossos, que no paraven d'ensumar-la.
La vida de poble m'agrada, definitivament.

L'espiga

2011-05-25T10:11:00.001+02:00

Jo no crec ni en el cel ni en l'infern ni en cap déu, però crec en les espigues. Les espigues són el bé i el mal alhora. El bé, perquè transporten la llavor de la seva planta arreu; són símbol de fecunditat. I el mal, perquè un cop l'any compleixen el ritu de ficar-se dins l'orella de la Leia i amargar-nos el dia amb una visita al veterinari que ens costa un ull de la cara.
La Leia acaba de fer 4 anys, i ahir a la nit va complir la tradició espiguera anual. Quatre anys, quatre espigues. Mira que anem a passejar prenent totes les precaucions: quan els camps comencen a estar plens d'espigues, en vigilem la progressió i quan comencen a assecar-se no deixem que la Leia hi corri, cosa gens fàcil per a una gossa que gaudeix d'endinsar-se en un camp d'herba alta i anar fent bots per treure'n el cap pel damunt. Durant la passejada, de tant en tant, si s'ha infiltrat en zona perillosa, li revisem les orelles. Li rapem el pèl de dins les orelles a la primavera perquè cap espiga el pugui fer servir per arrapar-se i baixar avall. Però elles són més llestes que nosaltres.
Ahir a la nit, quan ja feia estona que érem a casa després de passejar i el perill havia passat, em ve la Leia amb el cap inclinat i mirada de "socors". Li obro l'orella que duia més baixa i arribo a temps de veure-hi els pèls de l'espiga, però no de caçar-la amb les ungles (aquí és quan lamento no ser més presumida i dur les ungles llargues). Al cap d'una estona de remenar a quatre mans per l'orella amb les pinces del lavabo i un lot de petaca ens vam donar per vençuts.
D'aquí a una hora toca veterinari. Hi pot haver dues versions: la barata, que és que entre tots dos agafem la Leia i la veterinària li aconsegueixi treure l'espiga gràcies a uns estris més sofisticats que els nostres, o la cara, que és anestèsia al canto. Cosa que implica dur-nos la gossa mig adormida i haver de fer guàrdia durant tres o quatre hores a casa, envoltada de coixins perquè no es faci mal quan comenci a despertar-se i no s'aguanti encara el pes del cos o el cap.
Oh espigues, jo us venero, faré un sacrifici ritual cada any si convé, però no cal que em demostreu el vostre poder prenent la Leia com a víctima; ja tinc clar que si el món peta vosaltres sereu les úniques supervivents (bé, juntament amb els bacteris, que diria el Punset).

El part de l'enciam

2011-05-19T10:51:00.000+02:00

El setembre passat ens vam convertir en orgullosos propietaris d'una taula de cultiu Horturbà, amb el seu corresponent planter ecològic d'enciams de tipus variats. Somiàvem uns fulla de roure, uns enciams llargs i uns meravella exuberants, descomunals, formosos i deliciosos, i esperàvem que en tres o quatre setmanes els nostres somnis s'haurien complert.
Un mes després, el planter continuava exactament de la mateixa mida.
Dos mesos després, igual.
Tres mesos després ho vam anar a dir al garden on havíem comprat la taula. La persona que ens havia assessorat, un paio jove amb dents de conill i que mentre parla amb tu va llançant miradetes al voltant per controlar que no se li esgarriï cap dels seus treballadors fumetes, ens va dir que si havíem posat la terra que ens havia venut, el compost que ens havia venut, el planter que ens havia venut i el sol i l'aigua que déunostrusenyor ens donava, no entenia què passava. Que miréssim de canviar la taula de lloc per si li faltaven hores de sol.
Ho vam fer, i no era tasca fàcil. Buidar una taula de cultiu de 150 litres de terra, pujar-la entre dos (buida ja pesa uns quants quilos) per unes escales estretes fins a la terrassa i tornar-la a omplir i replantar ens va costar una bona esllomada.
Van passar dos mesos més. Res de res. Vam arrencar el planter, vam remenar la terra i vam plantar-hi planter nou. Uns quants mesos més sense cap resultat.
Fa un mes vam decidir que ja n'hi havia prou. Vam comprar dos sacs de terra Compo al supermercat, vam canviar-la tota i hi vam plantar planter del mercat de Vilafranca, normal i corrent, no ecològic. Bingo. Ens ha costat com un embaràs, però som els orgullosos pares d'això. Aviat ens cruspirem els nostres propis fills.

La renda

2011-05-18T17:35:00.000+02:00

Quan vas a un gestor nou per fer la declaració de la renda esperes trobar-te un home de mitjana edat amb vestit jaqueta i corbata, els cabells ben tallats, un tracte distant i un despatx asèptic. Però, per sort, la vida és més juganera.

Et fan passar a una sala d'espera una mica carrinclona on pots matar el temps llegint interessantíssimes revistes especialitzades en dret o bé el Casa Viva, revista de decoració que no casa gaire amb el lloc on ets. Evidentment, optes per aquesta segona, on només surten cuines de 100 metres quadrats amb la típica illa central que tots tenim a casa i sofàs de pell de Roche Bobois de 4.000 €.

Llavors s'obre la porta i apareix un home d'uns 120 kg de pes amb barba grisa de nàufrag (tipus Cándido Méndez, però més exagerada) i els cabells del mateix estil que et dedica un gran somriure, t'allarga la mà i es presenta com el gestor. Et cau bé al moment, tot i els segons que trigues a reaccionar i creure-t'ho. Està clar que no és un paio encarcarat ni preocupat per la imatge. Duu un polo sintètic que segur que guarda des dels anys 70, de color gris plom, que deixa transparentar una mica els tirants que duu a sota, directament sobre la pell, per aguantar-li els pantalons.

T'explica que durant els dies de la declaració viu al despatx, i no et sorprèn gens. De fet, te l'imagines com un nàufrag varat en aquell pis, d'aquí la pinta que fa. Entre els títols que té penjats a la paret n'hi ha un d'àrbitre d'escacs, i és divertit imaginar-se aquella mena de pare noel assegut davant d'una taula on dos paios més com ell rumien un quart d'hora per moure un peó.

La declaració bé, gràcies.

Lidl

2011-05-05T19:30:00.000+02:00

M'encanta la poesia warholiana del newsletter del Lidl. El d'avui es diu "Para los pequeños arreglos del hogar". Cliques a la imatge que t'adjunten i se t'obre una pàgina en què a la tercera línia de productes apareix per fi una eina per fer bricolatge: una lijadora (acabo de buscar-ho al diccionari castellà-català i resulta que n'hem de dir fregadora… m'hi nego!).
La lijadora conviu en harmonia amb uns "calcetines tobilleros", un "blusón premamá" i uns "pantalones piratas". Però el millor ens espera a la cinquena línia, on, al costat d'un digitalitzador de cassets (no arriba un pèl tard? almenys jo ja fa anys que els vaig llençar) hi ha un formatge. Sencer. Que es diu San Simón.
Miro d'entendre la indirecta, o la metàfora, o el que sigui que ens volen dir, però no aconsegueixo entendre com lliguen un digitalitzador de cassets i un formatge sencer tipus tetilla. Ni una brusa premamà amb un mesclador, que em sembla que és un trasto per remenar pintura. Ni un pack d'ampolles de vi amb unes varetes fertilitzants. Potser les varetes són els famosos tanins que apareixen ara a totes les etiquetes de vi?

Herois?

2011-04-26T20:47:00.000+02:00

Ahir vaig veure Herois, pel·li que encara no havia vist i que tenia ganes de veure. I em va decebre una mica.

Primer: com s'entén que el català net, natural i sonor de la nena (Cristo) i el nen (Xavi) protes es transformi en un xava de Barçalona espantós quan passen els anys? Pateixen una mena de tranformació a les cordes bucals que els obliga a tranformar totes les neutres en a? (I, de pas, a forçar tant la interpretació que passen de ser uns personatges espontanis i creïbles a uns éssers tòpics i rematadament dolents.)

Segon: per què en totes les pel·lis d'evocacions de vacances infantils acaba palmant un dels protes? A My girl, el Macaulay Culkin es moria perquè, oh casualitats de la vida, li queia un rusc d'abelles a sobre i n'era al·lèrgic. I no fa gaires dies a TV3 van fer Un pont cap a Terabithia, en què la nena prota també es mor (i si no l'havíeu vista, massa tard, ara ja ho sabeu). Què passa, que els guionistes són uns amargats perquè es passaven els estius tancats en un pis fent deures per recuperar assignatures i quan els encarreguen pel·lis tipus Verano azul van de bon rotllo fins al final, en què, en el moment menys esperat, maten un dels protes per dir "la vida no és un camí de roses"? Ja ho sabem, Albert Espinosa, que ho has passat molt malament a la vida, però comences a fer una mica de rabieta. Algú ho havia de dir!

Gossos ridículs

2011-04-20T18:33:00.000+02:00

Ahir vaig portar l'Armandu a pelar (nota per a seguidors nous: l'Armandu és un gos) a la perruqueria canina me´s barata de Vilafranca, i probablement de tot Catalunya. Encara que no els aniria malament fer-se una llista de preus, perquè les tres últimes vegades que l'hi hem dut en l'últim any ens ha costat 15, 17 i, ahir, 19 €, i li fan sempre el mateix.
El que deia. M'havien donat hora per a les 16.30 h. Hi arribo puntual i coincideixo a la porta amb un paio —trenta-pocs anys, pinta de tioneng que ha posat una mica de seny, cotxe 4x4 d'aquests urbans grossos— amb un gosset ridícul, un d'aquests falders que pesen 4 o 5 quilos i de pèl llarg. No és que critiqui el gos, és que no entenc la relació paio que va de xulopiscines-gos ridícul, igual que no entenc la de torero (és a dir, súmmum de la masculinitat)-mitges fúcsies. Entrem alhora i ell li diu al de la botiga (àlies "el pudent", per la terrible pudor de suor que fa estiu i hivern) que ja va banyar el gos fa un parell de dies i que només vol que el pentinin i li facin la trena aquella que van quedar… Deumeusenyor! Un tioneng demanant que li facin una trena al seu gos! Ara ja ho he vist tot.
Quan torno a recollir l'Armandu, dues hores després, torno a coincidir amb el paio. Ja ha vist el gos "acabat" per la finestreta i em diu: "Al mío le han hecho lo que han querido, yo quería que le dejaran el pelo largo [de la cara] y se lo han cortado". Però quan li tornen el gos veu que sí que li han fet la trena, malgrat la retallada, i ja es queda content.
Me l'imagino quedant al vespre al parc amb els seus col·legues, tots en xandall del Madrid, fent-se un porro asseguts al respatller del banc i cadascun amb un gos ridícul de pentinat ridícul a la falda. El món està canviant.

Arracades

2011-04-19T10:21:00.000+02:00

Versió 1: ta mare va de part, treus el caparró al món, "és una nena!", et renten, t'emboliquen en un llençol verd i et fan un forat a cada orella. I si no els volies, t'aguantes.

Versió 2: tens 17 anys, et talles els cabells molt curts i, com que no has estat mai una Pamela Anderson, quan entres als lavabos d'un bar et diuen que t'equivoques, que has d'anar a l'altra porta (la d'homes). Solució: posar-te arracades (solució ben beneita, tenint en compte que hi ha paios que tenen més forats a les orelles que els que tu tens a tot el cos). T'acosten una pistola al lòbul, et diuen "no pateixis, no fa mal" i clac! Veus les constel·lacions de la Via Làctia i les de més enllà, aquelles que els astrònoms ni tan sols veuen amb els telescopis més potents que hi ha. Però ja tens dos foradets. Vermells com un pebrot i rebotits, això sí.

Sigui com sigui, el tema de les arracades no s'acaba aquí. Perquè llavors, per començar, has de trobar el teu estil. L'arracada pot ser una cosa molt cursi o molt moderna; molt vistosa o molt discreta. Proves de tot: plomes de coloraines, figuretes peruanes minúscules de fang, botons, cremalleres, arracades convencionals de joieria… Fins que un bon dia aquell foradet comença a fer una coïssor insistent i en raja un fluid blanquinós… Ara resulta que tens al·lèrgia a tot el que no siguin "metalls nobles". És a dir, només hi pots dur or i plata, a les orelles. Curiós. Que tenen un acord, els dissenyadors d'al·lèrgies i els de joies?

Total, que deixes de portar arracades i t'oblides dels foradets. Però un bon dia et ve de gust posar-te'n. Tempteiges els foradets i estan tancats, així que vas fent força amb l'arracada fins que els tornes a obrir… mentre lamentes haver deixat que es tanquessin i revius la visita estel·lar.
Has tornat al principi. Amb les arracades posades i els lòbuls vermells i rebotits.

Bumerang

2011-04-14T12:32:00.000+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=sOjMDxX44o4

Aquesta cançó em porta directa al Montseny, on ma mare ens duia de tant en tant, alguna tarda de primavera, a escampar la boira. Ens endúiem una pilota o un freesbee (aix, que moderns que érem!), però un dia va aparèixer a casa amb un bumerang i ens va faltar temps per anar a provar-lo a camp obert. Em sembla recordar que era de color blau. No sé per què el va comprar, perquè un bumerang, fa 20 anys (o més) era, i continua sent, una cosa una mica estranya a les nostres latituds… No era una cosa que veiessis habitualment a la plaça Rius i Taulet o a la del Sol just quan sorties del cole…

En fi, la història és que, a casa, tot i tenir un passadís de 14 metres (sí, ho vaig mesurar de petita i se'm va gravar a la memòria), no hi havia prou espai per fer-lo volar, així que ens va dur en aquella esplanada de gespa verda on de tant en tant anàvem per fer la croqueta. Acabàvem amb la roba plena de clorofil·la, però rèiem com uns bojos. També ens fotíem algun tanto amb una pedra amagada entre la gespa, però això era secundari.

Total, que arribem, fem algun llançament de prova del bumerang (no recordo que ens tornés ni una sola vegada) i, quan en fem un amb més força, va directe cap a una zona de matolls. Vam veure perfectament per on va entrar, i teòricament, per tant, no havia de ser difícil trobar-lo. Doncs mai més. Encara hi deu ser. Vam estar almenys una hora buscant-lo. Però no hi va haver res a fer. Vam tornar a casa ben moixos. No m'estranyaria que hagués fet arrels i ara hi hagi un arbre blau enmig d'una esplanada del Montseny. Que ho sapigueu, és el nostre bumerang.

Cacaolat

2011-04-08T10:02:00.000+02:00

Diuen que el Cacaolat va de mal borràs. "No és possible!"
No el podem deixar perdre! És gairebé una part de la nostra cultura, com la crema catalana i la mel i mató!
A mi un Cacaolat ben fred a l'estiu o un de calentó a l'hivern em semblen una cosa única, i a més em remet directament a les vacances a Formentera. Allà, però, si demanaves un Cacaolat et miraven amb cara estranya. Bé, almenys quan jo era petita, quan encara no hi havia italians a l'illa, quan el carril bici no estava pintat però tothom anava en bici i tothom respectava les bicis, i quan les platges realment eren solitàries. En aquella època, el Cacaolat de Formentera era el Kaiku. Tot i que és —o era— una marca de llet, "un kaiku" era un Cacaolat. I en alguns llocs en realitat t'acabaven portant un Lacao. Kaiku i Lacao eren sinònims, però el Cacaolat ni sabien què era i corries el risc que et portessin una llet amb Colacao.

És clar que llavors també havies de demanar un "suc de melicotó" si en volies un de préssec. Ara ja s'han esvaït els dialectalismes illencs, i de fet ben pocs cambrers parlen formenterenc o català.

Heus aquí com he passat de parlar del Cacaolat al català. Miracles de la retòrica.

Retines

2011-04-07T08:32:00.000+02:00

Aquest matí he sentit a la ràdio que un científic ha aconseguit cultivar retines a partir de cèl·lules mare. Això com va, poses cèl·lules mare en una urna de vidre del laboratori i te les mires com van creixent i agafant aspecte de retina?
Ecs, el meu pitjor malson! Només tinc fòbia a dues coses, els cucs i els ulls. Sí, la seqüència del Perro andaluz l'he vista i se'm regiren els budells cada vegada que hi penso. No puc posar gotes als ulls de ningú i si ho he hagut de fer alguna vegada (sobretot als gossos) no puc evitar parpellejar sense parar quan ho faig. A mi em tanquen a La Caja amb imatges d'ulls i m'agafa un infart.
Aquest científic per mi es mereix el Nobel només pel valor que té de criar retines com si fossin cucs de seda!

Color carn

2010-12-23T17:21:00.000+01:00

Fa uns dies vaig anar a berenar amb una amiga i la seva filla de quatre anys, que al cap d'uns moments va treure l'estoig i paper per entretenir-se dibuixant. Quan va obrir l'estoig vaig descobrir-hi un tresor de plastidecors i em va venir automàticament a la memòria el famós "color carn".
Jo, de petita, tenia estoig de llapis de colors, diria que no vaig tenir mai plastidecors, però pintéssim amb el que pintéssim, a escola sempre ens demanàvem mútuament el color carn. Si no, no podies dibuixar persones. El substitut era el color "rosa clar" —ara en diem "salmó"—, però, on vas a parar!, del rosa clar al color carn hi ha tot un món! És clar que quan jo era petita al cole tots teníem la pell més o menys del mateix color i tampoc no érem políticament correctes. Ara això del color carn deu ser un merder…

Qüestió de comoditat

2010-12-02T17:59:00.000+01:00

Comoditat

(In)comoditat

Autosuficients

2010-09-10T10:28:00.000+02:00

Aviat sortirà al diccionari el mot "neorural" amb les nostres cares. En tenim tot el kit: hort "normal", Horturbà, gossos, casa de poble, compostador, pou… Si fins i tot ens fem el pa nosaltres (i sense màquina!). Qui m'ho havia de dir, fa un any!

El Penedès ja ho té, això

2010-09-10T10:22:00.000+02:00

Que et planten un castell davant dels nassos (encara que no siguin els de Vilafranca).

Ajudeu un artista

2010-08-01T11:35:00.000+02:00

Exposició de mon germà.

Fent benzina

2010-07-23T16:20:00.000+02:00

Típic exemplar de gos motorista.

S'acabó!

2010-07-06T13:10:00.000+02:00

Més de deu anys, més de 300.000 km, milers i milers de litres de benzina cremats, molta gent passejada, alguns gossos també; unes quantes mans que l'han conduït…

Per acabar dalt la grua que se l'ha endut per última vegada.
És una mica com la donació d'òrgans: el cotxe està en mort cerebral i se l'han endut perquè doni vida a d'altres que estan a temps d'una segona oportunitat.
Moltes gràcies, cutxitu! (i encara me n'han donat 40 €!)

.

Les coses no passen perquè sí…

2010-07-04T14:41:00.000+02:00

Fa uns dies vaig somiar que se m'avariava el cotxe i decidia donar-lo de baixa, ja que tenim dos cotxes a casa i perdre'n un no representaria cap maldecap (és el que té que tots dos treballem a casa).
Fa un moment he anat a moure el cotxe perquè a un veí li molesta trobar-se'l quan surt de casa (coses que passen a poble) i se m'ha trencat el cable d'embragament (embragatge? embrague, vaja). Afegint-hi que té més de 320.000 quilòmetres i uns quants defectes lleus pendents de reparar des de la darrera itv, potser és el moment de complir el somni que vaig tenir…
M'encanten aquestes casualitats que arriben en el moment exacte.

La insoportable lleugeresa del moc

2010-07-02T10:58:00.000+02:00

…la d'aquell moc que et surt sense avisar quan fas un esternut i que et queda escampat per la samarreta, si és que has tingut temps d'abaixar-hi el cap, o per la del veí…
Què cal fer, en aquests casos? Imaginem que estàs en una botiga, atxís! i apa, la samarreta vermella o negra (d'un color que contrasti bé) tota guarnideta.
Tens la dependenta al davant, esgarrifada i amb cara d'entre fàstic i alleujament perquè aquesta vegada els déus no han volgut que la teva ona expansiva l'afecti. Què fas? Continues la conversa —I ara mig quilo de mongeta tendra, si et plau —mentre treus un clínex i t'eixugues com si res? Perquè no tens més alternativa, no? No es pot dissimular, una cosa així…

Us ho deixo perquè hi reflexioneu.

Calma "chicha"

2010-06-30T13:11:00.001+02:00

Regle de 30 cm.: sistema ja conegut pels primers pobladors de Catalunya per fer que corri l'aire mantenint la persiana abaixada per protegir el sol.
S'han trobat vestigis de regles de sílex en jaciments neolítics. Es veu que ja preveien la invenció de les persianes i s'havien agenciat uns quants regles per no morir ofegats de calor treballant davant l'ordinador en un dia que més valdria ser sota un para-sol a la platja (o a l'hamaca del jardí, a l'ombreta, que és més a prop).

"2 seconds" de muntatge, tot un estiu per davant

2010-06-25T17:46:00.001+02:00

So de xancletes picant a l'asfalt. Una mare llançant la tovallola pel balcó a son fill, que espera abaix en banyador. Vint-i-cinc graus als termòmetres, i pujant. Finestres obertes. Gossos amb un pam de llengua fora. La gerra d'aigua dins la nevera. Sol enlluernador. Aquell silenci bullent de les dues del migdia.
Les nostres vacances: una tenda de campanya.

Una espina clavada, i no és una metàfora

2010-06-22T19:49:00.000+02:00

Que amb 35 anys se't clavi una espina de la sardina que menges et fa pensar que encara et queden moltes coses per fer, a la vida. I avui, de cop, n'he fet unes quantes: és la primera vegada que vaig a urgències i dic "Tinc una espina de sardina clavada al coll"; és la primera vegada que em posen un aparell d'aquells d'intubar a la boca per fer-me baixar la llengua; és la primera vegada que un metge em diu que no col·laboro, jo, que em prenc els metges com déus a qui cal obeir (la que no col·laborava era la meva llengua, que barrava el pas pel seu compte), i és la primera vegada que em posen un pal amb una llumeta pel nas i me'l fan baixar per la gola. Espectacular, tu.
Tot plegat, per no trobar res. Sembla que l'amígdala ha absorbit l'espina i l'està desfent a foc lent. Que li aprofiti. Jo no vull veure cap sardina en molt de temps.

El retorn

2010-06-17T18:27:00.000+02:00

Doncs potser sí que al final m'hauré de creure que havia abandonat el bloc… Uns quants mesos sense escriure i li he hagut de treure les teranyines i rentar-li la cara. Aquests de blogger ara s'han inventat uns fons fotogràfics (ja era hora), però de moment encara no pots carregar una foto teva (no vull dir que en posaria una que surti jo, sinó una foto que hagi fet jo… egolatries, les justes i necessàries). Així que començarem a veure blocs tots igualets fins que els informàtics, que se les pensen totes, trobin la manera de personalitzar-ho encara més.
Com qui no vol la cosa, tota aquesta perorata m'ha servit per poder publicar un post, perquè si ara em féssiu parlar tot el que em sortiria és "Aquestes categories contribueixen a definir la modalitat oracional que es realitza o l'actitud dels participants actius en l'acte de comunicació", per exemple, o —aquesta sí que és bona— "Aquesta estructuració que fan les llengües dels camps conceptuals està estretament relacionada amb la idea saussuriana que el sentit d'una unitat està determinat per les relacions d'oposició que estableix amb altres unitats.".
Toma ya.
Jo m'he quedat sense respiració i cervell m'està a punt d'esclatar, de tanta activitat neuronal per intentar entendre què carai intenta dir-me el profe de lingüística. Assignatura essencial, és clar, per aprendre a traduir. És que jo, si no aplico la teoria de la modalitat oracional dels participants en l'acte de comunicació, no puc traduir. Sóc aixi´ d'elitista.
(No us penseu que m'he passat aquests mesos estudiant això. M'hagués mort. Així, tal qual; se m'hagués descollat el cap i m'hauria caigut sobre la taula.)

Indirectes passades per aigua (i sabó)

2010-04-06T12:07:00.000+02:00

La rentadora em llança indirectes.
De vegades no s'engega.
De vegades no centrifuga.
De vegades surt la roba plena de sabó.
I últimament fa petar la llum de la casa quan està a punt d'acabar.

Si uneixo tots aquests missatges críptics em sembla entendre una exclamació: jubilació ara!
Em fa por que el proper avís sigui treure la roba en tires.

Si aguantes tres setmanes més et prometo que et jubilaràs a la deixalleria més cool del Penedès.

Ya será menos…

2010-03-25T21:12:00.000+01:00

"Semental" i "Yorkshire Terrier" són dos conceptes que no em lliguen.

Covardia o simple observació?

2010-03-12T10:49:00.000+01:00

Pensament A de l'Armandu: "Jo m'ho miro a distància, per si de cas."
Pensament B de l'Armandu: "Només ho trepitjaré quan m'assegurin que no m'hi enfonsaré."
Pensament C de l'Armandu: "I això es menja?"

Admiració

2010-03-11T18:48:00.000+01:00

Sempre m'admira la naturalitat amb què la gent fa servir els estris que els són quotidians en la seva feina i que jo faria anar amb delicadesa i cura, per por que es trenquessin o per por del desconegut, o per totes dues coses.
Avui he participat en un programa de ràdio (amb aquest bloc com a motiu) i la conductora del programa s'ha posat els cascos i s'ha acostat el micròfon sense ni pensar-hi, sense torbar-s'hi ni mig segon, i en canvi jo ho he fet cerimoniosament, amb respecte, lentament, com si posar-me els cascos em revestís d'una autoritat especial i em calguessin uns segons per preparar-m'hi. Em sembla que quan me'ls he encaixat he fet un sospir fondo i tot.
Veure de prop com treballa algú m'infon una mena d'admiració i sento que m'he de quedar en segon terme per no destorbar els seus moviments àgils dels dits sobre el teclat al mateix temps que fa anar el ratolí i arrossega alguna cosa virtual a la pantalla, o que agafa un llapis i fa un esbós ràpid amb un traçat segur, o que es posa els cascos, es prepara el micròfon i comença a xerrar amb la mateixa facilitat que xerrava abans, o que agafa un diccionari concret i l'obre per un punt conegut sense dubtar ni un segon.

Ai, la vida…

2010-03-11T12:42:00.000+01:00

La vida et reserva sorpreses inesperades (per això són sorpreses, ves). Quan ja t'has convençut que algunes coses només estan fetes per veure-les de lluny o per omplir guions de pel·lis cursis, de sobte et trobes tu mateixa dins la pel·li cursi, i a sobre t'hi trobes la mar de bé.
I l'agenda se t'omple d'activitats, i coneixes gent nova, i fas lloc a l'armari, i tens un braç al qual et pots agafar per anar pel món, i et ve de gust cuinar, i amortitzes la tarifa plana, i li trobes la gràcia al Nescafé, i et fa gràcia conduir un altre cotxe, i carregues gossos amunt i avall, i tot és més fàcil.

Imperdible

2010-02-11T11:27:00.000+01:00

Avui m'he despertat de matinada, de sobte, coberta d'una suor freda i aterrida. He fet un descobriment terrible que no sé si em deixarà continuar vivint com fins ara: he descobert que no tinc un "lloc preferit". A totes les pel·lis el / la prota té un lloc solitari, normalment elevat sobre la ciutat, que és el "seu" lloc. És on es troba a si mateix (ein?), on s'asserena dels mals rotllos i on va a reflexionar. És on el troben els amics quan té una crisi i desapareix, és on ell / ella porta la persona especial de la seva vida i és on el policia intel·ligent va per, des d'allà, observar la ciutat i fer casar les pistes de la seva desaparició/assassinat.
Doncs jo no tinc "lloc". Perquè, quins límits de grandària ha de tenir el "lloc" per ser "lloc"? Vull dir que jo tinc una illa preferida (Formentera) i una regió (el Penedès), però si desaparec i m'hi han de buscar ja es poden calçar…
Això m'ha fet arribar a la conclusió que no em puc perdre mai perquè no tindria on anar a petar. Sóc, doncs, imperdible. Oju que punxo.

Al llimb

2010-02-10T14:09:00.000+01:00

Ja no estic a l'atur. Tampoc —oficialment— treballo (extraoficialment, treballo més que mai —i més contenta que mai.).
No vaig renovar l'atur aquest dilluns perquè estic farta d'entrar en unes estadístiques victimistes i negatives que només serveixen d'arma llancívola (toma, això us ha agradat, oi?) entre polítics. Total, tampoc no cobro des de fa un any i escaig i mai a la vida no m'han trucat per oferir-me feina (ni en vull, gràcies, ja m'espavilo soleta; pel que em poden oferir…).
Llavors, on sóc? Dec estar en algun llimb, flotant entre el món laboral i el món de la desocupació… En el el món submarí de l'economia submergida, potser? Per si de cas ja duc a sobre les ulleres de bussejar, el tub i les aletes. Només espero que sigui sota les aigües turquesa de Formentera.

Volen bragues blanques

2010-02-05T16:59:00.000+01:00

He arribat a la conclusió que no cal entendre les lletres del Joan Miquel Oliver. Són surrealistes, i prou. No cal buscar metàfores a "Burman Flash, el cel d'agost, a sa parra hi veig es moix", o "volen bragues blanques dins el cel de març, dominen ses clorofil·les en es terrats."
Segur que el meu profe de traducció de francès veuria tot de metàfores lligades, anàfores (això és el màxim a què arribo), metonímies, sinècdoques, asíndetons i coses que sonen així com llatines i que serveixen al profe per dir-nos "lerdos" sense dir-nos-ho a la cara i donar-se-les de poeta. Però segur que ell encara entén menys que jo el Joan Miquel Oliver. Deu ser la diferència generacional.

Caducitats

2010-02-04T11:29:00.000+01:00

Tinc una crema exfoliant de la cara des de fa 3 o 4 anys que he fet servir un parell o tres de vegades. A la base hi ha un símbol que vol dir que s'ha de llençar quan fa 12 mesos que ha estat oberta. Tenint en compte que fa almenys 3 anys que ho està, no m'atreveixo a llençar-la a la brossa normal i estic pensant d'apuntar-la a la llista d'espera del cementiri de residus nuclears. Mentrestant la guardaré com fins ara, al calaix del lavabo, allà on si no mires no cal endreçar. Perquè, on es porten les cremes caducades? Els medicaments sé que es porten al punt Sigre de les farmàcies (ho sabíeu, això? doncs apa, un gallifante per a mi).
I això m'ha fet reflexionar (ves per on) sobre les dates de caducitat. Què passa, que el dia que fa exactament dotze mesos des que la vas obrir (posem per cas, a les 18:53 h d'un 3 d'abril) el producte es torna radiactiu i emet gasos contaminants i efluvis tòxics? A les 18:52 h era absolutament bo i un minut més tard és una bomba? El meu cos és testimoni d'haver menjat iogurts passats de data, i encara sóc viva. Qui decideix les dates de caducitat? Per evitar riscos a la població potser podrien fer com allò dels missatges del Superagent 86, que s'autodestruïen. De tant en tant sentiries un "buum" dins la nevera, i apa, un altre iogurt que t'ha empastifat les parets de llet agra.

Massa coses

2010-02-02T19:25:00.000+01:00

I la llista de feines pendents s'allarga cada vegada més
I la taula és un merder
I aquell, per variar, no dóna senyals de vida —i, sincerament, cada vegada m'importa menys—
I el serrell se'm cargola cap amunt sense remei
I tinc la roba estesa des de fa dos dies
I els profes encara no han penjat les notes
I avui també me n'aniré a dormir amb els apunts
I encara no he cobrat les factures que havia de cobrar
I aquest mes, que acaba de començar, té tota la pinta que serà d'aquells d'anar amb la llengua a fora.

(In)comunicació

2010-01-30T11:38:00.000+01:00

—Jo necessito més comunicació.
—(silenci)
—Em sembla que no ho has entès…

Pa chulo, yo!

2010-01-29T12:45:00.000+01:00

Que van de guais, aquests del Limewire (un programa de Mac que és com l'Emule)?

Ral·li París-UAB

2010-01-29T12:42:00.001+01:00

Proposo a la rectora de la UAB que organitzi el ral·li París-Pàrquing de Traducció. Hi ha de tot: bassals d'aigua de mig metre de fondària, arrels d'arbres (talment com baobabs) que desafien els esmorteïdors del 4x4 més mudernu, fang a tutiplén… Rieu-vos de les dunes del desert d'Atacama.

Chorizontes lejanos

2010-01-28T14:55:00.000+01:00

Fa un moment he vist a la tele un anunci de no sé quin diari que regala la pel·li Horizontes de grandeza, i automàticament m'ha vingut al cap "Chorizontes lejanos". És una d'aquelles coses inútils que tinc emmagatzemades al cap des de sempre, preparades per sortir quan reben l'estímul adequat, i sé perfectament d'on ve: d'un Mortadelo y Filemón que, com tots els altres, devia llegir o en un aeroport o un avió camí d'Eivissa, algun estiu, o a casa la iaia Pilar, a Roda de Berà, algun altre estiu. Em sembla que era el títol d'una historieta. —Incís: profe de Teoria de la Traducció, puc pujar algun punt si dic que és una intertextualitat no marcada pel fet d'esmentar dins d'una obra —el Mortadelo— una altra —Horizontes lejanos—?— (coi, quants guions, no?)
Del Mortadelo tinc un munt de frases al subconscient però, en canvi, no hi ha manera humana que se'm quedi allò de les fricatives palatals oclusives sonores aproximants glutals nosequemés. Una sirve pa lo que sirve.

Lingüísti… zzzz

2010-01-27T11:31:00.000+01:00

Mira que no ho entenc… L'atractiu hi és. Només amb el nom ja es veu: Lingüística aplicada a la traducció. Preciós. Ni Lingüística I (els números romans treuen exotisme a les assignatures) ni Marc lingüístic de la traducció, per posar dos possibles exemples de nom.
Té el nom perfecte per moure masses (d'apunts) i, a més, les presentacions del professor, convenientment impreses (uns 200 fulls, no exagero), tenen unes coloraines d'allò més atractives (i que m'han fet gastar rius de tinta perquè no puc seleccionar que s'imprimeixin en blanc i negre).
Ara només falta que m'entri com per art de màgia tota la conya dels fonemes, els morfemes, els morfs, la distribució complementària, la distribució lliure, l'AFI, el mode d'articulació i el recony de micos que van aprendre el llenguatge de signes.
I divendres s'acosta i no he passat de la pàgina 2 dels apunts… M'agrada tant aquesta assignatura com la visita al ginecòleg que tinc demà. La millor setmana de l'any.

Trens a velocitats i destins diferents

2010-01-25T23:20:00.001+01:00

Això només ho arregla una sessió doble de Desayuno con diamantes i Amélie.

Ignorant

2010-01-24T18:30:00.000+01:00

Quan era petita vaig aprendre que no s'havia de dir barco, entregar, taquilla, estudianta o aniquilar, per dir només unes quantes paraules, i ara que sóc gran i em dedico al català resulta que tot això sí que es pot dir. Només sé que no sé res…

El cel sobre el Penedès

2010-01-20T16:53:00.003+01:00

Fa un moment això semblava el llogaret dels gals de l'Astèrix. Per allò que només tenien por que el cel els caigués a sobre.
Un minut més tard, un pagès m'ha renyat per trepitjar un (el seu) camp sembrat (la franja més clara que es veu a la foto).
Casun l'olla, aquests de Barcelona que no distingim un camp sembrat d'un camp… a seques? I jo què sé! Que hi posi un cartellet! "Calçots in progress. Trespassers will be prosecuted", per exemple. Prosecuted pel pagès, que anava amb un Land Rover. Oju! Això sí que fa por!

La tendresa de la banca

2010-01-20T13:02:00.001+01:00

L'altre dia vaig sentir a la ràdio: "La morositat dels bancs…"
Quin gran bé faria a la humanitat un simple ball de lletres!: "L'amorositat dels bancs…"

Una de cine

2010-01-18T16:35:00.002+01:00

Quan treballes en cine et toca fer coses molt rares. Ja no parlo de tallar el trànsit d'un carrer perquè esteu rodant en un cinquè pis i se sent el soroll i has de lidiar amb els conductors, que no veuen el rodatge enlloc (i la gràcia és quan un conductor et treu una placa i et diu que és guàrdia urbà, i tu talles el carrer pel morro). Ni tampoc d'haver entrar corrents vestida al mar per aguantar la barqueta-closca de nou on hi ha un focus i dos elèctrics perquè aquella cosa no n'aguanta el pes; o haver de demanar els horaris de funcionament de la font de Montjuïc o de l'enllumenat de la façana del Ritz, o anar a dir a uns obrers que sisplau deixin de treballar en la construcció d'un edifici del carrer de darrere una estona perquè el so molesta…
Aquests dies, amb la inauguració de l'aeroport de Lleida, m'he recordat d'una vegada que rodàvem a Sant Pere de Torelló, em sembla que era, que representava que era l'Àfrica (concretament, Freetown, que és com es deia la telemovie). Igualet igualet, vaja. Teníem un poblat africà construït en un camp i de cop una avioneta comença a fer passades per sobre, amb el consegüent soroll del motor. Em va tocar esbrinar el telèfon de la torre de control de l'aeroport de Sabadell (no recordo com vam arribar a deduir que era cosa d'aquest aeroport) i parlar amb un paio que al principi no entenia res i que al final va fer tots els esforços per contactar amb l'avioneta i dir-li que s'apartés, cosa que no va aconseguir perquè l'avioneta no responia.
Mira que he fet coses rares, en la vida…

Aliment per a la màquina

2010-01-18T15:46:00.002+01:00

Teclat: —Glu-glu-glu.
Ella: —Perdona, és que em pensava que tenies set.
Teclat: —Demanava una neteja a fons, que la meva superfície blanca fa temps que ha deixat de ser-ho.
Ella: —Doncs és que em pensava que volies esmorzar. I el blanc t'anava bé…
Teclat: —Estaré traient restes de Danacol per la s i la a durant molt de temps. Ja notes la resistència que fan, oi? Tu ho has volgut.
Ella: —Mira-t'ho pel cantó positiu, si el Danacol elimina el greix de la sang segur que també el treu dels teus circuits.
Teclat: —Si no peto abans.
Ella: —I quan dius que val, un com tu?

Pixera

2010-01-18T12:50:00.002+01:00

—Empixoempixoempixo!
Dius això mentre corres cap al lavabo, tot i que no fa ni deu minuts que ja hi has anat.
—…i només era això? —per les tres gotetes de líquid que han sortit del teu cos, que a sobre semblava que t'esquincessin les entranyes.

Unes quantes corredisses més tard decideixes passar aquest bonic matí —24 hores abans d'un examen per al qual ni t'has mirat encara els apunts— a la sala d'espera del CAP. Així que hi arribes dius a l'administrativa que si et pot atendre el metge d'urgències perquè et sembla que tens una infecció d'orina, per si et vol donar ja el potet i guanyar temps —previsora com sempre. No et dóna el potet i et diu que t'hauràs d'esperar una mica.
Dues hores exactes més tard, la doctora diu per fi el teu nom. Entres, li dius els símptomes i el primer que et diu és: —Ai, ho hauries d'haver dit en arribar perquè et donessin el potet!
Però deixa passar el teu descuit imperdonable i te'n dóna un. Surts de la consulta i totes les mirades i els pensaments es claven en tu: —Ja surt? Que ràpida!; —Però surt sense la jaqueta; —Què duu a la mà?; —Que bé, ja em toca a mi!
Acceleres el pas cap al lavabo i de tornada gairebé bats el rècord dels cent metres llisos, però això no evita que les mateixes mirades es fixin en el potet ple. Ara ja tothom sap per què has vingut al metge.
—Tens nitrits, leucòcits i (paraules inintel·ligibles).
Antibiòtic i a tornar a pixar en un potet dilluns que ve.

Conte lepidòpter

2010-01-13T10:53:00.005+01:00

Hi havia una vegada una colònia de papallones que vivien dins un estómac femení. S'hi havien instal·lat a mig desembre i no semblava que tinguessin plans d'anar-se'n en breu. Tenien vida pròpia i es movien a ritme de rumba catalana, com a mínim, així que sonava l'avís de missatges del mòbil un cop al dia amb aquell nom concret. I quan aquell nom es transfigurava en ell en carn i ossos les papallones es revolucionaven, anul·laven algunes capacitats essencials (com ara menjar, dormir i parlar amb un mínim de coherència) i exaltaven els sentits.
La vida hiperactiva de les papallones contrastava amb les del seu continent, que no tenia ganes de treballar ni d'estudiar ni de fer res que no fos esperar la seva ració de comunicació diària.
Encara no se sap si van acabar menjant anissos, però el procés de coneixement mutu a foc lent estava esdevenint el millor mètode no científic de mantenir i ampliar una colònia de papallones.

Bon Nadal!

2009-12-24T10:51:00.004+01:00

Per una vegada que vull aprofitar el temps i treballar l'horeta i mitja que tinc fins a fer La Gran Evasió cap a Barcelona carregada de regals (un d'ells és un carro de la compra, però no el puc aprofitar per dur trastos perquè està embolicat), roba per a 4 dies, feina per fer, ordinador, menjar i gossos (que no és el mateix), i l'Acrobat Professional decideix que, com a bon professional, avui ha de fer vacances. Fa deu minuts que rumia i la rodeta aquella de coloraines (el Mac és un ordinador gai?) gira i gira sense parar…
Potser és una estratègia per fer-me actualitzar el bloc, cosa que últimament no faig perquè he de dividir les neurones que tinc entre els contes, que s'enduen la poca inspiració que em queda; la feina, que em crema unes quantes —moltes— neurones amb frases (havia escrit farses i, mira, potser és veritat) inintel·ligibles de 10 línies seguides de llenguatge jurídic, i els estudis.
En fi, el que toca ara és dir als pocs lectors que em deuen quedar que us ho passeu molt bé i que vigileu amb els polvorons i la família política, que són traïdors.

Mal dia per deixar de rondinar

2009-12-20T21:21:00.004+01:00

Hi ha dies que no saps per què tens una mala rufa que ho engegaries tot a pastar fang. I no, no es diu síndrome premenstrual.
Avui engegaria l'invent dels contes a la merda, i només quan penso que aquest mes l'he salvat amb els 12 encàrrecs els indulto.
També engegaria la feina, perquè en tinc tanta que no sé per on començar, i en comptes de posar-m'hi, em recreo en la mala hòstia i no foto res de bo i la data límit s'apropa i només aconsegueixo que em generi més mala jeia i entro en un bucle.
També engegaria els meus cabells, que es cargolen cadascun cap on li dóna la gana. Ahir ho va pagar el serrell, que va caure sota les tisores de cosir, i això m'ha fet sobreviure fins avui, però no sé què passarà demà.
I fins i tot engegaria la música que tinc, que me la sé de memòria i no em ve de gust escoltar-la. Per no parlar de la roba. Ja se sap que les dones "no tenim mai res per posar-nos" perquè li trobem pegues a tot. Doncs jo estic en aquesta fase.
Espero que demà passi, quan caigui la nevada memorable que caurà (pobra d'ella si no ho fa!).

Comparten lecho!

2009-12-16T12:53:00.000+01:00

Sodoma i Gomorra a casa meva!

Estampa hivernal

2009-12-16T12:51:00.003+01:00

Les vinyes es preparen per a l'hivern (tot i que aquesta més aviat sembla que l'enviï a pastar fang).

La comoditat abans que res

2009-12-04T16:47:00.001+01:00

La comoditat abans que res.

Nadal

2009-12-04T16:44:00.002+01:00

La nevera em recorda que el Nadal s'acosta (i no hi ha més fotos perquè em va fer vergonya seguir remenant els prestatges del súper per trobar la caducitat que m'interessava).

Bodegó de tardor

2009-11-21T19:05:00.001+01:00

La càmera deu haver detectat la meva nebul·losa mental i ha donat un efecte similar a la foto…

Ja no tinc excusa per no currar

2009-11-18T23:28:00.004+01:00

10 dies després d'haver fet una generosa aportació a l'economia del Sr. Ikea per renovar-me l'estudi i no haver clavat encara el prestatge ni la pissarra metàl·lica, vaig eixugar-me la suor freda que em provoca el trepant (àlias "taladro) només de pensar-hi i me'n vaig anar cap al meu paradís a la terra, la ferreteria Ustrell (tenen unes claus angleses com la meva cama) amb tot un reguitzell de cargols de mides i graus de rovell diferents i una L de suport de prestatge de mostra perquè m'aconsellessin sobre cargols, tacos i broques. Vaig sortir-ne amb dos cargols i una capsa de tacos del 6. Almenys això em va sortir bé de preu.
En tornar a casa em vaig passar una hora ben bona marcant a la paret diferents altures, punts per foradar i distàncies, fins que ja no podia ajornar més el moment fatídic i, trepant en mà, vaig ser capaç de fer 4 preciosos forats; profunds (en algun hi vaig haver de posar dos tacos), regulars, ben fets. Ni em vaig treure un ull ni vaig travessar la paret de banda a banda. I a sobre, el prestatge ha quedat recte i s'aguanta i tot! Què més puc demanar? Ah, sí, un descargolador d'aquests elèctrics, que m'ha quedat el canell textura puré.
I quin goig que em fa ara el despatx!

ABANS:
DESPRÉS:

Un agraïment al senyor Cel·lo

2009-11-06T18:16:00.004+01:00

Gràcies, senyor Cel·lo Ample, per fer un producte tan polivalent. Qui diu que només serveix per enganxar? Nosaltres hem construït una corda que ja la voldrien els de Supervivientes! Ha resistit tres quarts d'hora d'autopista com si res aguantant la porta del maleter per encabir mig Ikea al cotxe.

Embrutada Major de la UAB

2009-11-06T18:14:00.001+01:00

Un convit car

2009-11-05T16:49:00.004+01:00

Contradicció

Complicat

2009-11-02T16:55:00.000+01:00

Downshifting

2009-11-02T16:16:00.002+01:00

Llàstima que això només surti a les pàgines de molt endins del suplement de negocis d'El País, que normalment serveix per recollir les caques dels gossos.
El concepte de downshifting (baixar el ritme de vida, és a dir, treballar menys i viure més bé), sense saber-ho, és el que em vaig aplicar fa dos anys, i estic d'acord amb tot el que diu l'article. Espero que de mica en mica deixem de ser "els raros que deixem la feina, ens n'anem a viure a poble i guanyem quatre duros" i siguem els precursors d'una tendència social.
Toma. Ni jo no sabia que era capaç d'escriure una cosa així de breu i amb voluntat d'influència en la societat. Si jo no sé res, així, en general!

Vilafranca le jour (d'octubre calorós)

2009-10-30T16:00:00.002+01:00

Vilafranca la nuit (boirosa)

2009-10-30T15:59:00.000+01:00

Sense paraules

2009-10-29T13:40:00.002+01:00

Et lleves més d'hora del que voldries. Surts de casa a les 8,45 h. Si el trànsit va bé hauries d'arribar a l'hora a classe.
L'autopista va bé, com sempre. Avantatges de viure fora de Barcelona. A l'enllaç direcció Girona, un avís al cartell lluminós diu que hi ha retenció per un accident a 16 km. Efectivament, al cap de poc t'atures. Però això va molt més lent que altres cues que havies agafat. A l'hora de començar la classe encara no veus ni tan sols la sortida de la UAB.
Vint minuts després ja has decidit que a la primera classe no hi aniràs, que entrar mitja hora tard fa lleig. Veus la sortida de la UAB. Curiosament, l'accident que provocava la cua no es veu enlloc, i encara més curiosament, els cotxes que no agafen la sortida ja corren amb normalitat. El trànsit és tan espès que et costa moltíssim posar-te al carril d'entrada a la UAB. Mai no havies fet cua aquí. Quan arribes davant del desviament, dos bonics parapetos de formigó groc barren el pas i un cartell diu que per anar a la UAB s'ha d'anar per l'entrada de Bellaterra.
Segueixes la corrua de cotxes que refan la cua per anar tots al mateix lloc. No has anat mai per aquest camí, i quan arribes, deu minuts més tard, a una rotonda on només hi diu "Estació F.C." i enlloc no diu UAB, t'equivoques de sortida. Te n'adones al cap d'uns altres 10 minuts, quan no veus la universitat per enlloc i sí moltes cases i molts carrers en obres. Preguntes a un urbà com es torna a l'AP7 (decidida a tornar a casa, per avui ja en tens prou) i et diu que segueixis recte, però al 2n carrer les obres t'obliguen a desviar-te. Algun àngel et deu vigilar i al final vas a parar de nou a la primera rotonda per l'altre cantó. Ara sí que està indicada la UAB. Et dónes una oportunitat. Arribes a l'aparcament de sempre, tres quarts més tard de l'hora normal. No és que estigui ple, és que és una pèrdua de temps provar-ho. Però no te n'adones fins un quart d'hora més tard d'emular Reikkonen pel fang que hi ha des de fa una setmana. Estàs tant fins als nassos que surts del despropòsit de pàrquing i te'n vas cap a casa, una hora i tres quarts més tard d'haver-ne sortit.

Por

2009-10-29T13:33:00.003+01:00

Un avís de Correus a la bústia: he de recollir una carta certificada. Ai. D'on ve? "U. a. Barcelona" (escrit així) Ai, ai. Això pinta malament. Em passo tota la nit intentant descobrir què vol dir U. a. Ja conec la "Unidad Recaudatoria" i la "Unidad Territorial", que sempre són mals rotllos de la Seguretat Social o d'Hisenda. U. a. només pot ser Unitat Administrativa d'algun altre mal rotllo d'institució…
L'endemà m'armo de valor i em presento a Correus amb el paperet. Mentre sóc a la cua penso en quin impost no dec haver pagat, o què dec haver fet malament a la declaració, o en què es deuen haver equivocat ells i em carreguen el mort a mi (no seria la primera vegada). Em toca. Passo el paper pel calaixet. La noia busca en una safata fins que troba la carta. Me l'allarga. Un sobre de paper reciclat? No entenc res. Estic uns segons ben desconcertada. Un sobre de paper reciclat, per començar, no fa amb l'Administració. El logo de la UAB… què hi pinta, aquí? Un moment… U. a. Barcelona… És la UAB! 3 assignatures optatives convalidades! Quin descans! Visca la U. a. Barcelona!

Pícnic

2009-10-22T20:46:00.003+02:00

Pícnic amb The Gemels Sisters. Ja que ens hi posem, fem-ho bé.

Vinyes

2009-10-22T20:43:00.003+02:00

De vegades penso que les posen només per a mi. Aquest paisatge m'enamora.

Capritxus cars

2009-10-10T20:48:00.002+02:00

A mi, el que cadascú faci amb els seus diners, ni em va ni em ve. Ara, que el paio aquest s'hagi forrat amb el circ i se'n vagi a complir el "capritxitu" d'anar-se'n a l'espai i es gasti 35 milions de dòlars per fer-ho i un cop és dalt ens digui que ho fa per conscienciar la gent de la necessitat d'aigua al món, això sí que no.
Quants pous d'aigua, dessalinitzadores i no sé quantes coses més es poden construir amb els 35 milions que s'ha polit en 12 dies a l'espai? Si vol fer tant de bé per a la humanitat, que munti una organització que es gasti aquests calers en fer arribar l'aigua a la gent que no en té, no? I si té la necessitat biològica d'anar-se'n a l'espai, que no ho revesteixi de bones intencions. Hipòcrita. Ala, ja m'he quedat tranquil·la.

La iaia simpàtica

2009-10-10T20:38:00.004+02:00

Avui he dinat amb la iaia.
Ella: Diu la mare que marxes a Avinyó. A França?
Jo: No, a un Avinyó a prop de Manresa. Me'n vaig de cap de setmana amb unes amigues.
Ella: I què aneu a fer-hi? (amb cara de pensar "ja em diràs tu per què han d'anar-se'n enlloc")
Jo: Doncs a caminar pel camp, a passar el cap de setmana, a descansar…
Ella: … (amb més cara de fàstic)
Jo (per donar-li conversa, que si no després va dient pel món que no li explico coses): Ens estarem en un alberg.
Ella: I això què és? Un refugi?
Jo: No, és com una pensió però més barat i que t'has de cuinar tu.
Ella: I ja us agrada, això? (amb cara de fàstic extrem)
Jo: Sí, és clar. (en realitat li vull dir: No, de fet hem pensat que quan arribem ens flagel·larem amb branques d'esbarzer i ens fregarem tot el cos nu amb fulles d'ortiga, perquè si no no ens ho passaríem prou malament).

Pura lògica de la iaia: "Si els del meu voltant sembla que s'ho passen bé, els aixafo la guitarra tant com puc, i sense perdre mai la cara de prunes agres. Jo no m'ho passo bé perquè no vull, però tampoc vull que ells s'ho passin bé."
I després es queixa que l'anem a veure poc… Si sortim amb una úlcera cada vegada!

Autopista de l'humor

2009-10-10T20:33:00.002+02:00

Qui diu que l'autopista és avorrida? Bé, ho dic jo, sí, però ahir em va passar una cosa que em va fer riure: la barrera del peatge va caure tota sola, com desmaiada, just quan anava a passar jo. I per "caure" no vull dir que va abaixar-se, no: es va deixar anar del suport i va caure estesa al mig del carril del peatge, com si decidís que ja en tenia prou d'una vida tan monòtona i rutinària i se suïcidés.
Jo no vaig saber què fer, i com que el teletac ja s'havia activat i el semàfor s'havia posat verd em va entrar el pànic aquell de "he de passar ara o la barrera baixarà!", cosa que, amb la barrera a terra, era difícil, però tot i així vaig passar-li pel damunt, vaig aturar-me just després, vaig tocar el clàxon i vaig sentir una veu d'home dir "Oeiaaoaa", o alguna cosa així, i aquest mateix home va aparèixer del no res (o potser de dins la maquineta de la barrera, cosa que confirmaria la meva teoria que la barrera no s'alça sola, sinó que hi ha un home amagat que ho fa), va recollir la barrera de terra i se la va endur, com si res, com si fos la cosa més normal del món.
I ja està. La gran anècdota. Pues eso.

Em sembla que he perdut alguna cosa aquí dins…

2009-10-03T20:54:00.002+02:00

(Observeu com li penja la galta i se li veu el rosa del llavi.)

Rèquiem per al verb "sentir"

2009-09-28T17:30:00.002+02:00

En castellà ja fa temps que han enterrat el verb oír [RAE: (Del lat. audīre). 1. tr. Percibir con el oído los sonidos.], perquè ara tot s'escucha [RAE: (Del lat. vulg. ascultāre, lat. auscultāre). 1. tr. Prestar atención a lo que se oye.]. Tant se val si hi pares atenció i, per tant, escoltes [DIEC: 1 1 v. tr. Fer atenció (a allò que diu algú), aplicar l’orella a oir (quelcom). Se sent un soroll llunyà: escolta!], o si és només l'acte involuntari, la percepció del sistema de l'oïda, i, per tant, sents alguna cosa [DIEC: 1 1 v. tr. Percebre per mitjà dels sentits, comunament amb exclusió de la vista. Els animals viuen i senten. Sentir una olor, un sabor. Sentir un soroll. Sentir trepig. 2 1 tr. Oir 1. [que remet a:] 1 v. tr. Percebre amb el sentit de l’oïda (un so).].
Ja s'ho faran els castellans amb la pèrdua de matisos. Però ara això ha arribat al català, i ja ens podem començar a acomiadar del nostre estimat sentir. De tant en tant sentia un escoltar aquí o allà mal utilitzat, però ahir, el Xavi Coral va dir a TV3 que "potser els espectadors escolten de fons la música" (o no sé què era que s'havia de sentir). Estimat i calb Xavi, si els espectadors escolten amb atenció, pot ser que sentin, o no, la música; tot dependrà de si és prou forta perquè el micròfon la capti i arribi a la tele.
En fi, descanseu en pau, sentir.

Marró

2009-09-25T23:07:00.002+02:00

Quan fa uns anys vaig tastar el suc només de pastanaga (no fa gaires anys, la veritat) em vaig adonar que no m'agradava gens si no anava barrejat amb alguna fruita. Li trobava un gust molt… marró. No ho sé descriure, és la primera sensació que em va venir al cap en tastar-lo i encara la recordo perfectament. És clar que a la gent no li pots anar dient que no t'agrada el suc de pastanaga perquè té un gust marró. Si ja els semblo rara, em durien directament al psiquiàtric.
Avui he anat a la inauguració d'una botiga de productes naturals i m'han ofert un te (de tres anys, que es veu que això és molt important, de qualsevol altre producte en diríem "caducat") i, en preguntar-me què m'havia semblat, l'única sensació que em venia al cap i a la boca era marró, un altre cop. Ves, jo li trobo gust marró, què hi farem. Com que no ho volia dir però no sabia què dir i estaven pendents de mi (durant uns segons m'he notat unes quantes mirades clavades esperant el veredicte, com si jo fos una experta catadora de te —que l'únic que em fa és anar a pixar tres vegades seguides deu minuts després d'haver-me'l pres—), al final he dit que li trobava un gust molt… fosc. Han entès fort i s'han posat a debatre si era fort o fluix i m'han deixat estar.
És greu, doctor? (no la sordesa dels altres, sinó la meva marronor gustativa)

Reuniversitària

2009-09-25T15:54:00.002+02:00

Això de tornar a la universitat uns anys després d'haver-ho fet "perquè tocava" té gràcia i tot.
Jo no sé si el cervell se m'ha reorganitzat, però avui hem sortit de l'assignatura que és el terror dels alumnes de 1r de Traducció (hi ha una noia que se n'ha matriculat per 5a vegada!) i les tres més grans de la classe estàvem emocionades de com ens ha agradat! (La de la 5a vegada ens mirava amb una cara molt estranya quan ho comentàvem).
Es fa una mica estrany estar entre gent que va néixer quan jo acabava 8è d'EGB (que ells no saben ni què és), que encara tenen acne juvenil i tot, però són bona gent… És clar, tenen aquella vergonya que fa que no diguin ni mu quan el profe pregunta, però aquí estic jo per preguntar i opinar i dur la contrària, si cal.
Recordo que quan feia Periodisme a classe hi havia "la mama", que era una alumna que devia tenir la meva edat d'ara (per això li dèiem la mama, espero que ara no m'ho diguin a mi!). No me'n recordo de com es deia, però sí que no parava de preguntar i ens semblava d'allò més repel·lent. I és que amb els anys et passen les vergonyes i tens interès de debò per allò que estudies. Llàstima que els profes no hagin canviat i continuïn pensant cadascun que la seva és l'única assignatura que tens, i et carreguen de lectures obligatòries ("només una per cada tema" —i n'hi ha vuit—), treballs, "activitats autònomes" (que vol dir assistir a conferències de la facultat o de fora i fer-ne un resum) i exàmens a mig semestre i al final. Ves per on, sóc a Bolonya sense haver agafat l'avió.

Despertadors

2009-09-23T22:52:00.005+02:00

Fa molts em van regalar un despertador Braun (ara que n'he buscat una foto al gúguel m'he emocionat i tot!). Me'l va portar el company de ma mare d'un viatge a Alemanya i era un despertador rectangular, més alt que ample, negre, funcional i anodí. Però tenia una cosa molt original, un sensor de veu, així que el podies fer callar amb un crit. Cada matí, quan sonava per anar a l'institut, amb el cap ensorrat al coixí li deia "Calla" (no calia dir-ho gaire fort) i ell, tot obedient, es quedava en silenci fins al cap de cinc minuts, que tornava a sonar. Per parar-lo del tot calia abaixar-ne una pestanyeta.
Aquell despertador em va durar moltíssims anys i hi vaig establir una relació d'amor-odi, com m'imagino que tothom fa amb els despertadors (més d'odi que d'amor, suposo). L'amor va venir quan me'n vaig anar a l'Erasmus a Escòcia i el vaig facturar dins de la maleta. Quan vaig desfer l'equipatge, una busca del despertador s'havia desprès i estava solta dins de l'esfera (cosa que em va donar una idea de com de malament tracten l'equipatge; no és fàcil que una busca d'un rellotge se surti de l'eix així com així). Com que sóc manetes (això sí que ho tinc), no sé ben bé com vaig desmuntar l'esfera de plàstic amb molta cura, vaig recol·locar la busca, em vaig assegurar que funcionés i vaig tornar-ho a muntar tot. El despertador va sonar perfectament a l'hora que tocava.
L'odi venia quan estava baix de pila, perquè el sensor de veu es quedava sord. Ho vaig entendre quan el "Calla" al volum normal no funcionava i havia de cridar tant que ja m'havia desvetllat del tot, i els veïns també.
Aquell despertador em va durar tants anys que m'ha quedat gravat al cervell el fet de parlar-li perquè calli. Al principi de fer servir el mòbil per despertar-me també li cridava.
Una nit que m'havia posat el despertador a tres quarts de quatre de la matinada perquè tenia un rodatge molt d'hora em van trucar al mòbil quan ja dormia. Era la meva cap, que em volia dir que de camí al rodatge recollís la fotògrafa. Estava tan adormida que no vaig saber què sonava, vaig agafar el mòbil i li vaig començar a cridar "Calla! Calla!", fins que em vaig adonar que ni era el despertador ni m'havia de llevar, sinó que trucaven.
Ara mateix no recordo què va passar amb el despertador. Em sembla que la molla de baixar la pestanyeta es va fer malbé i es quedava sempre activat. El vaig tenir més de deu anys.
L'altre dia em vaig endur de casa ma mare un despertador Casio petit i quadrat, normal i corrent, que era de mon germà i que ell no es va endur. Volia recuperar el despertador per llevar-me, perquè del mòbil no me n'acabo de refiar. Doncs el Casio, que deu tenir dos anys, dóna l'hora molt bé però el despertador no sona. I del mòbil no me'n refio perquè… s'endarrereix! És un misteri, al principi em pensava que no m'hi fixava bé, però ara ja n'estic segura i l'he de posar a l'hora de tant en tant. Tots plegats em deuen voler dir que s'acosta el canvi d'hora i no val la pena escarrassar-s'hi.

Treballeu, que la civada guanyareu

2009-09-18T16:06:00.003+02:00

Ahir vaig veure una paia en un programa de TVE 1 (que em vaig pensar que era l'Españoles en el mundo, cosa que em va fer pensar que no deuen haver prou espanyols al món per abastir aquest programa, el del Mikimoto i el de Cuatro, però no, no era aquest) una paia, deia, que li preguntaven com es podia sobreviure sent venedora de cases de luxe (cosa que jo també em pregunto) i deia que "trabajando más de 12 horas al día de lunes a domingo". I ho deia amb orgull, la tia! Pobrissona aquesta gent que encara es pensen que treballar com a burros i no tenir vida social els dóna glamur i fa que la gent se'ls miri amb admiració.
A mi em fan pena, i ara que amb prou feines treballo i tinc temps de fer coses meves i igualment sobrevisc, sóc jo la que em vanto de treballar poc.
(Per cert, l'altre dia em van dir: "Treballar és saludable, oi? Doncs que treballin els malalts.")
Aquest cap de setmana fa dos anys des que vaig decidir deixar la feina, el pis de lloguer i Barcelona i començar de nou, i no us fotré un altre cop la tabarra, però n'estic encantadíssima. Allà ells amb les seves feines absorbents i estressants.

Barrio Sésamo 3

2009-09-17T16:59:00.001+02:00

Vidres sense ratllar.

Vidres ratllats.

Una típica pel·lícula americana

2009-09-17T10:56:00.004+02:00

En Tom arriba al replà de casa seva, obre la porta —sense fer servir clau— i entra. Els llums ja estan encesos. [Si això fos una pel·li de por sí que necessitaria les claus per obrir, i com que les mans li tremolarien de nervis la clau no li entraria, i els llums de casa estarien apagats.]
No fa ni mig minut que ha aparcat el cotxe just davant de la porta de casa [no sap què és donar voltes per aparcar durant tres quarts] i no l'ha tancat amb clau.
Obre la nevera, agafa el tetrabrik de llet i en beu directament. Se'n va al llit despullat [no sap què són, els pijames]. Encén la tele i s'adorm.
Es desperta al matí, amb la tele fent neu [en aquell país no saben què són els concursos merdosos per omplir la programació nocturna]. Es dutxa, se'n va a la cuina i es prepara un superesmorzar: suc de taronja, ous, torrades, pastes, cereals… Només fa un glop de suc de taronja i marxa, sense tocar res més.
Engega el cotxe [que, miraculosament, malgrat no haver tancat amb clau, segueix al seu lloc i intacte] i se'n va a treballar.
En arribar, la secretària —que està penjadeta d'ell— li dóna una tassa de cafè i un dònut. Inexplicablement, no s'acaba el cafè ni hi suca el dònut.

La grip, aaah!

2009-09-16T16:05:00.006+02:00

Dilluns em van dir que en una escola de Vilafranca fan rentar als nens la taula amb esprai desinfectant per la punyeta de la grip A, i ahir a les notícies vaig saber que això i més coses es fan a tot Catalunya "per aplicar el protocol" (que és un projecte de col).
Si tingués collons, n'estaria fins a ells de tanta mandanga amb la bestiesa aquesta de la grip. Ja sabem que hi ha molts interessos comercials al darrere i tota la pesca (no cal estar gaire al dia de les notícies per deduir que les farmacèutiques es van menjar amb patates tot el Tamiflu aquell per a la "temible" grip aviar, que es va quedar en no res). El que no entenc és com les institucions públiques es deixen absorbir per aquesta paranoia mundial i a sobre l'afavoreixen publicant cada dia els morts (que diguem que vint-i-tants en uns quants mesos no és cap fi del món, la veritat) i parlant de si se suspenen o no les classes. Amb la grip normal que, pobreta, ha perdut tot el glamur, mai no han fet recomptes d'aquests, i causa el mateix nombre de morts o més!
Els fabricants de klínex deuen fer salts d'alegria. Ells i els dels líquids desinfectants deuen ser els únics sectors de l'economia que tenen més producció que fa un any. Ah, calla, ara ho veig. Això deu ser una estratègia per crear llocs de treball. Acabáramos, doncs.
La vacuna (de la qual encara no s'han fet proves i pretenen fer-les ara en, entre d'altres, nens petits) que se la fotin ells. A la tita.

Barrio Sésamo 2

2009-09-14T11:04:00.003+02:00

Tort

Impressions de Tàrrega

2009-09-14T10:40:00.004+02:00

(Hi he estat treballant uns dies a la Fira de Teatre al Carrer)
1-És el lloc amb més gos-i-flautes (en castellà, perroflautas o piesnegros) per metre quadrat del món.
1-a) No entenc el lligam entre ser gos-i-flauta i el teatre al carrer. Que t'agradi anar amb la roba mig estripada, amb rastes, descalç pel carrer, amb un gos sense lligar i amb una xibeca a la mà tothora implica l'obligatorietat d'agradar-te mirar i fer malabars? O és que el fet d'agradar-te els malabars provoca una metamorfosi de roba i cabell i fa aparèixer un gos del no-res? És més, estic convençuda que entre tota l'horda de gos-i-flautes, a algun no li deu entusiasmar la cosa malabarística, però no es deu atrevir a dir-ho per por que no el duguin a la perruqueria i a Zara i li posin corretja i antipuces al gos (segur que estic fent molts amics, dient això).
2-És un mostrari de furgonetes i vehicles de tota mena aptes per dormir-hi —o no aptes, però ho proven igualment— (el 99%, amb un atapeït contingut de gos-i-flautes).
3-És també un mostrari d'olors corporals (suor, pixum) i extracorporals (porros de totes mides i colors, cadascun amb la seva olor, i líquid de vàter químic que sobreïx).
4-He entès en carn pròpia el significat d'espartà (segons el DLC: 2 adj. [LC] Caracteritzat per una certa austeritat i rigidesa. Un esperit espartà. Una educació espartana.): a les fotos, l'"hotel" on he estat: 15 habitacions fetes a les golfes d'un edifici de pisos on hi viuen; el sostre, inclinat (jo he tingut la sort de tenir finestra; d'altres, només claraboia); cap endoll; un armari on és impossible penjar-hi res perquè els darreres són la pròpia paret, que fa un queixal; el matalàs, amb un bon sot; les portes de les habitacions tanquen malament i et pots trobar que durant la nit se t'hagi obert; les parets i les portes, com de paper de fumar (sents el veí que ronca i el degoteig de la dutxa); els lavabos, al passadís; les tovalloles que et donen (netes, això sí), petites (cosa que no et permet embolicar-te-la en sortir de la dutxa per anar a l'habitació —s'han vist força culs aquests dies pel passadís—); sense cap persona a qui puguis demanar res (la "pensió", com l'anomenen, la gestiona directament la fira).

Comodíssima "de la muerte"

2009-09-09T16:32:00.003+02:00

Els humans no en sabeu, de fer migdiades. Que si mal estirats al sofà, amb els peus sortint; que si estirats al llit amb coixí tovet al clatell… Res, home, res. No hi ha res més bo que dormir a terra i amb el cap recolzat a la prestatgeria, amb el solet a la cara. Oh, quins roncs que faig més de gust! (Si ho pregunteu a la mestressa us dirà que ronco tant que de nit la desperto, però és una exagerada; les meves vibracions sonores només han provocat unes quantes esquerdes de no res a la casa.)

Fins als coll***

2009-09-09T14:06:00.000+02:00

Segona part de la mateixa botiga.

Fent-ho fàcil

2009-09-08T11:12:00.002+02:00

Fa gairebé un any em van donar hora per aquest mes per fer-me una anàlisi i anar al metge del colesterol a Bellvitge. Evidentment, un any més tard la vida m'ha canviat i la data de l'anàlisi no em va bé.
Després de trucar al telèfon que tinc de la unitat que em toca, que em passessin amb una altra, que aquesta em digués que havia de trucar a un altre telèfon, que aquest resulta que és una empresa de transports farts que els truquin per canviar hores de laboratori, de tornar a trucar a la centraleta, de tornar-me a passar amb la que s'ha equivocat, de passar-me amb un altre departament on no contesten i de tres trucades més que no explico per no fer-me pesada, resulta que és impossible canviar l'hora. Jo només hi puc anar els dilluns (la resta de matins estaré a la UAB) i no hi ha cap dilluns fins a final d'any amb cap hora lliure per a analítiques.
Solució: que vagi al metge —repeteixo, a Bellvitge, i jo visc a Vilafranca, a 50 km— el dia que em toca (metge que només em cita per mirar el resultat de l'anàlisi) i li demani els codis del que demana al laboratori (codis que ell demana internament i que jo no tinc i el responsable de programació d'hores tampoc) i amb aquests codis em donaran hora per a l'anàlisi la setmana següent.
Jo encara no he entès per què si no tinc els codis no em pot donar hora i si els tinc sí, però en tot cas sembla que no està gaire ben muntat, no? Sabent que donen hores d'un any per l'altre ja podrien tenir la previsió de canvis.
El resultat és que, evidentment, no penso anar al metge aquest. I no penso anul·lar l'hora. "Que les den".

Evident

2009-09-07T15:30:00.004+02:00

Passeges els dos gossos pel carrer i a la gent li vénen ganes de demostrar els seus dots de càlcul:
—Dos gossos —em diu cada dia una senyora en creuar-nos. No sé si m'ho diu per si jo no me n'he adonat o per mantenir la ment activa.
D'altres van més enllà i s'atreveixen a provar amb la retòrica:
—Dos gossos?
Com si no estiguessin segurs de la seva pròpia vista. A aquests la propera vegada els contestaré:
—No, dos no, quatre, però dos són invisibles i només els veig jo, i vostè n'acaba de trepitjar una caca (invisible).

Barrio Sésamo

2009-09-02T13:37:00.002+02:00

Vell
Nou

Màgia

2009-09-02T13:25:00.002+02:00

Abans:

Després:
Explicació del truc: substitució de la màquina que em va deixar temporalment la C. per la màquina d'uns 40 anys de la iaia Magda (la màquina de la iaia Pilar és la que es va espatllar a principi d'estiu). Ja veurem quant de (poc) temps dura fins que me la carregui.

Resum gràfic de l'estiu

2009-09-02T13:11:00.003+02:00

Platja i "calma txitxa".

Albert Pla a Vilafranca.

El primer Sant Fèlix de la Martina.

Els gegants i els assistents a l'última processó de l'FM, de tornada pel carrer de casa.

Migdiada canina.
(detall de migdiada canina —els ulls ben tancats)

Resum de la festa major de Vilafranca per a profans

2009-08-31T11:56:00.003+02:00

Tot i el risc de ser apedregada pel carrer si algun vilafranquí que em coneix llegeix això, m'arriscaré a fer entendre les parts essencials d'aquesta festa (me'n deixo moltes, no us penseu que només es fa això).
La festa major de Vilafranca es tracta bàsicament de passejar el sant (sant Fèlix) per la vila, perquè es passa l'any dins d'una habitació d'una casa particular. La festa l'organitzen 5 (o 4, no ho sé) administradors, se'n diuen, cada any diferents, que durant l'any es turnen per guardar la imatge del sant a casa seva uns mesos.
Jo tinc malsons només de pensar que podria tenir una imatge religiosa de més d'un metre d'alt en una habitació de casa. Em sembla que deixaria la casa per al sant i jo em traslladaria.
El dia 29 a la tarda es treu el sant de casa de l'últim administrador de l'any anterior i se'l porta en processó fins a l'església de santa Maria.
La processó consta dels balls i el bestiari, cadascun fent la seva actuació cada pocs metres (drac, diables, panderos, panderetes (encara no en sé la diferència a part de les faldilles i els pantalons), cercolets, pastorets, bastoners, ball pla, malcasats, cotonines (mig noia, mig cavall), trabucaires, Castellers, Falcons, Xicots de Vilafranca, gegants, nans, capgrossos, Àliga, moixiganga), la banda de música i el sant amb el seu seguici, i segur que em deixo coses. Ja us podeu imaginar que la processó no és precisament curta. Ah, i en arribar a l'església es canten els goigs a st. Fèlix per 8è dia seguit.
El dia 30, dia de sant Fèlix, després de la 2a jornada castellera de la festa (que s'acostuma a acabar a quarts de 5; aquest any, a les 5, i després vés a casa a menjar-te els canalons) —2a jornada perquè el dia 29 i el 31 també n'hi ha—, es fa la processó principal, que treu el sant de l'església, el passeja pel centre amb tot el seguici anterior i el torna a entrar amb apoteosi de tots els balls ballant alhora mentre es fa un castell de focs a la plaça de l'església, plenes totes dues a vessar. Ahir això va passar a quarts de 12 de la nit. I després, a cantar l'última tanda de goigs (sort que només duren un quart d'hora).
El dia 31, l'última processó, que treu el sant de l'església i el passeja per la vila fins a la casa de l'administrador que se'l quedarà els primers mesos.
Així, amb el sant ben airejat i els balladors desfets de suar, no dormir, menjar malament i beure molt, encarem el dia 1, que encara és festiu i en què comença la festa major petita: tot de balladors minúsculs reprodueixen els balls dels grans.
I el dia 3, Vilafranca descansà (perquè el 2 encara hi ha activitats).

*Malgrat la ironia, val la pena de veure la festa.

La terrible mort del Drac de Vilafranca

2009-08-26T19:46:00.005+02:00

Poc s'esperava la terrible bèstia que assalta la vila un cop l'any i durant tres dies la sotmet als seus capricis de foc i espurnes que tindria un final tan patètic: a queixalades de l'Armandu, que se l'ha pres com un divertiment digne de ser mastegat per passar l'estona. Aquest és el resultat de l'acció canina contra l'acció draconiana.
Aprecieu la zona mullada, efecte de la saliva del gos.
Però, tal com correspon a un animal llegendari, el drac resorgirà sota un vestit de cel·lo i aironfix i ocuparà el seu lloc a la festa major vinent i a totes les botigues que el vulguin acollir en la innocent forma d'agulla per a la roba.
(Versió ràpida: l'Armandu s'ha carregat el patró de l'agulla del drac (a sota), però els danys no són irreversibles i l'enganxaré quan s'assequi.)

Digue'm traïdora…

2009-08-26T14:22:00.001+02:00

Els de la gene m'han donat un crèdit per estudiar el 2n cicle de Traducció (PREFE, en diuen ells, que vol dir Préstec Preferent… S'hi han trencat el cap, amb l'abreviació). El crèdit el gestionarà Caixa Manresa, que té l'oficina a 2 minuts en línia recta des de casa meva (bé, primer he de girar a l'esquerra així que surto de la porta, perquè dos minuts en línia recta des de la porta em durien a travessar la paret de la botiga russa i a travessar la botiga i a travessar la paret del seu pati i a sortir en alguna habitació o pàrking d'alguna casa del c. del Casal, i pel mig segurament m'hauria cobert de pols i runes i m'hauria esclafat el nas).
Els de Caixa Manresa em tracten moooolt bé. Avui hi he anat per formalitzar (m'agrada, aquesta paraula tan formal) els tràmits; només era el tercer cop que hi anava i la directora, que és qui m'atén, ja m'ha dit pel nom així que m'ha vist. M'ha fet una llibreta, un contracte d'Internet, una targeta de dèbit gratuïta (i no només el primer any; li he preguntat si no tindria mai comissió i em diu "sí, però te la trec ara mateix". Caram, tu! Al Sabadell no m'han ensabonat mai tant!) i demà hi he de tornar amb els calers que tinc estalviats al Sabadell i que serviran d'aval.
De tant en tant surto a la terrassa per veure si veig arribar el camió que durà els 200 metres de moqueta vermella per rebre'm demà. Perquè si fins ara he rebut tantes atencions i encara no hi havia calers pel mig, demà pot ser apoteòsic! Tiraran un castell de focs en honor meu, segur!
Els de la pirotècnia Igual, a qui aquest any han retirat el monopoli de la festa major (La Més Típica, en diuen aquí sense vergonya, i no només en aquest enllaç; busqueu "la més típica" al gúguel i ja veureu), ja fa dies que salten d'alegria perquè l'encàrrec del meu castell de focs supera la pèrdua del negoci de l'any.
Els del Sabadell ja es poden acomiadar dels meus béns ingents, les meves operacions de compra i venda de valors, les meves entrades i sortides constants de divises (es detecta la ironia, oi? Aviam si ara m'atracaran, amb la misèria que tinc!), que si no em posen una moqueta més gran que la dels de Manresa, ho tenen pelut! (deu ser una moqueta de pèl llarg)

No-vacances

2009-08-24T17:08:00.002+02:00

He aprofitat els dies de vacances de ma mare, en què s'ha instal·lat a casa meva, per fer les meves no-vacances: no faig vacances, però com que no tinc gaire feina, m'apunto als seus plans vacançaires.
Així que durant les meves no-vacances de setmana i mitja he anat a la platja tres vegades (i m'he cremat el front i el cuir pilós (cuero cabelludo, vaja), que no m'havia passat mai); he anat a veure la Giralda de l'Arboç (imitació fidel de la Giralda de Sevilla que es visita pel mòdic preu de 10 €!!); he anat a sopar al Casino de Vilafranca una pizza de carpaccio sense carpaccio mentre ma mare prenia un carpaccio de tonyina amb vinagreta de melmelada que no duia vinagreta de melmelada ("oh, és que la cuinera és nova i a més, avui està sola, i s'ha descuidat coses"; caram, quina punteria hem tingut, i això que només hi ha dues taules ocupades); he cosit com una boja per dur a unes quantes botigues unes peces per a la Festa Major, que aquí és tot un esdeveniment catàrtic, i ma mare ha cosit com una boja uns davantals per afegir a la col·lecció, perquè han tingut tant d'èxit que n'hem hagut de fer més de pressa i corrents (i hem esgotat la roba de la camisa dels castellers a la botiga on la venien; si aquest any veieu els castellers de Vilafranca mig despullats, és culpa nostra (i ara que hi penso, potser no és mala idea)); he assistit al primer sopar de veïns del nostre carrer, que ha servit per adonar-me que alguns veïns deuen viure amagats dins de casa (hi havia gent a qui no he vist mai que diu que fa 4 anys que viuen aquí), per adonar-me que hi ha molts nens al carrer (de sobte, abans de sopar, hi havia 7 nens i nenes pujant i baixant l'escala de la meva terrassa com si fos la cosa més rara que havien vist mai, i jo fent de guàrdia perquè no es fotessin de cap), i per comprovar les habilitats del cap de colla dels castellers, que és veí i que va venir d'una actuació castellera, es va dutxar, va ajudar a acabar de muntar (les taules eren seves), i durant el sopar va tocar el saxo (és músic) i després, amb el flabiol i el tamborí, va tocar les músiques dels balls de la festa major, cosa que va produir la catarsi ja definitiva en la canalla: de sobte tots seguien la música tocant panderetes imaginàries (el ball de les panderetes), movent-se com el drac, saltant com els pastorets… Aquestes criatures porten la festa major a l'ADN. I jo estic esgotada de les meves no-vacances. Necessito unes no-novacances per recuperar-me.

"Abandonagossos" s'hauria de convertir en l'insult més fort

2009-08-19T15:45:00.003+02:00

Aquest matí, anant cap a la platja, quan passàvem per Bellvei hem vist un gost que anava desorientat, corrent al costat de la carretera, separant-se'n, tornant-s'hi a acostar perillosament. Tots els cotxes hem afluixat i finalment el gos se n'ha apartat i ha semblat que entrava en el recinte d'una fàbrica, com si intuís que allà les coses li anirien més bé.
Era mitjà, molt pelut, com si fos una barreja de pastor alemany, de color marró fosc i amb un pam de llengua fora. En passar-hi a prop m'he adonat que tenia alguna cosa enganxada a la part de dalt del morro, i llavors he vist què era: un tros de cinta adhesiva de paper, la de pintor! Li havien tancat el morro amb cinta adhesiva! Per sort, se n'ha pogut desfer.
No tinc paraules per descriure la no-persona que ha fet una cosa així. Fill de puta no és prou fort. De fet, no crec que calgui definir un ésser tan repugnant amb paraules. Simplement deu ser algú que no té cor. Literalment. Algú a qui van treure el cor per canviar-li per un altre però que un cop era a la taula d'operacions es van adonar que el del recanvi no era compatible amb un ésser tan execrable i el van deixar marxar així, sense cor. Només algú així pot tenir la sang freda (o no tenir sang) per treure el gos de casa seva, encintar-li el morro, carregar-lo al cotxe i deixar-lo anar enmig de la carretera. Per sort, aquest algú també devia perdre el cervell (més aviat se li devia escolar per l'orella un dia mentre es banyava, de tan desfet que el devia tenir) i va fer servir cinta de pintor, que es trenca fàcilment, i no cinta americana.
Espero que algú de la fàbrica on el gos ha entrat s'hagi commogut tant en veure-li la cinta que li hagi donat un bon bol d'aigua fresca, l'hagi deixat descansar a l'ombra i se l'hagi endut després a casa.
A mi m'ha servit per confirmar que sí, que jo tinc cor, perquè me l'he notat encongit i esmorteït i se m'han omplert els ulls de llàgrimes.
No desitjo res de dolent a qui ha fet això, només que l'enganxin amb cinta americana platejada al mig de la carretera amb les cames obertes un migdia d'agost, que tots els cotxes i els camions li aixafin els collons (no, si a sobre faig rodolins!) i que un gos se li pixi a les ferides.
Trobo que no és res de dolent, comparat amb el que ha fet ell. Podria dir que hi ha moltes solucions abans de maltractar i abandonar un gos, però com que un humà-rata no ho entendria, val més no gastar saliva. Bé, en escopir-lo, sí.

Ojos que no ven...

2009-08-17T17:45:00.002+02:00

… pelo que los tapa.

Mètode infal·lible...

2009-08-17T10:54:00.002+02:00

...de matar mosquits: amb les mans mullades i ensabonades.
Ahir, mentre rentava plats a la masia, en vaig matar uns quinze. Tots, tigres. Els seguia amb la mirada i quan els tenia a l'abast... plam! Una picada de mans ensabonades (i una pluja d'escuma a la cuina) i mosquit atrapat i mort! Però aquesta nit, els seus cosins, els mosquits normalets, s'han revenjat i me n'han picat 9. Avui em penso rearmar de líquid foragitador (es diu així, l'"ahuyentador" de mosquits?). Guerra oberta!

Viure a poble "rules"!

2009-08-14T11:01:00.006+02:00

Dia d'encàrrecs a Barçalona:
-Espera de 10 minuts a parada d'autobús de Balmes observant el trànsit i els guiris que van en banyador, sense samarreta i amb la tovallola al coll.
-Pagament d'1,35 € de bitllet d'autobús.
-Baixada a la Via Laietana, apartar guiris gairebé a cop de matxet i arribada al primer objectiu (oficina de la Gene).
-Recollida de document i sortida de nou al carrer massificat.
-Caminada fins al 2n objectiu apartant guiris amb granades de mà.
-Arribada sana i estàlvia però esgotada al c. del Call, compra del material necessari i presa del camí de retorn a la parada d'autobús reclamant aire entre les gernacions de turistes.
-Arribada a casa (de Barcelona) exhausta i amb ganes de veure verd i vinyes al final dels carrers.

Dia d'encàrrecs a Vilafranca:
-Trucada al forn: "Hola, sóc la Violeta." "Holaaaa! [a la fornera sempre li sobreïx la simpatia] Què vols, un integral rodó tallat?" "Sí, el passaré a buscar d'aquí a una estona." (A Barçalona, al forn de tota la vida encara no saben com em dic).
-Sortida de casa a peu amb la bossa de la compra de roba.
-Arribada a la plaça de la verdura al cap de 2 minuts.
-Compra de fruita i verdura. Compra de goma a la merceria de la plaça de la vila. Recollida de pa al forn simpàtic. Compra de planter d'enciam davant del forn.
-Retorn a casa a peu veient les vinyes que treuen el cap des del final dels carrers.

500

2009-08-13T19:18:00.003+02:00

Ni 500 escrits, ni 500 dies. No hi doneu voltes. 500 són els euros que m'ha costat l'avaria del cotxe. El francès es va equivocar, i molt.
Em diuen que dono massa importància als diners, que en parlo sovint. Doncs si és així és perquè són el meu únic maldecap. No en vull gaires, només els justos per sobreviure i no haver de demanar calers a la família quan tens un imprevist d'aquests.
Això de començar de nou passats els 30 és divertit, se n'aprèn molt i fins i tot pot semblar romàntic. Però el mecànic no et regala l'alternador quan li dius que després d'un any sabàtic i d'un altre de formació, de mica en mica tornes a treballar, però que els clients et paguen a 60 dies o més.
Així que ara mateix, el cotxe m'ha deixat un forat al compte corrent (que ja fa temps que és compte aturat) i un altre a l'estómac, dels nervis de pensar com carai m'ho faré al setembre, que no tinc cap factura per cobrar. Això sí, a l'octubre em forraré.
Mentrestant, feu el favor de passar a partir del 24 d'agost per la botiga Forja, al c. La Palma, de Vilafranca del Penedès, i comprar totes les coses que els estic fent amb la temàtica de la Festa Major.
Aviam si entre tots em pagueu l'alternador. Dels collons.

La magdalena solitària

2009-08-13T07:56:00.002+02:00

La magdalena: artesana, grossa, amb una crosta de sucre a la part de dalt.

El procés de menjada: primer, queixalada a la crosta de sucre. Tot seguit, treure'n la paperina i, amb les mans, dividir-la en dues meitats. Llavors se suca a la llet amb nesquik i es té la boca ja ben a la vora, per no perdre ni una gota de la llet que regalima de l'esponja magdalenítica.

El gran error: no haver comptat quantes magdalenes hi havia a la capsa (transparent). Que sigui un nombre senar em trenca els esquemes. Ara què faig amb la magdalena que sobra? Amb què la combino? Una galeta Maria al seu costat em sembla rebaixar les expectatives del berenar. Menjar-la sola em deixa a mig fer. Des de fa dos dies tinc la magdalena solitària dins la seva urna transparent, esperant una nova remesa de companyes o que la meva ment ordenadora tiri pel dret i deixi córrer les simetries.

Pobra magdalena solitària.

Una epopeia moderna

2009-08-11T12:45:00.004+02:00

Divendres tarda. Agafo el cotxe. Cop d'ull ràpid al nivell de benzina. Quart de dipòsit. Bé. Pel camí, la ràdio es queda muda. No s'apaga, però no xerra. En 50 minuts arribo a Barcelona. L'agulla de la benzina ni s'ha mogut. Bé.
Dissabte matí. Agafo el cotxe. La ràdio no xerra. Al cap d'una estona em fixo en l'agulla de la benzina. Fregant la reserva. Com pot ser? Miro pel retrovisor. No deixo rastre de benzina. Primera benzinera de l'AP-7 direcció Girona. Aturo el cotxe. L'he de moure perquè no ha quedat davant del sortidor. No engega. Me l'empenyen. Poso 20 € de benzina. "Da contacto, pon segunda y cuando yo te diga suelta el embrague." El cotxe arrenca empenyut per benzinaire i voluntari obligat. L'agulla de la benzina, durant els següents 38 quilòmetres, baixa en picat del quart de dipòsit a la reserva. Què carai passa? S'encenen llums variats al quadre de control. No res de l'altre món, aquest cotxe és aficionat a les llumetes de coloraines. Però avui tinc una sensació estranya. Aquest cotxe no està bé. Em quedo al carril de la dreta, per tenir el voral a mà. De sobte, una sotragada. Una altra. Cap al voral. El motor s'apaga. Em quedo en una illeta entre el voral i una àrea de descans. Poso els triangles, herència del meu avi (no homologats i rovellats), em poso l'afavoridora armilla talla gegant del Pi, agafo els papers del cotxe i s'atura una furgoneta d'autopistes. Mouen el cotxe a l'ombra, em diuen què he de fer. Truco a l'assegurança. "Le ponemos la grúa y un taxi a usted. El lunes llame a su taller y le llevamos el coche allí. Hasta entonces la grúa lo guardará." Stupendu. El taxi em durà a Girona, on la Q. m'espera per dinar. Espero la grua 1 h. Un francès autocaravanista em pregunta, es mira el motor, prova d'engegar, fa un diagnòstic: "L'alternador, i et costarà uns 150 €." Un espanyol em pregunta, es mira el motor, prova d'engegar, fa un diagnòstic: "El alternador o la batería." Ve la grua. El gruista em pregunta, es mira el motor, prova d'engegar. Fa posat de dubte i no diu res. Carrega el cotxe i ens deixa a la base de grues del peatge de Maçanet. Un taxi em recull. Cap a Girona hi falta gent.
Dilluns. Truco al meu taller. Vacances. En busco un altre a Vilafranca. Poden acceptar el cotxe. Truco a l'assegurança. Els dono l'adreça. "Pero esto está a más de 50 km. de Maçanet." "Pues claro, el sábado ya lo dije." "Sólo le cubrimos el traslado a 50 km. a la redonda de donde esté el vehículo." Emprenyada consegüent i recerca per Internet d'un taller a Granollers. El segon on truco contesta.
Dimarts. Truquen del taller. "És l'alternador, i et costarà uns 210 € més mà d'obra, i això perquè el comprem directe de fàbrica i no a la casa Opel. La ràdio i els indicadors no et funcionaven per no gastar més energia."
Tinc un cotxe de baix consum, i jo no ho sabia. Posats a gastar ben poc, ni funciona. I és veritat, no gasta gens de benzina ni de bateria, ara.

Pubritu cotxe amb triangle-no-homologat de l'avi.

Pubritu cotxe a la grua.

Escànner rebel

2009-08-06T13:23:00.004+02:00

Les màquines no estan fetes perquè obeeixin ordres dels humans? Llavors per què carai el meu escànner passa una mena de grip periòdica en què no li dóna la gana de treballar?
"No se ha podido comunicar con los datos de origen TWAIN", diu el paio. I a mi què? Jo no vull escannejar el Tom Sawyer, deixa't estar de Twains, home! Però ni així. Es tanca la finestreta i ja t'ho faràs.
Deu estar de vacances (ni que fes una llarga jornada laboral! ja la voldria jo!).
Reflexió: on va un escànner quan fa vacances? A algun paradís sense pàgines impreses susceptibles de ser escannejades? A l'espai, doncs? Segur que hi ha un satèl·lit artificial fent tombs a Plutó carregat d'escànners que fan vacances. O que els seus amos els han forçat a agafar-se unes vacances eternes. Exactament el que jo faria amb el meu si no fos perquè la seva altra personalitat, la d'impressora, funciona com cal. Són el bé i el mal dins d'un mateix cos. El mal s'aprofita del bé per seguir fent la seva impunement, mentre que el bé sua tinta (si ho hagués pensat no ho hauria dit tan bé) per sobreposar-se al mal i quedar bé. Com la vida mateixa.